Vaig estar a punt de tenir un amant.

Just després del naixement del cos mort de la Nadège. Quan en Jo va fer la trencadissa a casa i va deixar de beure vuit o nou cerveses cada vespre, engorronit davant del Radiola.

En aquell moment es va tornar dolent.

Begut, era només com un peix bullit. Una cosa tova; tot el que una dona odia en un home, vulgaritat, egoisme, inconsciència. Però estava tranquil. Un peix bullit. Una salsa quallada.

No, a en Jo va ser la sobrietat el que el va fer cruel. Al principi ho vaig considerar part del seu desmamament. Havia substituït la desena de cerveses pel doble de Tourtel. Semblava que se les volgués beure totes per trobar el famós 1% d’alcohol que deia que contenien segons les lletres minúscules de les etiquetes, i recuperar l’embriaguesa que trobava a faltar. Però en el fons de les ampolles i en el fons d’ell només hi va haver aquesta maldat. Aquelles paraules podrides a la seva boca: tu amb tot el teu greix has ofegat la Nadège. Cada vegada que t’asseies, l’escanyaves. La meva nena és morta perquè tu no t’has cuidat. El teu cos és una galleda d’escombraries, Jo, una galleda fastigosa. Una truja. Ets una truja. Una truja de merda.

Vaig aguantar sense parpellejar.

No li contestava. Pensava que ell devia patir moltíssim. Que la mort de la nostra nena el feia parar boig i que dirigia aquella bogeria contra mi. Va ser un any negre, ple de tenebres. M’aixecava a la nit per plorar a l’habitació de la Nadine, que dormia amb els punys tancats. No volia que ell em sentís, que veiés el mal que em feia. No volia passar aquella vergonya. Vaig pensar cent vegades de fugir amb els nens i em vaig dir que se li passaria. Que el seu dolor acabaria alleujant-se, que s’esvairia, que ens abandonaria. Hi ha desgràcies tan feixugues que cal que les deixis marxar. No ho podem guardar tot, mantenir-ho tot. Allargava els braços cap a la foscor i esperava que la mama vingués a abraçar-me. Pregava perquè el seu escalf em calmés, perquè les tenebres no se m’enduguessin. Però les dones sempre estan soles en el mal dels homes.

Si no vaig morir en aquella època, va ser a causa d’una frase banal. I de la veu que la va pronunciar. I de la boca de la qual havia sortit. I de la cara tan bella en què aquella boca somreia.