Vaig anar a veure el meu pare.

Després de preguntar-me qui era, em va demanar notícies de la mama. Li vaig dir que havia anat a comprar, que passaria una mica més tard. Espero que em porti el diari, va dir, i escuma d’afaitar, ja no me’n queda.

Li vaig parlar de la merceria. I em va preguntar per enèsima vegada si jo n’era la mestressa. No s’ho podia creure. Estava orgullós. Merceria Jo, antiga Casa Pillard, Merceria Jo, el teu nom en un rètol, Jo, caram! Estic content per tu. Després va aixecar el cap i em va mirar. Qui és vostè?

Qui és vostè. Acabaven de passar sis minuts.

En Jo millorava. L’oseltamivir, el repòs, les tallarines d’espinacs i formatge fresc i les meves cançons de bressol van poder fer enrere la grip assassina. Es va quedar uns quants dies a casa, va fer una mica de bricolatge i, quan un vespre va obrir una Tourtel i va encendre el televisor, vaig saber que s’havia refet del tot. La vida va recuperar el seu curs, tranquil·la, dòcil.

Els dies següents, la merceria era sempre plena i Deuditsdor va comptabilitzar més de cinc mil visites al dia. Per primera vegada en vint anys, vaig acabar tot l’estoc de botons de caseïna, de vori i de galalita, les randes de llaç i els guipurs, els sabonets de sastre i els abecedaris, i també les borles. Bé, la borla, perquè no n’havia venut cap des de feia un any. Em feia l’efecte que era dins d’una pel·lícula carrinclona de Frank Capra i us puc ben assegurar que de vegades la carrincloneria està molt bé.

Quan va decaure l’emoció, la Danièle, la Françoise i jo vam fer paquets amb les mantes, els jerseis i les coixineres brodades que havien regalat a en Jo i la Danièle es va encarregar de donar-ho tot a una obra de beneficència de la diòcesi d’Arràs.

Però l’esdeveniment més important d’aquell període de la nostra vida, el que posava histèriques les bessones des de feia dos dies, era que la butlleta que havia guanyat el pot de l’euro-milió s’havia validat a Arràs. Arràs, merda, al nostre cul de món, ja podríem ser nosaltres!, cridaven, divuit milions d’euros, d’acord, d’acord, no sembla res comparat amb els setanta-cinc milions de Franconville, però són divuit milions! Ah, sembla que m’hagin fet un altre forat al cul!

El que les feia posar més nervioses encara, pràcticament prop de l’apoplexia, era que el guanyador encara no s’havia donat a conèixer.

I que només quedaven quatre dies abans que la suma es perdés i fos posada de nou en joc.