97

Així que l’endemà a la nit em quedo força sorpresa quan —després de sopar a casa seva, després d’escarxofar-nos unes quantes hores al sofà xerrant de temes diversos, després de posar-me el cap sota el braç inesperadament i dir-me que li encanta la meravellosa pudor que faig— en Felipe va i em posa la mà a la galta i em diu: «Bé, ja n’hi ha prou, reina. Vine, anem al llit».

I me n’hi vaig.

Sí, me’n vaig al seu llit, a una habitació de finestres enormes obertes als bancals d’arròs balinesos sumits en el silenci de la nit. Aparta la mosquitera blanca i diàfana que hi ha al voltant del llit i em fa passar. M’ajuda a treure’m el vestit amb la destresa tendra d’un pare que s’ha passat molts anys despullant els seus fills per posar-los a la banyera. Després em fa una declaració d’intencions: em diu que l’únic que espera de mi és que li permeti adorar-me fins que li digui prou i em demana si em sembla bé.

Com que he perdut la veu pel camí que porta del sofà al llit, faig que sí amb el cap. Al cap i a la fi, no tinc res més a afegir. Ha estat una etapa llarga i austera de solitud. M’ha anat molt bé, però en Felipe té raó: ja n’hi ha prou.

«Perfecte», respon amb un somriure. Treu del mig els coixins i col·loca bé el meu cos per sota del seu. «Una mica d’organització».

Té gràcia, perquè precisament aquest moment posa punt i final als meus esforços per organitzar-ho tot.

Més endavant en Felipe m’explica com em va veure aquella nit. Em diu que li vaig semblar molt jove, i que no tenia res a veure amb aquella dona tan segura d’ella mateixa amb qui sortia de dia; que malgrat semblar-li tremendament jove també m’havia trobat oberta i entusiasmada, cansada de fer el paper de valenta i alleujada de poder abaixar la guàrdia. Em diu que es notava que feia molt de temps que no em tocava ningú; que se’m veia molt necessitada però agraïda, també, de poder expressar aquesta necessitat. I per bé que no recordo tot això ni de bon tros me’l crec, perquè el que sí que sé del cert és que es va mostrar molt observador i atent amb mi.

El que més recordo d’aquella nit és la mosquitera blanca bombada que ens envoltava. Semblava un paracaigudes. La miro i sé que és el paracaigudes que em protegeix en llançar-me de l’avió sòlid i disciplinat en què havia estat volant aquests darrers anys tot fugint d’Una Etapa Molt Difícil de la Meva Vida. La meva ferma màquina voladora, però, es queda obsoleta a meitat de trajecte, així que he de baixar d’aquell avió resolut impulsat per un únic objectiu i deixo que el balanceig del paracaigudes blanc em transporti a través de l’atmosfera estranya i buida que separa el meu passat del meu futur. Aterro sana i estàlvia en aquesta illeta amb forma de llit, habitada únicament per un guapo nàufrag brasiler, que (després de passar molt de temps sol) està tan content i tan sorprès de veure’m arribar que de cop i volta oblida tot l’anglès que sap, llevat d’una paraula que repeteix cinc vegades cada cop que em mira a la cara: guapa, guapa, guapa, guapa i guapa.