Una periodista de L’Observateur de l’Arrageois ha passat per la merceria aquest matí. Em volia fer una entrevista sobre el meu bloc, Deuditsdor.

És un bloc modest.

Hi escric cada matí sobre les bondats del gènere de punt, dels brodats, de la costura. Hi faig descobrir les teles, les llanes; els llaços amb lluentons, el vellut, el setí i l’organdí; les randes de cotó i elàstiques; els cordons gruixuts de fer braçalets, els cordons de sabates, els cordills trenats, els cordons d’anorac. De vegades hi parlo de la merceria, d’una comanda de velcro per cosir o de gafets. També hi deixo fluir algunes melangies de brodadora, de puntaire o de teixidora; les melangies de les dones que esperen. Totes nosaltres som Nathalies, la Isolda de la pel·lícula L’Éternel Retour.

—Ja té més de mil dues-centes connexions al dia —exclama la periodista—, mil dues-centes, una bona colla!

Té l’edat dels fills dels quals et sents orgullosa. És bonica amb la seva carona enrojolada, les genives roses, les dents tan blanques.

El seu bloc és sorprenent. Tinc mil preguntes per fer-li. Per què cada dia mil dues-centes dones parlen de teles? Per què de sobte aquest apassionament per cosir, la merceria…, la textura? Creu que patim una absència de contacte? Pot ser que el món virtual hagi matat l’erotisme? L’aturo. No ho sé, li dic, no ho sé. Abans s’escrivia un diari íntim, ara és un bloc. Escrivia un diari?, em pregunta. Somric. No. No, no escrivia cap diari i em sap greu, però no puc contestar les seves preguntes.

Llavors deixa el quadern, el llapis i la bossa.

Em mira de fit a fit. M’agafa la mà i diu: la meva mare viu sola des de fa més de deu anys. Es lleva a les sis. Es fa un cafè. Rega les plantes. Escolta les notícies a la ràdio. Es pren el cafè. Es renta una mica. Al cap d’una hora, cap a les set, ja ha acabat la jornada. Fa dos mesos, una veïna li va parlar del seu bloc i em va demanar que li comprés una màquina —una màquina, en el seu llenguatge, és un ordinador—. Des de llavors, gràcies a les seves passamaneries, les seves borles i les seves alçacortines, ha recuperat l’alegria de viure. Així que no em digui que no té respostes.

La periodista ha agafat les seves coses i m’ha dit tornaré i vostè tindrà les respostes.

Era un quart i cinc de dotze del matí quan se n’ha anat. Les mans em tremolaven, tenia els palmells humits.

Llavors he tancat la botiga i he tornat a casa.