41

Aquí tothom té una feina assignada, i la tasca que em correspon és fregar el terra dels temples. O sigui que és aquí on ara se’m pot trobar unes quantes hores cada dia —de genolls sobre el marbre fred, escarrassant-me com una germanastra de conte de fades. (Per cert, sóc conscient de la metàfora: la neteja del temple que és el meu cor, el poliment de la meva ànima, l’esforç mundà i quotidià que s’ha d’aplicar a la pràctica espiritual per purificar el jo, etc., etc.).

Els meus companys a l’hora de fregar terres són bàsicament una colla d’adolescents indis. Sempre assignen aquesta feina als adolescents, perquè requereix una gran energia física però no gaire responsabilitat. Si la vesses, el mal que pots fer és força limitat. M’agraden els meus companys de feina. Les noies són papallones volejadores que semblen molt més joves que no pas les noies americanes de divuit anys i els nois són petits autòcrates tot seriosos que semblen molt més grans que no pas els nois americans de divuit anys. Se suposa que als temples no s’hi ha de parlar, però són adolescents, o sigui que mentre treballen hi ha una conversa constant. No és un xerroteig inútil. Un dels nois es passa el dia fregant al meu costat i em fa conferències molt serioses sobre com s’ha de treballar, aquí: «Pren-t’ho seriosament. Sigues puntual. Has d’estar tranquil·la i tenir un tracte fàcil. Recorda: tot el que fas, ho fas per Déu. I tot el que Ell fa, ho fa per tu».

És un treball físic esgotador, però les hores de feina són considerablement més fàcils que les de meditació. La veritat és que diria que no sóc gaire bona meditant. Estic una mica rovellada, ho sé, però no se m’ha donat mai gaire bé, per ser sincera. És com si no pogués fer parar quiet el cap. Una vegada ho vaig explicar a un monjo indi, que em va dir: «És una llàstima que siguis l’única persona de tota la història del món que mai hagi tingut aquest problema». El monjo em va citar el Bhagavad Gita, el text més sagrat del ioga: «Oh, Krishna, la ment és inquieta, turbulenta, forta i inflexible. La considero tan difícil de dominar com el vent».

La meditació és alhora l’àncora i les ales del ioga. La meditació és el camí. La meditació i la pregària són activitats diferents, tot i que totes dues busquen la comunió amb la divinitat. He sentit dir que la pregària és l’acte de parlar amb Déu, mentre que la meditació és l’acte d’escoltar-lo. I ara endevineu quin em deu resultar més fàcil. Puc garlar amb Déu sobre els meus sentiments i els meus problemes tot el sant dia, però quan arriba el moment de davallar al silenci i escoltar… Bé, això ja és tota una altra cosa. Quan demano al cervell que reposi i s’estigui quiet, és astoradora la velocitat amb què (1) s’avorrirà, (2) s’enfadarà, (3) es deprimirà, (4) es neguitejarà i (5) totes les anteriors.

Com la majoria d’humanoides, carrego el pes del que els budistes anomenen un «cervell de mico»: d’uns pensaments que passen de les cames als braços i que només s’aturen per rascar-se, escopir i udolar. Des del passat distant fins al futur impossible de conèixer, el meu cap oscil·la desenfrenadament en el temps i toca dotzenes d’idees per minut, sense cap control ni disciplina. Això en si mateix no és necessàriament un problema; el problema és el lligam emocional que acompanya el pensament. Els pensaments feliços em fan feliç, però —ups— que de pressa que torno a caure en la preocupació obsessiva, i espatllo el bon humor; i aleshores recordo un moment que em vaig enfadar i m’emprenyo i em torno a empipar una altra vegada, i aleshores el meu cap decideix que potser és un bon moment per començar a compadir-me a mi mateixa, i en un tres i no res arriba la solitud. Al capdavall, ets el que penses. Les emocions són esclaves dels pensaments i tu ets esclau de les teves emocions.

L’altre problema d’aquest gronxar-se en les lianes del pensament és que no ets mai on ets. Sempre excaves en el passat o furgues el futur, però rarament reposes en el present. És una mica com el costum que té la meva amiga Susan, que cada vegada que veu un lloc bonic exclama, gairebé amb pànic: «És tan preciós, això! Vull tornar-hi algun dia!», i jo he de recórrer a tots els meus poders de persuasió per mirar de convèncer-la que ja és aquí. Si busques una unió amb la divinitat, aquesta mena d’espiral endavant/enrere és un problema, perquè Déu és aquí mateix, ara. El present és l’únic lloc on el pots trobar, i l’únic moment és ara.

Però per romandre al present t’has de concentrar intensament en una única direcció. Les diferents tècniques de meditació ensenyen diferents maneres d’assolir aquesta única direcció; per exemple, fixant els ulls en un únic punt de llum, o observant el pujar i baixar de la teva respiració. La meva guru ensenya la meditació amb ajuda d’un mantra, paraules o síl·labes sagrades que s’han de repetir amb concentració. El mantra té una funció dual. Per una banda, fa que el cap tingui alguna cosa a fer. És com si donessis una pila de 10.000 botons a un mico i li diguessis: «Ara agafa aquests botons d’un en un i fes-ne una pila nova». Per al mico, aquesta és una tasca considerablement més fàcil que si et limitessis a deixar-lo en un racó i li demanessis que no es mogués. L’altra finalitat del mantra és transportar-te a un altre estat, com si fos una barca de rems, a través de les ones picades de la ment. Cada vegada que la teva atenció se sent atreta per un aiguabarreig de pensaments, només has de tornar al mantra, pujar de nou a la barca i seguir remant. Es diu que els grans mantres sànscrits contenen poders inimaginables, l’habilitat de transportar-te, si saps mantenir el rem, fins a la riba de la divinitat.

Un dels moltíssims problemes que tinc amb la meditació és que el mantra que m’han donat —Om Namah Shivaya— no em queda còmodament al cap. M’encanta com sona i el que vol dir, però no em transporta cap a la meditació. No ho ha fet mai, en els dos anys que fa que practico el ioga. Quan intento repetir mentalment Om Namah Shivaya, la frase se’m queda entravessada a la gola, em fa un nus molt gros al pit i em posa nerviosa. No puc fer quadrar mai les síl·labes amb la respiració.

Una nit ho acabo preguntant a la meva companya d’habitació, la Corella. En el moment de dir-li tinc vergonya de reconèixer que em costa concentrar-me en la repetició del mantra, però ella és professora de meditació. Potser em pot ajudar. Em diu que a ella també se li descontrolava el cap, quan meditava, però que ara mateix és l’alegria més gran de la seva vida, un exercici senzill i transformador.

—És com si en tingués prou amb seure i tancar els ulls —diu—, i després només cal que pensi en el mantra i m’esvaeixo immediatament cap al cel.

En sentir-la, tinc nàusees d’enveja. Però, d’altra banda, la Corella porta gairebé tants anys de pràctica de ioga com els que fa que jo sóc viva. Li pregunto si em pot explicar exactament com fa servir l’Om Namah Shivaya durant la seva meditació. Agafa aire amb cada síl·laba? (Quan ho faig així m’irrita i se’m fa realment inacabable). O és una paraula per a cada alenada? (Però si totes les paraules tenen mides diferents! Com puc igualar-les?). O diu tot el mantra una sola vegada quan agafa aire i després un altre cop quan el treu? (Perquè quan intento fer-ho així tot s’accelera i em neguitejo).

—No ho sé —diu la Corella—. Simplement, ho… dic.

—Però ho cantes? —la pressiono, desesperada—. Li dónes un ritme?

—Ho dic, res més.

—Potser ho podries dir en veu alta com ho dius mentalment mentre medites, perquè ho senti?

La meva companya d’habitació tanca els ulls amb indulgència i comença a dir el mantra en veu alta, tal com li apareix al cap. I, efectivament, es limita a… dir-lo. El diu amb tranquil·litat, normalment, amb un lleuger somriure. Ho diu unes quantes vegades, de fet, fins que m’inquieto i la tallo.

—Però no t’avorreixes? —li pregunto.

—Ah —diu la Corella i obre els ulls, somrient. Es mira el rellotge—. Han passat deu segons, Liz. Ja ens estem avorrint?