33

Baixo del tren al cap d’uns dies en una Roma sumida en un desordre etern, càlida, solar i tan bon punt poso els peus al carrer sento els càntics gairebé futbolers d’una manifestazione, una altra manifestació obrera. El taxista no em sap dir per què es manifesten, aquesta vegada, i no sembla que tingui cap interès a saber-ho. «’Sti cazzi», diu dels manifestants. (Traducció literal: «què collons», o, com diríem nosaltres: «M’importa una merda»). És bonic tornar aquí. Després de la sobrietat seriosa de Venècia, és bonic tornar a ser en un lloc on et pots trobar un home vestit amb una jaqueta de pell de lleopard que passa pel costat d’una parella d’adolescents que es morregen al bell mig del carrer. La ciutat està viva, desperta, guarnida i sensual sota la llum del sol.

Recordo una cosa que em va dir en Giulio, el marit de la Maria. Sèiem a la terrassa d’un cafè fent pràctica de conversa i ell em va preguntar què pensava de Roma. Li vaig dir que m’encantava, evidentment, però que d’alguna manera sabia que no era la meva ciutat, que no hi acabaria vivint la resta de la meva vida. Hi havia alguna cosa de Roma que no s’adeia amb mi, i no acabava de saber ben bé què era. Mentre en parlàvem, una ajuda visual molt útil va passar caminant pel nostre costat. Era la quinta essència de la dona romana; quaranta anys i escaig, fantàsticament conservada, recoberta de joies, amb talons de deu centímetres, una faldilla ajustada amb una obertura de la mida d’un braç i aquelles ulleres de sol que semblen cotxes de carreres (i que deuen sortir igual de cares). Passejava un gosset amb una corretja coberta de pedreria i portava una jaqueta amb un coll que perfectament podia provenir del gos anterior. Traspuava un aire increïblement glamurós, com si digués: «Vosaltres em mirareu, és evident, però jo no us penso mirar». Semblava impossible que mai, ni que fos només durant deu minuts de la seva vida, hagués anat sense rímel. Aquella dona era el contrari de mi en tots els sentits: la meva germana defineix la meva manera de vestir com: «l’Stevie Nicks quan va a classe de ioga en pijama».

Vaig assenyalar aquella dona a en Giulio i vaig dir:

—Veus, Giulio, això és una romana. Roma no pot ser la seva ciutat i la meva alhora. Només una de nosaltres pot pertànyer realment a aquesta ciutat. I em penso que tant tu com jo sabem quina.

En Giulio va dir:

—Potser només passa que tu i Roma teniu paraules diferents.

—Què vols dir?

Va dir:

—No saps que el secret per entendre una ciutat i la seva gent és descobrir… la paraula del carrer?

A continuació em va explicar, en una barreja d’anglès, italià i de llenguatge de signes, que cada ciutat té una única paraula que la defineix, que identifica la majoria de la gent que hi viu. Si poguessis llegir el pensament de la gent que et passa pel costat als carrers d’una determinada ciutat, descobriries que la majoria pensa el mateix. Aquest pensament majoritari, sigui quin sigui, és la paraula d’aquella ciutat. I si la teva paraula personal no s’adequa a la paraula de la ciutat, aleshores aquella ciutat no està feta per tu.

—Quina és la paraula de Roma? —vaig preguntar.

—SEXE —va anunciar.

—Però no és un estereotip sobre Roma, això?

—No.

—Per força hi deu haver algú a Roma que pensi en alguna cosa que no sigui el sexe, oi?

En Giulio va insistir:

—No. Tothom, tot el dia, només pensa en SEXE.

—Fins i tot al Vaticà?

—Això és diferent. El Vaticà no forma part de Roma. Allà tenen una altra paraula. La seva paraula és PODER.

—Sembla que hauria de ser FE.

—És PODER —va repetir—. Creu-me. Però la paraula de Roma és SEXE.

I bé, si ens hem de creure en Giulio, aquesta parauleta —SEXE— enllosa els carrers de la ciutat, raja per les seves fonts, omple l’aire com el soroll del trànsit. Hi penses, et vesteixes en funció d’ell, te’l planteges, el rebutges, el transformes en un esport i en un joc; en resum, és l’únic que fan els romans. I això explicaria una mica perquè, malgrat la seva esplendor, no acabo de tenir la sensació que Roma sigui casa meva. No en aquest moment de la meva vida. Perquè ara mateix la meva paraula no és SEXE. En altres moments de la meva vida ho ha estat, però ara no. Així, doncs, la paraula de Roma volta pels carrers i quan es troba amb mi rebota i surt trontollant, sense deixar-me cap impacte. No participo en la seva paraula, o sigui que en certa manera no visc del tot aquí.

És una teoria molt boja i impossible de demostrar, però m’agrada.

En Giulio em va preguntar:

—Quina és la paraula de Nova York?

Hi vaig pensar un moment i després em vaig decidir.

—És un verb, evidentment. Crec que és ACONSEGUIR.

(Que té una diferència subtil però significativa amb la paraula de Los Angeles, que també és un verb: TRIOMFAR. Més endavant, quan exposi aquesta teoria a la Sofie, la meva amiga sueca, ella em dirà que, segons el seu parer, a Estocolm la paraula dels carrers és CONFORMAR-SE, cosa que ens deprimeix a totes dues).

Vaig preguntar a en Giulio:

—Quina és la paraula de Nàpols? —En Giulio coneix bé el sud d’Itàlia.

—LLUITAR —decideix—. Quina era la paraula de la teva família quan eres petita?

Difícil, aquesta. Vaig mirar de trobar una paraula que combinés FRUGAL i IRREVERENT. Però en Giulio ja m’havia fet la pregunta següent, la més òbvia de totes:

—I quina és, la teva paraula?

Això sí que no ho puc respondre.

Encara ara, després d’unes quantes setmanes de pensar-hi, no tinc les idees més clares que aleshores. Sé unes quantes paraules que no són la meva. No és MATRIMONI, és evident. No és FAMÍLIA (tot i que aquesta era la paraula de la ciutat on vaig viure uns anys amb el meu marit i, com que no m’esqueia, va ser una gran font de patiment). Ara mateix ja no és DEPRESSIÓ, gràcies a Déu. No tinc cap por que sigui la paraula d’Estocolm, CONFORMAR-SE, és clar. Però ara ja no tinc la sensació d’habitar en l’ACONSEGUIR de Nova York, tot i que, efectivament, aquesta va ser la meva paraula durant la vintena. La meva paraula actual podria ser BUSCAR. (Però, ben mirat, siguem honestos: també podria ser perfectament AMAGAR-SE). Durant aquests últims mesos a Itàlia, la meva paraula ha estat bàsicament PLAER, però no és un mot que escaigui a totes les facetes de la meva personalitat, o, si no, no tindria tanta ànsia d’anar-me’n a l’Índia. La meva paraula potser és DEVOCIÓ, tot i que em fa sonar més santeta del que sóc i no inclou la quantitat de vi que he begut últimament.

No sé la resposta i suposo que el sentit final del meu viatge és aquest. Trobar la meva paraula. Però una cosa la puc dir del cert: no és SEXE.

O com a mínim això dic. Però, en aquest cas, expliqueu-me com és que avui els peus m’han dut gairebé per iniciativa pròpia a una discreta botiga a la vora de Via Condotti, on —sota l’experta tutela d’una dependenta jove i sedosa— m’he passat unes quantes hores de somni (i m’he gastat l’equivalent a un vol transoceànic) comprant roba interior en quantitats suficients per vestir la consort del sultà durant les 1.001 nits. M’he comprat sostens de totes les formes i formats possibles. M’he comprat camisoles transparents i lleugeres, pantis descarats de tots els colors d’una panera d’ous de Pasqua i cossets de setí cremós i seda suavíssima amb cordons fets a mà i, en resum, una gran col·lecció de targetes de Sant Valentí, vellutades, fetes d’encaix, totes esbojarrades.

Mai a la vida havia tingut res d’igual. Per què ara, doncs? Mentre sortia de la botiga amb el tresor ple de foteses embolicat amb paper sota el braç, de cop i volta he recordat la pregunta que vaig sentir que un seguidor angoixat de la Lazio feia l’altre dia durant un partit, després que, en un moment crític, Albertini, l’estrella de la Lazio, passés la pilota a terreny de ningú, sense cap motiu, i espatllés completament la jugada.

«Per chi??», havia cridat el seguidor en una quasi bogeria. «Per chi??». «Per qui? Per qui anava, aquesta pilota? A qui la passaves? Si no hi ha ningú!».

Un cop al carrer, després d’aquelles hores tan delirants a la botiga de llenceria, vaig recordar la frase i me la vaig repetir en veu baixa: «Per chi?».

Per qui ho fas, Liz? A qui va destinada, tota aquesta sensualitat decadent? Si no hi ha ningú! Només em quedaven unes quantes setmanes a Itàlia i no tenia cap intenció de fer una rebolcada amb ningú. O potser sí? M’havia acabat afectant, la paraula de Roma? Era el meu últim intent de convertir-me en italiana? Era un regal per a mi, tot això, o era un regal per a un amant que encara no m’havia ni imaginat? Era un intent de guarir la meva libido després del desastre que la meva última relació havia suposat per a la meva confiança sexual?

Em vaig preguntar: «I tot això t’ho emportaràs precisament a l’Índia?».