—Papa, he guanyat divuit milions.

El papa em mira. No pot creure el que està sentint. A la boca se li dibuixa un somriure. Que es transforma en una rialla. Una rialla nerviosa primer, que es converteix en rialla d’alegria. S’eixuga les llàgrimes que li apareixen als ulls. És fantàstic, reina, deus estar molt contenta. Ho has dit a la mama? Sí, ho he dit a la mama. I què faràs amb tots aquests diners, Jocelyne, tens alguna idea? Doncs no, papa, no ho sé. Com que no ho saps? Tothom sabria què fer amb una suma com aquesta. Pots tenir una nova vida. Però a mi m’agrada la meva vida, papa. Creus que en Jo em continuaria estimant com sóc si ho sabés? Estàs casada?, em pregunta. Abaixo els ulls. No vull que vegi la meva tristor. Tens fills, reina? Perquè si en tens, cuida’ls molts; mai no cuidem prou els nostres fills. Et cuido, Jo? Sí, papa, cada dia. Ah, està molt bé. Ens fas riure, a la mama i a mi; fins i tot quan fas trampes al Monopoly i jures que no has sigut tu, que el bitllet de 500 era allà, a la pila dels teus bitllets de 5. La mama se sent feliç amb tu. Cada vespre quan tornes, en el moment mateix que sent la clau dins el pany, fa un gest molt bonic: es posa darrere de l’orella el ble de cabells que li cau i es mira furtivament al mirall, vol estar bonica per a tu. Vol ser el teu regal. Vol ser la teva Bella, la teva Bella del Senyor. Creus que la teva mare vindrà aviat? Perquè m’ha de portar el diari i escuma d’afaitar, ja no me’n queda. Sí, ara ve, papa, ara ve. Ah, molt bé. Com es diu vostè?

Són curts, aquests maleïts sis minuts.