He dormit molt malament.

En Jo s’ha trobat fatal tota la nit. Diarrea. Vòmits. Des de fa uns quants dies, ell, que no es queixa mai, diu que està cruixit. Tremola sense parar, i no és per les carícies fresques que li faig sobre el front bullent ni pels meus massatges al pit per alleujar-li la tos, ni tampoc per les cançons de bressol que li cantussejo per calmar-lo.

Ha vingut el metge.

Segurament és la grip A/H1N1, aquesta epidèmia fastigosa. No obstant això, a la fàbrica apliquen totes les mesures de seguretat. Porten màscara FFP2, fan servir gel hidroalcohòlic, ventilen regularment els tallers, està prohibit donar-se la mà, fer-se petons, donar-se pel cul afegia en Jo, rient, fa dos dies, abans de posar-se malalt. El doctor Caron li ha receptat oseltamivir (el famós Tamiflu) i molt de repòs. Són vint-i-vuit euros, senyora Guerbette. En Jo s’ha adormit aquest matí. I tot i que no té gana, he anat a comprar dos croissants de mantega del forn de François Thierry, els seus preferits, i li he preparat un termos de cafè que he deixat sobre la tauleta de nit, per si de cas. He mirat una estona com dormia. Respirava fent soroll. Unes gotes de suor li naixien a les temples, li relliscaven per les galtes i queien en silenci i li morien al pit. Li he vist arrugues noves al front, unes arruguetes minúscules al voltant de la boca, com minúsculs esbarzers, la pell que li comença a penjar al coll, allà on tant li agradava que li fes petons, al començament. Li he vist aquests anys a la cara, he vist el temps que ens allunya dels nostres somnis i ens acosta al silenci. Llavors he trobat en Jo guapo en el seu son de nen malalt, i he estimat la meva mentida. He pensat que si l’home més guapo del món, el més amable, el més de tot, aparegués ara, no m’aixecaria, no el seguiria, ni tan sols li somriuria.

Em quedaria aquí perquè en Jo em necessita i una dona necessita que la necessitin.

El més guapo del món no necessita res perquè té a tothom. Té la seva bellesa; i la gana irreprimible de totes aquelles dones que se’n volen sadollar i acabaran devorant-lo i el deixaran ben mort, amb els ossos ben nets, brillants i blancs, al fossat de les seves vanitats.

Més tard, he trucat a la Françoise. Enganxarà un cartell a l’aparador de la merceria. Tancat dos dies a causa de la grip. Després he posat aquesta informació en el meu bloc.

En una hora he rebut cent correus electrònics.

M’oferien portar la merceria mentre el meu marit es refà. Em demanaven la talla d’en Jo per fer-li jerseis, guants, gorres. Em preguntaven si necessito ajuda, mantes; si em cal algú per a la cuina, les feines de casa, una amiga per xerrar, per plantar cara a aquell mal moment. Era increïble. Deuditsdor havia obert unes comportes d’amabilitat esvaïda, oblidada. Pel que sembla, les meves històries de cordons, de vores i de fil de cotó havien creat un lligam molt fort; una comunitat invisible de dones que havien redescobert el plaer de la costura i havien substituït la solitud dels seus dies per l’alegria de ser de cop i volta una família.

Van trucar a la porta.

Era una dona del barri, una adorable branqueta d’arbre sec, com ho era l’actriu Madeleine Renaud. Portava un plat de tallarines. Vaig estossegar. Tanta amabilitat inesperada m’ofegava. No estava acostumada que em donessin una cosa que no havia demanat. No podia parlar. Ella va somriure dolçament. Són d’espinacs i formatge fresc. Feculents i ferro. Necessita forces, Jo. Vaig balbotejar un gràcies i em van brollar les llàgrimes. Inextingibles.