Havia amagat el xec sota la sola interior d’una sabata vella.

De vegades, a la nit, esperava que en Jo comencés a roncar per sortir del llit, caminar sense fer soroll fins a l’armari, ficar la mà a la sabata i treure’n el tresor de paper. Llavors anava a tancar-me al lavabo i allà, asseguda sobre la pica, desplegava el paperet i me’l mirava.

Les xifres em feien rodar el cap.

El dia que vaig fer divuit anys, el papa m’havia donat l’equivalent a dos mil cinc-cents euros. Són molts diners, havia dit. Amb això, pots pagar l’aval d’un pis, pots fer un bon viatge, et pots comprar tots els llibres de moda que vulguis o un cotxet de segona mà si t’ho estimes més; llavors em va semblar que era rica. Avui entenc que em vaig sentir rica de la seva confiança, que és la riquesa més gran.

Un clixé, ja ho sé. Però cert.

Abans que tingués aquella embòlia que des de llavors l’empresona en un bucle de sis minuts de present, havia treballat més de vint anys a ADMC, la fàbrica química de Tilloy-les-Mofflaines, a quatre quilòmetres d’Arràs. Supervisava la fabricació de clorur de dodecil amoni i de glutaraldehid. La mama li exigia que es dutxés sistemàticament quan tornava a casa. El papa somreia i complia de bon grat aquella exigència. Si el glutaraldehid en efecte és soluble en l’aigua, no ho és el clorur de dodecil. Però, a casa, els tomàquets mai no es van posar blaus, els ous no van explotar ni ens van sortir tentacles a l’esquena. Cal creure que el sabó de Marsella feia miracles.

La mama ensenyava dibuix a les classes de primària i animava el taller de model viu els dimecres al vespre al Museu de Belles Arts. Tenia un traç de llapis molt bonic. L’àlbum de fotos de la nostra família és un quadern de dibuixos. La meva infantesa s’assembla a una obra d’art. La mama era bonica i el papa l’estimava.

Miro aquest maleït xec i és ell el que em mira.

El que m’acusa.

Sé que mai no cuidem prou els pares i quan en som conscients ja és massa tard. Per a en Romain, ja només sóc un número de telèfon a la memòria d’un mòbil, uns records de vacances a Bray-Dunes i alguns diumenges a la badia de Somme. No em cuida, com jo tampoc no he cuidat els meus pares. Sempre transmetem les nostres faltes. La Nadine és diferent. No parla. Dóna. Nosaltres hem d’aprendre a descodificar. A rebre. Des del Nadal passat, m’envia les seves pel·lícules de Londres per internet.

L’última dura un minut.

Només hi ha un pla i uns efectes de zoom una mica violents. S’hi veu una dona vella en una andana, a Victoria Station. Té els cabells blancs; sembla una gran bola de neu.

Ha baixat d’un tren, fa uns quants passos, i després deixa a terra la maleta, massa pesada. Mira al seu voltant; la multitud l’envolta, com l’aigua un còdol; i després està tota sola, minúscula, oblidada. La dona no és una actriu. La multitud no és una multitud de figurants. És una imatge de debò. Persones de debò. Una història real. Una derrota ordinària. Per a la música, la Nadine ha triat l’adagietto de la cinquena simfonia de Mahler i ha convertit aquest minut en el més trasbalsador que he vist mai sobre el dolor de l’abandó. De la pèrdua. De la por. La mort.

Plego el xec. Me l’amago al puny.