106

El tema de la Wayan es va quedar en res. La propietat que li havia trobat en Felipe sembla que no anava bé. Vaig preguntar a la Wayan quin era el problema i em va dir no sé què d’unes escriptures perdudes que no acabo d’entendre. Sospito que mai m’ha acabat de dir la veritat. Però la qüestió és que la cosa no tirava endavant. Tot aquest tema de la casa de la Wayan començava a provocar-me vertigen. Vaig mirar de fer-li entendre per què em corria pressa:

—Wayan… falten menys de dues setmanes perquè marxi de Bali i me’n torni als Estats Units. Com vols que digui als meus amics i a tota la gent que em va donar tots aquests diners que encara no tens una casa?

—Però Liz, si un lloc no té bon taksu…

Està clar que la pressa és una cosa subjectiva.

Però al cap d’uns dies la Wayan va trucar a casa d’en Felipe atabalada. Havia trobat un altre terreny i estava molt entusiasmada amb la troballa. Era un camp d’arrossars de color maragda al costat d’una carretera tranquil·la i a prop de la ciutat. La parcel·la transpirava bon taksu. La Wayan ens va dir que era d’un pagès, un amic del seu pare, que necessitava diners desesperadament. En total tenia set aros per vendre, però com necessitava els diners amb urgència estava disposat a vendre-li els dos que es podia permetre pagar. La Wayan estava encantada amb el terreny. Jo estava encantada amb el terreny. En Felipe estava encantat amb el terreny. La Tutti, que corria per l’herba fent cercles i amb els braços estirats com una jove Julie Andrews balinesa, també hi estava encantada.

«Compra’l», vaig dir a la Wayan.

Però passaven els dies i la Wayan no movia fitxa.

«Però hi vols viure, o no?», li pregunto, com cada cop que hi parlo.

Continua indecisa i llavors torna a canviar la història. Em diu que aquest matí el pagès li ha trucat que ja no està segur de poder-li vendre la parcel·la de dos aros, perquè potser haurà de vendre els set aros intactes… És per la seva dona… El pagès ha de parlar amb la seva dona i demanar-li si li va bé dividir el terreny…

—Si tingués més diners… —diu la Wayan.

Verge santa, vol que li aconsegueixi els diners per comprar la parcel·la sencera! Malgrat que començo a barrinar d’on puc treure els 22.000 dòlars que falten, li dic:

—Escolta’m, Wayan, no puc ajudar-te. No tinc més diners. No pots mirar d’arribar a un acord amb el pagès?

Llavors la Wayan, que ja no gosa mirar-me a la cara, ordeix una complicada història. Em diu que l’altre dia va visitar un místic, i que el místic va entrar en trànsit i va dir-li que la Wayan necessita comprar els set aros de parcel·la tant sí com sí perquè pugui tenir un centre de medicina com Déu mana… que és el seu destí… i que, bé, que si pogués comprar el conjunt de parcel·les potser algun dia podria construir-hi un hotelet de luxe.

Un hotelet de luxe?

Ja…

I en aquest moment em quedo sorda i els ocells deixen de cantar i veig que la Wayan mou la boca però ja no l’escolto perquè he tingut una revelació que visualitzo molt clarament: VERDURETES, TE L’ESTÀ FOTENT!

M’aixeco, m’acomiado de la Wayan, me’n vaig caminant lentament cap a casa i pregunto a en Felipe a boca de canó:

—Creus que me l’està fotent?

Mai no m’ha fet cap comentari sobre això de la Wayan.

—Reina —em diu amb veu dolça—, és clar, que te l’està fotent.

Em cau l’ànima als peus.

—Però no ho fa expressament —s’afanya a afegir—. Has d’entendre la mentalitat balinesa. Per a la gent d’aquí, mirar d’esprémer els estrangers al màxim és una filosofia de vida. És així com sobreviuen. Per això s’inventa tot això del pagès. Reina, des de quan els homes balinesos demanen consell a les seves dones abans de fer cap negoci? Escolta’m, l’home està desesperat per vendre-li la parcel·la petita; ja ho va dir. Però la Wayan vol el terreny sencer. I vol que tu l’hi compris.

M’esgarrifo per dues raons. En primer lloc, m’esgarrifa pensar que la Wayan pugui fer una cosa així. I en segon lloc, m’esgarrifen les implicacions culturals del discurs d’en Felipe que fan pudor colonial de Xacra de l’Home Blanc, i el seu argument condescendent de «no s’hi pot fer res perquè són així».

Però en Felipe no és colonialista; és brasiler. Em diu:

—Ei, vaig créixer en un entorn pobre de Sud-amèrica. Que et penses que no entenc aquesta manera de fer dels pobres? Has donat a la Wayan més diners que tots els que ha vist a la seva vida junts i ara se li’n va l’olla. Per a ella, ets la seva benefactora miraculosa, i segurament et considera l’última oportunitat de sortir del forat. Per això et vol treure tot el que pugui abans no marxis. Per favor, fa quatre mesos aquesta pobra dona no tenia diners ni per alimentar la seva filla i ara vol fer-se un hotel?

—I què em suggereixes que faci?

—Bé, passi el que passi, no t’has d’enfadar. Pensa que si t’enfades la perdràs, i seria una llàstima, perquè és una persona meravellosa i que t’estima. Has d’acceptar que només es tracta d’una tàctica de supervivència. No has de pensar que no és una bona persona, o que ella i les nenes no necessiten la teva ajuda de veritat. Però tampoc no has de deixar que s’aprofiti de tu. Reina, ho he vist fer un munt de vegades. Hi ha dues classes d’occidentals que resideixen a Bali: els qui continuen fent el paper de turistes dient coses com: «Ai aquests balinesos, són moníssims, és que són tan agradables i educats…» i es deixen plomar constantment, i els que estan fins als nassos que sempre els estiguin estafant i que acaben agafant mania als balinesos. I és una gran llàstima, perquè són uns amics fabulosos.

—I llavors què faig?

—Has de recuperar el control de la situació. Entra en el joc, juga amb ella com ella està jugant amb tu. Amenaça-la amb alguna cosa que la motivi a moure el cul. Pensa que li estaràs fent un favor perquè necessita un lloc per viure.

—És que no tinc ganes de jugar, Felipe.

Em fa un petó al cap.

—Aleshores no pots viure a Bali, reina.

L’endemà al matí ideo un pla. No m’ho puc creure; em passo tot un any aprenent què és la virtut i esforçant-me per tenir una vida honesta, i aquí em teniu inventant-me una bola com una catedral. Estic a punt d’enganyar la meva balinesa preferida, una dona que és com una germana per a mi, la persona que m’ha netejat els ronyons. Per l’amor de Déu, estic a punt de mentir a la mare de la Tutti!

Vaig caminant a la ciutat i entro a la botiga de la Wayan, que s’acosta a fer-me una abraçada. M’aparto fingint que estic neguitosa.

—Wayan —li dic—. Hem de parlar. Tinc un problema, i és greu.

—Amb en Felipe?

—No. Amb tu.

Sembla que estigui a punt de desmaiar-se.

—Wayan, els meus amics dels Estats Units estan molt enfadats amb tu.

—Amb mi? Però per què, maca?

—Perquè fa uns quants mesos et van donar molts diners perquè compressis una casa i encara no l’has comprat. Cada dia m’escriuen i em pregunten: «I la casa de la Wayan? On són els meus diners?», i ara es pensen que els has robat i que t’estàs gastant els seus diners en una altra cosa.

—Jo no he robat!

—Wayan… els meus amics americans creuen que ets… un frau.

Agafa aire com si li acabés de fotre un cop de puny a la tràquea. Està tan dolguda que flaquejo per uns instants i estic a punt d’abraçar-la per reconfortar-la i dir-li: «Que no, dona, que m’ho estic inventant!», però no. He d’arribar fins al final. Ostres, però és que està realment feta pols. La introducció del concepte de frau a la cultura balinesa ha causat estralls. Dir a un balinès que és un frau és una de les ofenses més grans que hi ha. En una societat on tothom enganya tothom un milió de vegades abans d’esmorzar, on el frau és un esport, un art, un hàbit i una tècnica desesperada de supervivència, increpar algú dient-li que és un frau és insultar-lo terriblement. A l’Europa de fa uns segles, un insult així hauria estat motiu de duel.

—Liz —em diu amb els ulls plens de llàgrimes—, no sóc cap frau.

—Ja ho sé, Wayan. Per això estic tan decebuda. He intentat explicar als meus amics que no ho ets en absolut, però no em creuen.

Em posa una mà sobre la meva.

—Perdona per posar-te en un compromís.

—Wayan, això és més gros que un simple compromís. Els meus amics estan molt emprenyats. Diuen que has de comprar un terreny abans que jo marxi. I que si al llarg de la setmana vinent no l’has comprat… els tornis els diners.

Ara no sembla que estigui a punt de defallir, sinó més aviat de caure morta. Em sento la filla de puta més gran de la història per la bola que acabo de dir a aquesta pobra dona, qui, entre altres coses, no sap que tinc tant poder per treure els diners del seu compte com per treure-li la nacionalitat indonèsia. Però què en sap, ella? Que no vaig fer aparèixer tots aquells diners al seu compte per art de màgia? Per què no els he de poder fer desaparèixer de la mateixa manera?

—Liz, maca —em diu—, creu-me, trobaré una terra ja. No et preocupis, la trobaré molt ràpid. Si us plau, no et preocupis… En tres dies ja estarà tot solucionat. T’ho prometo.

—Has de trobar-la sí o sí, Wayan —li dic amb un to seriós que no és del tot fingit. La qüestió és que ho ha de fer. Les nenes necessiten una casa. Estan a punt de desnonar-la. No és el moment de temptar la sort—. Seré a casa d’en Felipe. Truca’m quan l’hagis comprat.

I me’n vaig deixant la meva amiga. Sóc conscient que m’està mirant però em nego a tombar-me. Durant tot el camí dirigeixo a Déu aquesta oració estrafolària: «Si us plau, digue’m que és veritat que me l’ha estat fotent». Perquè si no me l’ha estat fotent, si amb 18.000 dòlars és realment incapaç de trobar un lloc per viure, tenim un problema molt gros i no sé si aquesta dona serà capaç de sortir mai de la pobresa. Però si me l’ha estat fotent, encara hi ha un raig d’esperança; és un senyal que té picardia i que se’n sortirà, en aquest món merdós.

Arribo a casa d’en Felipe feta un nyap.

—Si la Wayan sabés que el que li he dit forma part d’un pla retorçat…

—… perquè sigui feliç i la vida li somrigui —en Felipe acaba la frase per mi.

Quatre hores més tard —quatre hores de res!— sona el telèfon a la casa d’en Felipe. És la Wayan. Gairebé no pot parlar de l’emoció. Vol que sàpiga que ja està tot tancat, que ha comprat els dos aros del pagès (la «dona» del qual de cop i volta ha canviat d’opinió i diu que no passa res per dividir la propietat). Sembla que ja no calen somnis màgics ni intervencionisme sacerdotal ni anàlisi de concentració de taksu. Fins i tot ja té a les mans l’escriptura de propietat, certificada per un notari i tot! A més, ja ha fet la comanda del material de construcció per començar a fer la casa i també té els paletes, que s’hi posaran la setmana vinent… abans no me’n vagi. Així podré veure el projecte endegat. Diu que espera que no estigui enfadada amb ella; que m’estima més que el seu propi cos, més que la seva pròpia vida, més que tot el món.

Jo li dic que també l’estimo. I que em moro de ganes que algun dia em convidi a la seva bonica casa nova. I que vull una fotocòpia de l’escriptura.

Quan penjo el telèfon en Felipe em diu:

—Bona noia.

No sé si ho diu per mi o per la Wayan. Però el cas és que obre una ampolla de vi i brindem per la nostra amiga Wayan, la terratinent balinesa.

I aleshores en Felipe em diu:

—Què, ja podem marxar uns dies? Si us plau…