Ha estat la pols de guix al taló de la sabata el que m’ho ha confirmat abans que mirés.

En Jo havia arreglat la barra de l’armari, però sobretot havia fixat el moble a la paret perquè amenaçava de caure des de feia molt de temps. Per tant, havia fet dos grans forats al fons de l’armari, i també a la paret, cosa que explicava la pols de guix que hi havia a dins i també a les sabates.

Quan l’armari va quedar ben fixat, segurament va voler netejar la pols farinosa de les meves sabates i llavors hi va trobar el xec.

Quan?

Quan el va trobar? Des de quan ho sabia?

Va ser quan vaig tornar de París, quan em va venir a buscar a l’estació? I quan em va dir a cau d’orella que estava content que hagués tornat?

Va ser abans de Le Touquet? M’hi va portar sabent el mal que em faria? Em va agafar la mà a la platja sabent ja que em trairia? I quan, mentre brindàvem a la sala del restaurant de l’hotel, va expressar aquell desig que res no canviés i que tot durés, es reia de mi? Preparava la seva evasió de la nostra vida?

O va ser després, quan vam tornar?

No recordava el dia que havia fixat l’armari. Jo no hi era i ell no va dir res. El porc. El lladre.

Evidentment, he trucat a la seu de Nestlé a Vevey.

No hi ha cap Jocelyn Guerbette.

La recepcionista ha rigut molt quan hi he insistit, quan li he dit que hi havia de passar tota la setmana, per fer un curs de formació d’encarregat i responsable d’unitat per a la fàbrica Häagen-Dazs d’Arràs, sí, sí, Arràs, senyoreta, a França, al Pas-de-Calais, codi postal 62000. Senyora, li deu haver explicat una mentida. Això és la seu de Nestlé Worldwide… Què es pensa, que hi formem un encarregat o un botiguer? I ara. Avisi la policia si vol, esbrini si té una amant, però cregui’m, senyora, no és aquí. Deu haver notat que m’entrava el pànic perquè de sobte la veu se li ha endolcit i ha afegit, abans de penjar, em sap greu.

A la fàbrica, el cap d’en Jo em va confirmar el que pressentia.

Havia demanat una setmana de vacances i ja n’havien passat quatre dies; ha de tornar dilluns que ve.

No t’ho creguis! Ja no el veuràs més, Jo. Ningú no tornarà a veure aquest porc. Amb divuit milions a la butxaca, ha volat. Ha desaparegut, l’ocell. Ha esborrat l’última «e» del meu nom i el xec de cop és a nom seu. Jocelyne sense «e». Jocelyn Guerbette. En quatre dies, ha tingut temps d’anar fins al Brasil. Al Canadà. A l’Àfrica. A Suïssa, potser.

Divuit milions posen distància entre tu i el que abandones.

Una distància immensa, impossible de recórrer.

El record del nostre petó, fa cinc dies. Ho sabia. Era un últim petó. Les dones sempre les pressenten, aquestes coses. És el nostre do. Però no m’havia escoltat a mi mateixa. Havia jugat amb foc. Havia volgut creure que estaríem junts sempre. Aquell vespre havia deixat que la seva llengua acaronés la meva amb aquella increïble dolçor sense gosar parlar de la meva por.

Havia cregut que després d’haver sobreviscut a la insuportable tristesa de la mort de la nostra filla petita, després de les cerveses malvades, les injúries, la violència i les ferides, l’amor brutal, animal, havíem esdevingut inseparables, units, amics.

Per això els diners m’havien espantat.

Per això havia callat el que era increïble. Havia retingut la histèria. Per això, en el fons, no ho havia volgut. Havia pensat que si li regalava un Cayenne, se n’aniria amb el cotxe, lluny, de pressa, i no tornaria. Fer realitat els somnis dels altres significava arriscar-se a destruir-los. El seu cotxe se l’havia de comprar ell mateix. En nom del seu orgull. Del seu miserable orgull d’home.

No m’havia equivocat. Havia pressentit que aquests diners serien una amenaça per a tots dos. Que eren com foc. Un caos incandescent.

Sabia, ben endins, que si podien fer el bé, aquests diners també podien fer el mal.

La Daisy tenia raó. La cobejança ho crema tot al seu pas.

Creia que el meu amor era un dic. Una presa infranquejable. No havia gosat imaginar que en Jo, el meu Jo, em robaria. Em trairia. M’abandonaria.

Que destruiria la meva vida.