El meu tren per a Arràs surt a les set.

Podria demanar a Hervé Meunier, ja que m’ho proposa, canviar el bitllet, reservar un tren més aviat, però fa bon dia. Vull caminar una estona. Necessito aire. La Daisy m’ha deixat KO. No em puc creure que el meu Jo es converteixi en un assassí, ni tan sols en un mentider i encara menys en un lladre. No em puc creure que els meus fills em vinguin a veure amb els ulls de l’oncle garrepa de l’ànec Donald, aquells ulls àvids en els quals apareixia la $ del dòlar als còmics de la meva infantesa quan veia alguna cosa que cobejava.

La cobejança ho crema tot al seu pas, m’havia dit.

Hervé Meunier m’acompanya fins al carrer. Em desitja bona sort. Sembla una bona persona, senyora Guerbette. Una bona persona, diu. Algú amb divuit milions, sí. Una fortuna que les seves reverències no li proporcionaran mai. És curiós com sovint els lacais fan l’efecte de posseir la riquesa dels seus amos. De vegades amb tant d’enginy que els amos acaben convertint-se en el seu lacai. El lacai del lacai. Tampoc no en faci un gra massa, senyor Meunier, li dic retirant la mà que manté serrada amb una insistència humida en la seva. Abaixa els ulls i torna a l’edifici, per la porta giratòria. Se’n va a retrobar-se amb la decoració del seu despatx on res no és seu, ni tan sols la moqueta gruixuda o el quadre dels edificis penjat a la paret. Pertany a la família d’aquells caixers de banc que compten milers de bitllets, que no fan altra cosa que cremar-los els dits.

Fins algun dia.

Pujo pel carrer Jean-Jaurès fins al metro Boulogne-Jean Jaurès, línia 10, direcció estació d’Austerlitz, transbordament a Motte-Picquet. Agafo el meu paperet. Agafar la 8, direcció Créteil-Préfecture i sortir a Madeleine; travessar el bulevard de la Madeleine, baixar el carrer Duphot i pujar el carrer Cambon a la meva esquerra, fins al número 31.

Només tinc temps d’allargar la mà i la porta s’obre tota sola gràcies a un porter. Dues passes i entro en un altre món. S’hi està fresc. La llum és suau. Les venedores són boniques, discretes; una d’elles s’atansa, diu en veu baixa la puc ajudar en res, senyora? Estic mirant, murmuro impressionada, però és ella la que em mira.

El meu vell abric gris, però tan còmode, no en teniu ni idea, les sabates planes —les he triat expressament aquest matí ja que els peus se m’inflen al tren—, la bossa de mà deformada, gastada; em somriu, no dubti a demanar-me qualsevol cosa.

S’allunya, discreta, amb classe.

M’acosto a una bonica jaqueta bicolor de pota de gall de fil i cotó, 2490 euros. A les bessones els encantaria. N’hauria de comprar dues, 4980 euros. Un bonic parell de sandàlies de PVC amb taló de 9 cm, 1950 euros. Uns guants de forma bisellada de pell de xai, 650 euros. Un rellotge senzill de ceràmica blanca, 3100 euros. Una esplèndida bossa de pell de cocodril, a la mama li hauria encantat però mai no va gosar; preu a consultar.

El preu a consultar a partir de quant comença?

De cop una actriu de la qual mai no recordo el nom surt de la botiga. Porta una gran bossa a cada mà. Passa tan a prop de mi que sento el seu perfum, feixuc, una mica embafador, vagament sexual. El porter fa una reverència que ella no veu. A fora, el seu xofer es precipita, li agafa les dues bosses. Ella es fica en un gran cotxe negre i després desapareix darrere dels vidres foscos, com si se l’hagués empassat.

Quina pel·lícula!

Jo també, Jocelyne Guerbette, mercera d’Arràs, podria desvalisar la botiga Chanel, llogar els serveis d’un xofer i desplaçar-me amb limusina; però de què serviria? La solitud que he vist en la cara d’aquesta actriu m’ha espantat. Llavors me’n vaig discretament de la botiga de somni, la venedora m’adreça un somriure amablement desolat, el porter m’obre la porta però no tinc dret a la reverència, o potser no la sé veure.

A fora, l’aire és viu. El soroll dels clàxons dels cotxes, l’amenaça de les impaciències, les ganes d’assassinar dels conductors, els motoristes kamikazes al carrer Rivoli a pocs metres d’allà, de cop tot em tranquil·litza. Ja no hi ha moqueta gruixuda, ni reverències ostentoses. Finalment violència normal i corrent. Dolor mesquí. La tristesa que no surt. Olors brutals, vagament animals, químiques, com a Arràs darrere de l’estació. La meva veritable vida.

Llavors vaig cap al jardí de les Tuileries; m’enganxo al cos la bossa de mà, tan lletja, la meva caixa forta; en Jo m’ha dit que vagi amb compte amb els tallabosses de París. Hi ha bandes de nanos que et roben i tu no t’adones de res. Dones captaires amb nadons que mai no ploren, que amb prou feines es mouen, estabornits amb Denoral o Hexapneumine. Penso en L’escamotejador, de Hieronymus Bosch, a la mama li encantava aquest quadre; li n’agradaven tots els detalls, com les nous moscades a la taula de l’estafador.

Pujo per l’avinguda Diane fins a l’exedra nord, on m’assec en un banc de pedra. Tinc un reflex de sol als peus. Tinc ganes, de cop, de convertir-me en Polzet. Submergir-me en aquell reflex d’or. Escalfar-m’hi. Cremar-m’hi.

Curiosament, tot i que envoltades de cotxes i motos horribles, atrapades entre el carrer Rivoli i el moll Voltaire, les partícules d’aire em semblen més clares, més netes. Sé perfectament que no és possible. Que és fruit de la meva imaginació, de la meva por. Trec l’entrepà de la bossa; en Jo me l’ha preparat aquest matí, quan encara era fosc. Dues llesques, tonyina i ou dur. Li he dit no cal, ja compraré alguna cosa a l’estació, però ell hi ha insistit, són uns lladres, sobretot a les estacions, et cobren vuit euros per un entrepà i són molt menys bons que els meus i segur que no són frescos.

El meu Jo. El meu Jo considerat. És bo el teu entrepà.

A pocs metres, una estàtua d’Apol·lo perseguint Dafne i la de Dafne perseguida pel mateix Apol·lo. Més lluny, una Venus cal·lipígica; cal·lipígica, un adjectiu del qual recordo la definició, que vaig aprendre a classe de dibuix: que té unes belles natges. És a dir: grassa.

Com jo. I aquí em tens a mi, una dona d’Arràs asseguda sobre el seu cul gros, menjant un entrepà al jardí de les Tuileries a París, com una estudiant, i amb una fortuna a la bossa de mà.

Una fortuna terrorífica perquè de cop m’adono que en Jo té raó.

Ni a vuit euros, dotze o quinze, cap entrepà no seria tan bo com el seu.

Més tard, com que encara tinc temps abans d’agafar el tren, vaig a tafanejar al mercat de Saint-Pierre, al carrer Charles Nodier. És la meva cova d’Alí Babà.

Les meves mans se submergeixen en els teixits, els dits em tremolen en tocar els organdins, els feltres fins, els jutes, els patchworks. Noto llavors l’embriaguesa que devia sentir aquella dona tancada tota una nit en un Sephora, en aquell anunci tan bonic. Tot l’or del món no compraria aquest vertigen. Totes les dones són boniques aquí. Els ulls els brillen. Amb un tros de tela ja imaginen un vestit, un coixí, una nina. Fabriquen els seus somnis; tenen la bellesa del món a la punta dels dits. Abans de marxar, compro seda Bemberg, alguns cinyells de polipropilè, cintes de cotó de ganxet i unes borles de perles.

La felicitat costa menys de quaranta euros.

Durant els cinquanta minuts de trajecte, m’endormisco en l’ambient feixuc del TGV. Em pregunto si a en Romain i la Nadine els fa falta alguna cosa ara que els ho puc donar tot. En Romain podria obrir la seva pròpia creperia. La Nadine, fer totes les pel·lícules que volgués i no dependre de l’èxit per tenir una bona vida. Però això faria que recuperéssim tot el temps que no hem passat junts? Les vacances lluny els uns dels altres, els enyoraments, les hores de solitud i de fred? Les pors?

Els diners escurcen les distàncies, acosten les persones?

I tu, Jo meu, si ho sabessis, què faries? Digues, què faries?