Vaig agafar la merceria l’any en què em vaig casar amb en Jo.

Feia dos anys que hi treballava quan, un dia, la propietària es va ennuegar amb un botó que havia mossegat per assegurar-se que era d’ivori. El botó li va relliscar per la llengua humida, es va ficar a la laringofaringe, se li va embolicar amb un lligament cricotiroïdal i se li va clavar a l’aorta; la senyora Pillard no es va adonar que s’ofegava, ni jo tampoc, ja que el botó ho obstruïa tot.

Va ser el soroll de la caiguda el que em va alertar.

El cos, en caure, va arrossegar les capses de botons; vuit mil botons van rodar pel terra de la botigueta i va ser el primer que vaig pensar en descobrir el drama: quants dies i quantes nits em passaria de quatre grapes classificant els vuit mil botons de fantasia, metàl·lics, de fusta, infantils, d’alta costura, etc.

El fill adoptiu de la senyora Pillard va venir de Marsella per a l’enterrament, em va proposar que agafés jo la botiga, el banc hi va estar d’acord i el 12 de març de 1990 un pintor sensible va venir a retolar Merceria Jo, antiga casa Pillard al frontó i a la porta de la petita botiga. En Jo n’estava orgullós. Merceria Jo, deia tot estarrufat, com si l’haguessin condecorat, Jo, Jo sóc jo, és el meu nom!

Me’l mirava i el trobava guapo i pensava que tenia sort de tenir-lo per marit.

Aquell primer any de matrimoni va ser esplèndid. La merceria. La nova feina d’en Jo a la fàbrica. I el futur naixement d’en Romain.

Però fins a dia d’avui la merceria mai no ha acabat d’anar bé. He de competir amb 4 hipermercats, 11 supermercats, amb els preus infames del vetesifils del mercat del dissabte, amb la crisi, que fa la gent poruga i dolenta, i amb la indolència dels veïns d’Arràs, que prefereixen la facilitat del prêt-à-porter a la creativitat de les coses fetes a mà.

Al setembre em vénen a encarregar etiquetes amb els noms per cosir o per enganxar amb la planxa; algunes cremalleres, agulles i fil quan es volen arranjar la roba de l’any passat i no haver-ne de comprar de nova.

Per Nadal, patrons per a disfresses. La princesa continua sent la meva millor venda, seguida de la maduixa i la carbassa. Per als nens, el pirata funciona bé, tot i que l’any passat es va posar de moda el sumo.

Després arriba la calma fins a la primavera. Venc algunes capses de costura, dues o tres màquines de cosir i teles per metres. Mentre espero un miracle, faig mitja. Els meus models es venen força bé. Sobretot els sacs manta per a nadons, les bufandes i els jerseis de cotó de ganxet.

Tanco la botiga entre les dotze i les dues i vaig a casa a dinar sola. De vegades, quan fa bon temps, anem amb la Danièle i la Françoise a menjar un entrepà en una terrassa, a L’Estaminet o al Café Leffe, a la plaça Héros.

Són boniques, les bessones. Sé prou bé que m’utilitzen per fer destacar les seves cinturetes fines, les seves cames llargues, els seus ulls clars de gaseles, deliciosament espantades. Somriuen als homes que dinen sols o de dos en dos, melindregen, de vegades es fan moixaines. Els seus cossos envien missatges, els seus sospirs són com ampolles llançades al mar i de vegades un home n’agafa una, durant l’estona d’un cafè, d’una promesa dita a cau d’orella, d’una desil·lusió —els homes tenen tan poca imaginació!—. Després arriba l’hora de tornar a obrir les nostres botigues. És sempre en aquell moment, en el camí de tornada, que les nostres mentides suren fins a la superfície. Estic farta d’aquesta ciutat, és com si visqués en un fullet històric, ahhh, m’hi ofego, diu la Danièle, d’aquí a un any seré ben lluny, prenent el sol, m’operaré els pits. Si tingués diners, afegeix la Françoise, ho deixaria tot plantat, així, d’un dia per l’altre. I tu, Jo?

Jo seria bonica i prima i ningú no em diria més mentides, ni tan sols jo. Però no dic res i en tinc prou de somriure a les dues bessones precioses. Els menteixo.

Quan no tenim clients, sempre m’ofereixen una manicura o un marcat o una mascareta o fer petar la xerrada, com diuen. Jo els faig gorres i guants de mitja que no es posen mai. Gràcies a elles, sóc rodanxona però estic cuidada, duc la manicura ben feta; estic al corrent de qui es fica al llit amb qui, dels problemes de la Denise de La Maison du Tablier amb la traïdora ginebra Loos i els seus 49º d’alcohol, de la retocadora de Charlet-Fournie que s’ha engreixat vint quilos des que el seu marit s’ha encapritxat de la que renta caps a la perruqueria Jean-Jac, i totes tres tenim la impressió que som les tres persones més importants del món.

Bé, d’Arràs.

Del nostre carrer si més no.