4

Evidentment, des d’aquella nit al terra del bany en què vaig parlar directament a Déu per primera vegada he tingut molt de temps per formular les meves opinions sobre la divinitat. Mentre estava sumida en la fosca crisi d’aquell novembre, però, no tenia cap interès a formular opinions teològiques. Només volia salvar la vida. Per fi m’havia adonat que l’estat de desesperació a què havia arribat feia perillar la meva vida, i se’m va acudir que la gent que es trobava en aquest estat a vegades recorria a Déu en busca d’ajuda. Em penso que ho devia haver llegit en algun llibre.

El que vaig dir a Déu entre un sanglot i l’altre va ser més o menys el següent: «Hola, Déu. Com estàs? Sóc la Liz. Encantada de conèixer-te».

Exacte, parlava amb el creador de l’univers com si me l’haguessin acabat de presentar en un còctel. Però tothom funciona a partir del que coneix, i aquestes són les paraules amb què sempre començo les meves relacions. De fet, va ser l’única manera de no dir: «Sempre he estat molt fan de la teva obra…».

«Em sap greu molestar-te a aquestes hores», vaig continuar. «Però estic ficada en un gran embolic. Em sap greu no haver parlat mai amb tu, però espero haver-te agraït sempre prou totes les benediccions que m’has atorgat al llarg de la vida».

Aquest pensament em va fer sanglotar encara més fort. Déu va esperar que em calmés. Vaig reunir forces per continuar:

«No sóc una experta a l’hora de pregar, ja ho saps. Però, em podries ajudar, sisplau? Necessito desesperadament que m’ajudis. No sé què fer. Necessito una resposta. Sisplau, digue’m què he de fer. Sisplau, digue’m què he de fer…».

I d’aquesta manera la pregària es va estrènyer i es va reduir a una simple súplica —«sisplau, digue’m què he de fer»— repetida una vegada i una altra. No sé quantes vegades l’hi vaig implorar. Només sé que vaig suplicar com si m’hi anés la vida. I el plor va allargar-se infinitament.

Fins que —bastant de cop i volta— es va aturar.

Bastant de cop i volta, vaig descobrir que no plorava. Havia parat de plorar, de fet, a mig sanglot. Era com si algú m’hagués aspirat el patiment de dins. Vaig alçar el front de terra i em vaig incorporar tota sorpresa, preguntant-me si veuria el Gran Ésser que m’havia tret les llàgrimes dels ulls. Però no hi havia ningú. Estava sola. Però no del tot. M’envoltava el que només puc descriure com un petit pany de silenci; un silenci tan estrany que no m’atrevia a treure aire per por de trencar-lo. Era una quietud llisa, perfecta. No sé si mai he sentit una tranquil·litat com aquella.

I aleshores vaig sentir una veu. Sisplau, no us alarmeu. No era una veu sortida de l’Antic Testament de Hollywood, a l’estil de Charlton Heston, i tampoc no era una veu que em digués que havia de construir un camp de beisbol al pati de darrere de casa. Era simplement la meva veu que em parlava des de dins. Però no l’havia sentida mai d’aquella manera. Era la meva veu, però perfectament assenyada, tranquil·la i compassiva. Era la meva veu tal com seria si al llarg de la vida només hagués experimentat amor i certesa. Com puc descriure el caliu afectuós que hi havia en aquella veu que, amb la seva resposta, segellaria per sempre la meva fe en la divinitat?

La veu va dir: «Torna-te’n al llit, Liz».

Vaig deixar anar l’aire.

Vaig tenir clar immediatament que era l’únic que podia fer. No hauria acceptat cap altra resposta. No hauria confiat en una veu ressonant que em digués: «Has de divorciar-te del teu marit!». O: «No t’has de divorciar del teu marit!». Perquè no consisteix en això, la veritable saviesa. La saviesa veritable dóna l’única resposta possible en cada moment concret i, aquella nit, tornar al llit era l’única resposta possible. «Torna-te’n al llit», va dir aquella veu interior omniscient, perquè no et cal trobar la resposta definitiva ara mateix, a les tres de la matinada d’un dijous de novembre. «Torna-te’n al llit», perquè t’estimo. «Torna-te’n al llit», perquè l’única cosa que has de fer ara mateix és descansar i cuidar-te fins que trobis la resposta. Torna-te’n al llit perquè, quan arribi la tempesta, siguis prou forta per capejar-la. I la tempesta s’acosta, estimada. Arribarà de seguida. Però no aquesta nit. Per tant:

«Torna-te’n al llit, Liz».

En certa manera, aquest petit episodi tenia totes les característiques d’una típica experiència de conversió al cristianisme; la nit fosca de l’ànima, la crida per demanar ajuda, la veu que respon, el sentiment de transformació. Però no diria que va ser una conversió religiosa, no en el sentit tradicional de tornar a néixer o salvar-se. Més aviat diria que el que va succeir aquella nit va ser el començament d’una conversa religiosa. Les primeres paraules d’un diàleg obert i exploratori que, en última instància, sí que m’acabaria acostant molt a Déu.