A casa, rellegeixo la llista del que necessito i penso que la riquesa seria poder comprar tot el que hi ha apuntat d’una sola vegada, des del pelador de patates fins a la pantalla plana, passant per l’abric de Caroll i la catifa antilliscant per a la banyera. Tornar amb totes les coses de la llista, destruir la llista i pensar ja està, ja no necessito res més. Ara ja només tinc desitjos. Només desitjos.

Però no passa mai.

Perquè les nostres necessitats són els nostres petits somnis diaris. Són les petites coses que hem de fer, que ens projecten a demà, a demà passat, al futur; aquestes cosetes de no res que comprarem la setmana que ve i que ens permeten pensar que la setmana que ve encara serem vius.

La necessitat d’una catifa de bany antilliscant ens manté en vida. O d’una olla de cuscús. D’un pelador de patates. Llavors escalonem les compres. Programem els llocs on anirem. De vegades comparem. Una planxa Calor amb una Rowenta. Omplim els armaris lentament, els calaixos un per un. Ens passem la vida omplint una casa; i quan és plena, en llencem les coses per poder-les substituir, per tenir alguna cosa a fer l’endemà. Fins i tot arribem a trencar la parella per projectar-nos cap a una altra història, un altre futur, una altra casa.

Una altra vida per omplir.

He passat per la llibreria Brunet, al carrer Gambetta, i he comprat Bella del Senyor en edició de butxaca. Aprofito els vespres sense en Jo per rellegir-lo. Però aquesta vegada, és terrible, perquè ara ja ho sé. Ariane Deume fa el seu bany, monologa, es prepara i ja conec la caiguda a Ginebra. Conec l’horrible victòria de l’avorriment sobre el desig; del soroll del dipòsit del vàter sobre la passió, però no puc impedir creure-hi encara. El cansament em venç al mig de la nit. Em desperto esgotada, somiadora, enamorada.

Fins aquest matí.

Quan tot s’enfonsa.