88

Aquest matí he tornat a la botiga de la Wayan i me l’he trobat rumiant la manera de fer que els meus cabells creixin més ràpids i més forts. Com té una bona mata de cabells molt lluents que li arriben al cul, li sap greu veure’m amb aquesta baieta rossa esclarissada al cap. Naturalment que coneix remeis perquè tingui una cabellera més atapeïda, però no serà una tasca fàcil. En primer lloc, he de trobar un bananer i escapçar-lo amb les meves mans. He de «descartar la part de dalt de l’arbre» i després he de buidar el tronc i les arrels (que continuen sota terra) fins a obtenir com un bol profund, «com una piscina». Llavors he de cobrir aquesta obertura amb una fusta per evitar que hi entri l’aigua de la pluja i la rosada. Quan hi torni al cap d’uns dies descobriré que el forat s’ha omplert amb el líquid de l’arrel del bananer, que és molt ric en nutrients. Aleshores hauré d’embotellar aquest líquid i dur els flascons a la Wayan. La Wayan anirà al temple a beneir el suc d’arrel de bananer per a mi i cada dia me’l fregarà pel cap. Després d’uns mesos tindré una cabellera tan brillant i espessa com la de la Wayan que m’arribarà al cul.

—Això fa créixer els cabells fins i tot als calbs —em garanteix.

Mentre la fem petar, la Tutti, que ha arribat de l’escola, està asseguda a terra dibuixant una casa. Últimament li ha donat per dibuixar cases. Es mor de ganes de tenir-ne una. Als seus dibuixos sempre hi ha un arc de sant Martí al fons i una família somrient, amb pare i tot.

Així és com passem les hores a casa de la Wayan. Seiem, la Tutti dibuixa, i la Wayan i jo fem safareig i ens fem la guitza mútuament. La Wayan té un humor una mica obscè, sempre està parlant de sexe, es fot de mi perquè estic soltera i li agrada especular sobre els genitals de tots els homes que passen per la botiga. Em diu que cada dia va al temple a pregar perquè jo trobi un bon home i esdevingui el meu amant.

Aquest matí li he tornat a repetir:

—No cal, Wayan, deixa-ho estar. Ja m’han trencat el cor prou vegades.

—Sé un remei per als cors trencats. —Amb l’autoritat amb què parlen els metges, la Wayan em recita els sis elements del seu «tractament infal·lible per guarir els cors trencats», tot portant-ne el recompte amb els dits:

—Vitamina E, dormir molt, beure molta aigua, anar-te’n molt lluny de la persona estimada, meditar i fer entendre al teu cor que és cosa del destí.

—Ho he fet tot menys prendre la vitamina E.

—Així estàs curada. I ara necessites un home nou. Jo te’n portaré un amb les meves oracions.

—Wayan, ni jo mateixa reso per aconseguir un home nou; reso per aconseguir estar en pau amb mi mateixa.

La Wayan posa els ulls en blanc, com dient: «Digues el que et doni la gana, però mira que ets rareta, eh!», i afegeix:

—Això és perquè et falla la memòria. Ja no recordes que el sexe és fantàstic. Jo també tenia aquest problema quan estava casada: cada cop que veia un home guapo pel carrer m’oblidava que tenia un marit a casa.

Gairebé cau a terra de l’atac de riure. Recupera la calma i remata el seu discurs:

—Liz, tots necessitem el sexe.

En aquest moment entra a la botiga una dona que fa molt de goig amb un somriure lluminós com un far. La Tutti s’alça d’un salt i es llança als seus braços, cridant: «Armenia! Armenia! Armenia!», que resulta que és com es diu la dona, i no un curiós crit de guerra nacionalista. Em presento a l’Armenia, qui em diu que és brasilera. Té un dinamisme brutal… o brasiler. És guapa, elegant, carismàtica, encantadora i desmesuradament seductora. I, per més inri, per més que la miro no sabria dir quants anys té.

L’Armenia és una altra amiga de la Wayan que sol venir sovint al local, a dinar i a comprar remeis i tractaments de bellesa. S’asseu i s’està una horeta xerrant amb nosaltres, parlant de coses de dones. Encara s’estarà una setmana a Bali. Després ha d’anar a l’Àfrica o potser haurà de tornar a Tailàndia, a fer-se càrrec de l’empresa. Descobreixo que l’Armenia té un historial molt glamurós. Va treballar per a l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, l’ACNUR. A la dècada de 1980 van enviar-la a les selves d’El Salvador i de Nicaragua durant la guerra perquè negociés la pau, on va recórrer a la bellesa, l’encant i l’enginy que la caracteritzen per aconseguir que els generals i els rebels es tranquil·litzessin i entressin en raó. (Visca l’energia guapa!). Ara té una empresa internacional que es diu Novica, amb la qual ajuda artesans indígenes de tot el món venent les seves peces per Internet. Parla set o vuit idiomes, i porta les sabates més espectaculars que he vist des que vaig ser a Roma.

La Wayan ens mira a totes dues i diu:

—Liz… per què mai no et vesteixes com l’Armenia, així tota sensual? Ets guapa, tens una cara bonica, un cos bonic, un somriure bonic. Però sempre vas amb aquesta samarreta esparracada i aquests texans estripats. Que no t’agrada anar sexi com ella?

—Wayan, l’Armenia és brasilera. És diferent.

—Què vols dir, diferent?

—Armenia —dic adreçant-me a ella—, podries explicar a la Wayan què significa ser una dona brasilera?

L’Armenia deixa anar una rialla, però després reflexiona sobre la meva pregunta i contesta:

—Bé, jo sempre he intentat estar guapa i ser femenina, fins i tot quan era a les zones en conflicte i als camps de refugiats de Centreamèrica. I en les situacions més tràgiques i més crítiques. Crec que si no cuidés el teu aspecte només contribueixes a empitjorar les coses. És la meva filosofia. Per això sempre em maquillo i porto joies quan vaig a la selva… Res extravagant, però un braçalet d’or, unes arracades, una mica de pintallavis i un bon perfum sempre són una garantia que em respecto a mi mateixa.

D’alguna manera, l’Armenia em recorda les exploradores britàniques de l’època victoriana, que deien que no entenien per què l’Àfrica havia de ser l’excusa perfecta per no posar-se la mateixa roba que portarien en un saló d’Anglaterra. Aquesta Armenia és ben bé una papallona. Diu que ha de marxar perquè encara té feina, però abans de sortir em convida a una festa que hi ha aquesta nit. Coneix un altre brasiler a Ubud que es veu que aquest vespre ha organitzat un sopar en un restaurant molt agradable. Farà una feijoada, un menjar típic del Brasil consistent en quantitats ingents de porc amb mongetes seques. També hi haurà còctels brasilers. I un munt d’estrangers interessants d’arreu del món que viuen a Bali. Que si em ve de gust anar-hi. I que després potser tots surten a ballar. No sap si m’agraden gaire les festes, però…

Còctels? Ballar? Carn de porc?

I és clar, que hi aniré!