Des de l’article a L’Observateur de l’Arrageois, és una bogeria.

La merceria sempre és plena. Deuditsdor té onze mil visites cada dia. Tenim més de quaranta comandes diàries al nostre web de compres. Rebo trenta CV cada matí. El telèfon no para de sonar. Em demanen que faci tallers de costura a les escoles. Tallers de brodat als hospitals. Un asil em demana que faci classes de mitja, per fer coses senzilles, bufandes, mitjons. El Departament d’Oncologia Infantil del centre hospitalari em demana que faci gorres alegres. De vegades guants de dos o tres dits. La Mado està desbordada, s’ha passat al Prosoft i quan li manifesto la meva inquietud em contesta, amb una rialla nerviosa que li deforma la boca, si jo m’aturo, Jo, caic, i si caic tot cau, així que no m’aturi, empenyi’m, empenyi’m, Jo, l’hi prego. Em promet anar a veure el doctor Caron, menjar més salmó, resistir. Al vespre, en Jo em fa repassar amb ell les normes de seguretat alimentària, el principi de la cadena de fred, que s’ha de saber bé per al seu examen d’encarregat. Els «aliments congelats» són aquells que són sotmesos a un procés de «congelació», pel qual s’arriba a la zona de cristal·lització màxima al més ràpidament possible, i això té com a efecte que la temperatura del producte es manté —després d’estabilització tèrmica— sense interrupció en valors inferiors o iguals a -18º C. La congelació s’ha de dur a terme de seguida en els productes de qualitat sana, legal i comercial per mitjà d’un equipament tècnic adequat. Només l’aire, el nitrogen i l’anhídrid carbònic, respectant criteris de puresa específics, estan autoritzats com a fluids refrigerants.

És un alumne encisador, que no es posa nerviós, només contra ell mateix. L’animo.

Un dia els faràs realitat, els teus somnis, Jo, llavors m’agafa la mà, se l’enduu als llavis i em diu serà gràcies a tu, Jo, gràcies a tu, i em fa tornar vermella.

Déu meu, si ho sabessis. Si ho sabessis, en què et convertiries?

Les bessones m’han demanat que els faci uns braçalets de cordons per vendre’ls a la seva perruqueria. Cada vegada que fem una manicura, venem una fotesa, diu la Françoise, així que imagina, uns braçalets de «ca la Jo», després del teu article a L’Observateur, es vendran com pa beneït, diu la Danièle. En faig vint. Aquell mateix vespre, els han venut tots. Amb la sort que tens, diuen, hauries de jugar a la loteria. Ric amb elles. Però tinc por.

Aquest vespre les he convidades a sopar a casa.

En Jo es mostra encantador, graciós i servicial tot el vespre. Les bessones han portat dues ampolles de Veuve Clicquot. Les bombolles del xampany ens deslliguen les llengües quan ens esclaten als paladars. Estem dolçament beguts. I en l’embriaguesa, sempre surten a la superfície els temors o les esperances.

Aviat farem quaranta anys, diu la Danièle, si aquest any no trobem un paio, estem ben fotudes. Dos paios, precisa la Françoise. Riem. Però no fa gràcia. Potser estem destinades a estar sempre juntes, com les siameses. Heu provat el Meetic?, pregunta en Jo. I tant. Només hi hem trobat tarats. Així que saben que som bessones volen fer un trio. Als paios els exciten les bessones, de sobte es pensen que tenen dues titoles. I separar-vos?, diu en Jo. Abans la mort, criden alhora, i s’abracen l’una amb l’altra. Els gots s’omplen i es buiden. Un dia, guanyarem molts diners i enviarem a pastar fang tots aquests paios. Ens pagarem gigolós, això, gigolós, nois kleenex, i fora! A la paperera després d’haver-lo fet servir! El següent! Esclafeixen a riure. En Jo em mira, somriu. Li brillen els ulls. Sota la taula, poso el peu sobre el seu.

El trobaré a faltar, en Jo.

Demà al matí, se’n va una setmana a la seu del grup Nestlé a Vevey, Suïssa, per acabar la seva formació d’encarregat i convertir-se en responsable d’unitat de Häagen-Dazs.

Quan torni anirem a passar un cap de setmana al cap Gris-Nez per celebrar-ho. Ens hem promès ostres i una gran safata de marisc. Ha reservat una gran habitació a la granja de Waringzelle, a menys de cinc-cents metres del mar i amb milers d’ocells en trànsit cap a cels més clements. Estic orgullosa d’ell. Guanyarà tres mil euros al mes, a partir d’ara es beneficiarà d’un sistema de primes i d’una mútua millor.

S’acosta als seus somnis, el meu Jo. Ens acostem a la veritat.

I tu, Jocelyn, pregunta de sobte la Danièle al meu marit, amb la boca una mica pastosa a causa del xampany, mai no has tingut fantasies amb dues dones? Rialles. Però em faig l’ofesa, per principis. En Jo deixa el seu got. Amb la Jo, contesta, ja en tinc ben bé prou; de vegades és tan golafre que és com si fos dues dones. Més esclafits de riure. Li pico al braç, no li feu cas, diu unes bestieses…

Però la conversa deriva i em recorda les que tenim a l’estiu a l’ombra dels pins del càmping Sourire, amb J.-J., Marielle Roussel i Michèle Henrion, quan la calor i el licor de pastís plegats ens fan perdre el cap i parlar sense pudor de les nostres recances, de les nostres pors i de les nostres mancances. Dec tenir la millor col·lecció de consoladors, va dir Michèle Henrion amb un somriure trist l’estiu passat; si més no, no et deixen just després d’haver cardat, i no es destrempen, va afegir en Jo en la seva embriaguesa. Amb el temps, totes ho sabem, la sexualitat queda amputada de desig. Llavors intentem despertar-lo, provocar-lo amb audàcies, amb experiències noves. En els mesos posteriors a la meva tornada de cura a Niça al centre Sainte-Geneviève, el desig se’ns havia esvaït. En Jo l’havia substituït per la brutalitat. Li agradava follar-me de pressa, em feia mal, em sodomitzava cada vegada; jo ho odiava, em mossegava els llavis fins a fer-me sang per no cridar de dolor; però en Jo només escoltava el seu desig i el seu semen ejaculat, es retirava de seguida del meu cul, s’apujava els pantalons i desapareixia a la casa o al jardí, amb una cervesa sense alcohol.

Les bessones estan borratxes quan se’n van i la Françoise ha rigut tant que fins i tot s’ha fet una mica de pipí a les calces. Ens quedem sols, en Jo i jo. La cuina i el menjador semblen un camp de batalla. És tard. Vaig a endreçar, vés al llit, li dic, que demà te’n vas d’hora.

Llavors se m’acosta i de sobte m’abraça, em prem ben fort contra ell. Contra la seva força. La seva veu sona dolça a la meva orella. Gràcies, Jo, em xiuxiueja. Gràcies per tot el que has fet. Em poso vermella; per sort, no ho veu. Estic orgullosa de tu, li dic, apa toca el dos, demà estaràs molt cansat.

El subdirector de la fàbrica l’ha de venir a buscar a dos quarts de cinc demà al matí. Et prepararé un termos de cafè. Llavors em mira. Hi ha alguna cosa dolçament trista en els seus ulls. Posa els llavis damunt dels meus, s’entreobren suaument, la llengua li llisca, com una serp de vidre; és un petó d’una dolçor estranya, com un primer petó.

O un últim petó.