Jo és Jocelyn. El meu marit des de fa vint-i-un anys.

S’assembla a Venantino Venantini, el noi ben plantat que feia de Mickey el tartamut a L’home del Cadillac i de Pascal el pistoler a Les Tontons flingueurs. Mandíbula decidida, mirada fosca, accent italià per deixar-te garratibada, sol, pell bronzejada, paraules tendres que fan posar la pell de gallina a les gallines, llevat que el meu Jocelyno Jocelyni té deu quilos de més i un accent que ni de bon tros fa tremolar les noies.

Treballa a Häagen-Dazs des que van obrir la fàbrica, el 1990. Guanya dos mil quatre-cents euros al mes. Somia un televisor de pantalla plana que substitueixi el nostre vell Radiola. Un Porsche Cayenne. Una llar de foc a la sala d’estar. La col·lecció completa dels DVD de James Bond. Un cronògraf Seiko. I una dona més bonica i més jove que jo; però això no m’ho diu.

Tenim dos fills. Tres, de fet. Un noi, una noia i un cadàver.

En Romain va ser concebut la nit en què en Jo em va dir que em trobava bonica i en què aquella mentida em va fer perdre el cap, el vestit i la virginitat. Hi havia una possibilitat entre mil perquè em quedés embarassada la primera vegada i em va tocar a mi. La Nadine va arribar al cap de dos anys i d’aleshores ençà ja no vaig recuperar mai més el pes ideal. Em vaig quedar grassa, una mena de dona embarassada buida, una pilota plena de res.

Una bombolla d’aire.

En Jo va deixar de trobar-me bonica, de tocar-me; al vespre s’estava fins tard davant del Radiola menjant els gelats que li donaven a la fàbrica, i després bevent cerveses 33 Export. I em vaig acostumar a adormir-me sola.

Una nit em va despertar. Estava tot dur. Havia begut, plorava. Llavors el vaig acollir dins meu i aquella nit la Nadège se’m va esquitllar al ventre i es va ofegar en la meva carn i la meva pena. Quan en va sortir, al cap de vuit mesos, estava blava. El seu cor, mut. Però tenia unes ungles precioses, unes pestanyes molt llargues, i estic segura que era bonica tot i que mai no li vaig veure el color dels ulls.

El dia del naixement de la Nadège, que també va ser el de la seva mort, en Jo va deixar de beure cervesa. Va fer una trencadissa a la cuina. Va cridar. Va dir que la vida era un fàstic, que la vida era una putada, una gran putada. Es va colpejar el pit, el front, el cor i després va picar les parets. Va dir la vida és massa curta. És injust. Cal que aprofitem aquest món de merda perquè no tenim temps; la meva nena, va afegir, parlant de la Nadège, la meva filleta, on ets? On ets, nineta? En Romain i la Nadine se’n van anar espantats a les seves habitacions i en Jo, aquell dia, va començar a somiar en les coses boniques que fan la vida més agradable i el dolor menys punyent. Un televisor de pantalla plana. Un Porsche Cayenne. James Bond. I una dona bonica. Estava trist.

A mi, els meus pares em van posar Jocelyne.

Hi havia una possibilitat entre milions que em casés amb un Jocelyn i em va haver de tocar a mi. Jocelyn i Jocelyne. Martin i Martine. Louis i Louise. Laurent i Laurence. Raphaël i Raphaëlle. Paul i Paule. Michel i Michèle. Una possibilitat entre milions.

I em va tocar a mi.