Sempre ens mentim.

Per exemple, sé prou bé que no sóc bonica. No tinc uns ulls blaus on els homes es contemplen, on tenen ganes d’ofegar-se perquè algú vagi a salvar-los. No tinc un cos de model; sóc de mena molsudeta, fins i tot rodanxona. De les que ocupen un lloc i mig. Tinc un cos que els braços d’un home d’estatura mitjana no poden envoltar del tot. No tinc la gràcia d’aquelles a qui murmuren llargues frases a cau d’orella, amb sospirs com a puntuació; no. Jo sóc més aviat de frases curtes. La fórmula brutal. L’os del desig, sense la cotna, sense el greix confortable.

Ja ho sé, tot això.

I malgrat tot, quan en Jo encara no ha arribat, pujo a la nostra habitació i em planto davant del mirall de l’armari —li he de recordar que el fixi a la paret abans que un dia d’aquests m’esclafi durant la meva contemplació.

Llavors tanco els ulls i em despullo suaument, com ningú m’ha despullat mai. Sempre tinc una mica de fred; tremolo. Quan ja estic del tot nua, espero una mica abans d’obrir els ulls. Ho assaboreixo. Deixo vagar els meus pensaments. Somio. Torno a veure els commovedors cossos llanguits dels llibres de pintura que corrien per casa; més tard, els cossos més crus de les revistes.

Després obro a poc a poc les parpelles, com a càmera lenta.

Em miro el cos, els ulls negres, els pits petits, el flotador de carn, el bosc de pèls foscos i em trobo bonica, i us juro que, en aquest instant, sóc bonica, molt bonica fins i tot.

Aquesta bellesa em fa sentir profundament feliç. Terriblement forta.

Em fa oblidar les coses dolentes. La merceria una mica avorrida. Les xerrameques i la loteria de la Danièle i la Françoise —les bessones que porten el saló de perruqueria i estètica del costat de la merceria—. Em fa oblidar les coses immòbils, aquesta bellesa. Com una vida sense històries. Com aquesta ciutat espantosa, sense aeroport; aquesta ciutat grisa de la qual no pots fugir i on no ve mai ningú, cap lladre de cors, cap cavaller blanc en un cavall blanc.

Arràs. 42.000 habitants, 4 hipermercats, 11 supermercats, 4 fast-foods, alguns carrerons medievals, una placa al carrer Miroir-de-Venise que indica als vianants i als despistats que allà va néixer Eugène-François Vidocq el 24 de juliol de 1775. I en acabat la meva merceria.

Nua, tan bella davant del mirall, em sembla que en tindria prou de batre els braços per aixecar el vol, lleugera, graciosa. Perquè el meu cos es trobés amb els dels llibres d’art que hi havia a la casa de la meva infantesa. Aleshores seria tan bonic com ells; i tant que sí.

Però no m’hi atreveixo mai.

El soroll d’en Jo, a baix, sempre em sorprèn. Un esquinç a la seda del meu somni. Em torno a vestir en un tres i no res. L’ombra cobreix la claredat de la meva pell. Copso la rara bellesa que hi ha sota la meva roba. Però en Jo no la veu mai.

Una vegada em va dir que era bonica. Fa més de vint anys i jo tenia una mica més de vint anys. Anava ben arreglada, amb un vestit blau i un cinturó daurat, tenia un fals aire de Dior; volia anar al llit amb mi. El seu compliment era degut a la meva roba tan bonica.

Ja ho veieu, sempre ens mentim.

Perquè l’amor no resistiria la veritat.