No vaig dir res a ningú.

A les bessones, que em van demanar notícies d’en Jo, els vaig dir que s’havia quedat uns dies més a Suïssa, perquè Nestlé l’hi havia demanat.

Continuava rebent notícies de la Nadine. Havia conegut un noi; un pèl-roig alt i ben plantat, que feia animacions en 3D i treballava en el pròxim Wallace i Gromit. S’estava enamorant a poc a poc, la meva filleta, no volia precipitar les coses, em va escriure en el seu últim correu electrònic, perquè si estimes algú i el perds, llavors ja no ets res. Finalment li sortien les paraules. Em van brollar llàgrimes als ulls. Li vaig contestar que aquí tot anava bé, que em vendria la merceria (veritat) i em dedicaria al web (fals). No li vaig parlar del seu pare. Del mal que ens feia a tots. I li vaig prometre que l’aniria a veure ben aviat.

En Romain, com era habitual, no donava senyals de vida. Vaig saber que havia deixat la creperia d’Uriage i la noia i ara treballava en un videoclub a Sassenage. Segurament amb una altra noia. És un noi, va dir la Mado, i els nois són uns salvatges. I també li van saltar les llàgrimes a ella, perquè va pensar en la seva filla que ja no hi era.

El vuitè vespre de la desaparició d’en Jo i del meu xec de divuit milions d’euros, vaig organitzar una petita festa a la merceria. Hi havia tanta gent que no hi cabíem i fins i tot hi havia persones a la vorera. Vaig anunciar que deixava la merceria i vaig presentar la persona que des d’aleshores em substituiria: Thérèse Ducrocq, la mare de la periodista de L’Observateur de l’Arrageois. Van aplaudir la Thérèse quan va explicar que en realitat no em substituiria, sinó que «s’ocuparia de la botiga mentre esperava que jo tornés». En Jo i jo, vaig explicar a les clientes amoïnades, hem decidit agafar-nos un any sabàtic. Ara ja tenim els fills grans. Volem fer els viatges que ens havíem promès que faríem quan ens vam conèixer, visitar els països que volíem visitar, anar a les ciutats de les quals volíem gaudir, i hem decidit que ha arribat el moment que ens hi dediquem. Es van acostar a mi. Van lamentar l’absència d’en Jo. Em van preguntar quines ciutats visitaríem, quins països travessaríem, quin clima hi feia, per regalar-nos un jersei, un parell de guants, un ponxo; ens ha cuidat tant durant tot aquest temps, Jo, que ara ens toca a nosaltres.

L’endemà vaig tancar la casa. Vaig deixar les claus a la Mado. I les bessones em van portar a Orly.