El mar és gris a Niça.

Hi ha onatge a la llunyania. Unes randes d’escuma. Unes veles que s’agiten, com unes mans que demanen socors però que ningú salvarà mai.

Ha arribat l’hivern.

La major part dels porticons dels edificis del passeig dels Anglesos estan abaixats. Són com tiretes sobre les façanes gastades. Els vells estan tancats a casa seva. Miren les notícies a la televisió, escolten l’home del temps que diu que no farà bo. Masteguen una bona estona abans d’empassar. De cop fan durar les coses. Després s’adormen al sofà, amb una manta sobre les cames i el televisor encès. Han d’aguantar fins a la primavera, altrament els trobaran morts; amb les temperatures dels primers bons dies les olors nauseabundes s’insinuaran sota les portes, a les llars de foc, els malsons. Els fills són lluny. Només vénen quan comença el bon temps. Quan poden aprofitar el mar, el sol, el pis de l’avi. Tornen quan poden prendre mides, planificar els seus somnis: fer més gran la sala, refer les habitacions, la cambra de bany, instal·lar una llar de foc, plantar una olivera al balcó i un dia menjar les seves pròpies olives.

Fa prop d’un any i mig, estava asseguda aquí, tota sola, al mateix indret, la mateixa estació. Tenia fred i l’esperava.

Acabava de deixar viva, calmada, les infermeres del centre. En unes poques setmanes, vaig matar alguna cosa dins meu.

Una cosa terrible que anomenem bondat.

Havia deixat que m’abandonés, com una sànies, un fill mort; un regal que et fan i et prenen de seguida.

Una atrocitat.

Fa prop de divuit mesos, m’havia deixat morir per fer-ne néixer una altra. Més freda, més angulosa. El dolor sempre et torna a afaiçonar d’una manera curiosa.

I després va arribar la carta d’en Jo, moment apoteòsic del dol de la que vaig ser. Un sobre enviat des de Bèlgica; al revers, una adreça de Brussel·les, plaça Sablons. A l’interior, quatre pàgines amb la seva lletra esporuguida. Frases sorprenents, paraules noves, com sortides d’un llibre. Ara sé, Jo, que l’amor suporta millor la mort que la traïció. La seva lletra temorosa. Al final, volia tornar. Només això. Tornar a la llar. Recuperar la casa. La nostra habitació. La fàbrica. El garatge. Els mobles que feia. Recuperar les nostres rialles. I el Radiola i les cerveses sense alcohol i els amics del dissabte, els meus únics amics. I a tu. Em volia recuperar. Tornar a ser estimat per tu, escrivia, ho he entès: estimar és comprendre. Prometia. Em faré perdonar. He tingut por, he fugit. Jurava. S’esgargamellava. T’estimo, escrivia. Et trobo a faltar. S’ofegava. No mentia, ho sé; però era massa tard per a les seves paraules aplicades i boniques.

El meu greix misericordiós s’havia fos. El glaç sorgia. Tallant.

Havia adjuntat un xec a la carta.

Quinze milions cent vuitanta-sis mil quatre euros i setanta-dos cèntims.

A nom de Jocelyne Guerbette.

Et demano perdó, deien les xifres. Perdó per la meva traïció, la meva covardia; perdó pel meu crim, el meu desamor.

Tres milions tres-cents seixanta-un mil dos-cents noranta-sis euros i cinquanta-sis cèntims havien posat fi al seu somni i li havien provocat fàstic de si mateix.

Segurament s’havia comprat el Porsche, la pantalla plana, l’obra completa de les pel·lícules de l’espia anglès, un Seiko, un Patek Philippe, un Breitling potser, brillant, resplendent, algunes dones més joves i més boniques que jo, depilades, operades, perfectes; devia haver fet males amistats com se’n fan sempre quan tens un tresor (recordeu el gat i la guineu que roben les cinc peces que el titellaire havia donat a Pinotxo); devia haver viscut durant un temps com un príncep, com sempre tens ganes de fer quan de cop reps una gran fortuna, per venjar-te de no haver-la tingut abans, d’haver tingut només problemes. Hotels de cinc estrelles, Taittinger Comtes de Champagne, caviar; i capricis, me’l puc imaginar molt bé, el meu lladre: no m’agrada aquesta habitació, la dutxa degota, la carn és massa feta, els llençols piquen, vull una altra noia, vull amics.

Vull el que he perdut.

Mai no vaig contestar la carta del meu assassí. La vaig deixar caure, que se m’escapés de la mà, els fulls van papallonejar un moment i quan finalment van arribar a terra, van ser reduïts a cendra i em vaig posar a riure.