No he cridat.

No he plorat. No he picat les parets. Ni m’he arrencat els cabells. No he trencat tot el que tenia a l’abast. No he vomitat. No m’he desmaiat. Ni tan sols he notat que se m’accelerava el cor ni que em trobava malament.

Però m’he assegut al llit, per si de cas.

He mirat al voltant. La nostra habitació.

Els petits marcs daurats amb fotos dels nens, de totes les edats. La nostra foto de casament, a la tauleta de nit d’en Jo. Un retrat meu, fet per la mama, al meu costat del llit; el va pintar en pocs segons en un full violeta amb el que li quedava d’aquarel·la blava al pinzell; ets tu llegint, havia dit.

El meu cor s’ha calmat. Les mans no m’han tremolat.

M’he ajupit per agafar la brusa que m’havia relliscat a terra. L’he deixat a prop meu, sobre el llit. Els meus dits l’havien arrugada abans de deixar-la. Ara la planxaré. Hauria hagut d’escoltar-me i comprar el centre de planxat Calor que vaig veure a Auchan, a tres-cents euros amb noranta-nou cèntims, en vint-i-setena posició en la meva llista de necessitats.

Llavors he començat a riure. A riure de mi.

Ho sabia.