8

Mentrestant, però, havia de fer un viatge a Indonèsia.

El viatge, una vegada més, es va produir a causa d’un encàrrec per a una revista. Just en un moment en què més em compadia de mi mateixa per estar sola, arruïnada i atrapada al Camp d’Internament del Divorci, l’editora d’una revista femenina em va demanar si podia pagar-me uns diners per enviar-me a Bali a escriure un article sobre la gent que hi anava a fer ioga a les vacances. Jo, per la meva banda, li vaig fer una sèrie de preguntes de l’estil de «Són verdes, les mongetes?» o «És blau, el mar?». Quan vaig anar a Bali (que, per no allargar-me, és un lloc molt agradable), la professora que gestionava el centre de ioga ens va preguntar: «Ara que sou aquí, algú de vosaltres vol venir a veure un xaman balinès de novena generació?» (tampoc calia respondre-la, aquesta obvietat), o sigui que tots plegats vam anar una nit a fer-li una visita a casa seva.

Va resultar que el xaman era un vellet d’ulls alegres, pell d’un marró vermellós i una boca gairebé sense dents, pràcticament idèntic al personatge de Yoda de La guerra de les galàxies. Es deia Ketut Liyer. Parlava un anglès molt sincopat i divertit, però teníem un traductor disponible per a quan s’encallava amb alguna paraula.

El nostre professor de ioga ens havia dit per endavant que cadascun de nosaltres podia portar una pregunta o plantejar un problema al xaman, i que ell miraria d’ajudar-nos. Feia dies que pensava què li preguntaria. Les primeres idees que vaig tenir no em convencien gens. Farà que el meu marit em concedeixi el divorci? Farà que en David es torni a sentir sexualment atret per mi? M’avergonyia de tenir aquells pensaments, i amb raó: qui va a l’altra banda del món per conèixer un vell xaman indonesi i només li demana que l’ajudi amb els seus problemes amb els nois?

O sigui que quan el vell em va preguntar què volia de debò, vaig trobar unes altres paraules més sinceres.

—Vull tenir una experiència duradora de Déu —li vaig dir—. A vegades tinc la sensació que copso la divinitat del món, però després tot s’esvaeix, perquè deixo que els desitjos i les pors fútils del dia a dia me’n distreguin. Vull estar amb Déu tota l’estona. Però no vull ser una monja, ni abandonar del tot els plaers terrenals. Suposo que el que vull aprendre és a viure en aquest món i a gaudir de les seves delícies, però també voldria lliurar-me a Déu.

En Ketut va dir que podia respondre’m amb un dibuix. Em va ensenyar un esbós que havia fet un dia mentre meditava. Era una figura humana andrògina, dreta, que ajuntava les mans i les premia per fer una pregària. Però la figura tenia quatre cames i no tenia cap. On hi hauria d’haver hagut el cap, només hi havia un fullatge espès ple de flors i falgueres. Sobre el cor hi havia dibuixat una cara petita i somrient.

—Per trobar l’equilibri que busques —va dir en Ketut a través del seu traductor— hauràs de convertir-te en això. Has de tenir els peus tan ben plantats a terra com si tinguessis quatre cames, no dues. D’aquesta manera, viuràs dins del món. Però has de deixar de veure el món a través del cap. Has de mirar-lo amb el cor. D’aquesta manera coneixeràs Déu.

Després em va preguntar si em podia llegir la mà. Li vaig donar l’esquerra i ell va treure l’entrellat de mi com si fos un trencaclosques de tres peces.

—Ets viatgera —va començar.

Em va semblar més aviat obvi, tenint en compte que era a Indonèsia, però no vaig forçar les coses…

—No havia vist mai ningú amb tanta bona sort. Viuràs molts anys, tindràs molts amics, moltes experiències. Veuràs tot el món. A la teva vida només hi ha un problema. Et preocupes massa. Sempre et poses massa emocional, massa nerviosa. Si et prometo que mai a la vida no hauràs d’amoïnar-te per res, em creuràs?

Vaig assentir nerviosament, sense creure-me’l.

—Pel que fa a la feina, fas alguna cosa creativa, com una mena d’artista, potser, i et paguen bé pel que fas. Sempre et pagaran bé per això. Ets generosa amb els diners, potser massa. També un altre problema. Una vegada a la vida perdràs tot el que tens. Em penso que potser no trigaràs gaire.

—Em penso que potser passarà d’aquí a sis mesos o un any —vaig dir, pensant en el divorci.

En Ketut va assentir com si volgués dir: «Sí, ja deu ser això».

—Però no et preocupis —va dir—. Un cop hagis perdut tots els diners, els recuperaràs de seguida. De seguida estaràs bé. Tindràs dos matrimonis a la vida. Un de curt, un de llarg. I tindràs dos fills…

Esperava que digués «un de baix, un d’alt», però de cop i volta va callar i es va quedar mirant la mà amb les celles arrufades. Després va dir: «Estrany…», que és una cosa que no vols sentir a dir ni al dentista ni a ningú que et llegeixi la mà. Em va demanar que em posés ben bé sota de la bombeta per poder-hi veure millor.

—M’equivoco —va anunciar—. Només tindràs un fill. Força tard, una nena. Potser. Si decideixes tenir-la… Però hi ha una altra cosa. —Va arrufar les celles i després va aixecar els ulls, amb una confiança sobtada—: Un dia, d’aquí a no gaire, tornaràs a Bali. Has de fer-ho. Et quedaràs a Bali tres, potser quatre mesos. Seràs amiga meva. Potser viuràs aquí amb la meva família. Practicaré anglès amb tu. No he tingut mai ningú per practicar anglès. Em penso que hi tens traça, amb les paraules. Em penso que la feina creativa que fas deu tenir alguna cosa a veure amb les paraules, oi?

—Sí! —vaig dir—. Sóc escriptora. Escric llibres!

—Una escriptora de Nova York —va dir, mostrant-se d’acord, confirmant-me—. O sigui que tornaràs aquí a Bali, viuràs aquí i m’ensenyaràs anglès. I jo t’ensenyaré tot el que sé.

Després es va aixecar i es va espolsar les mans com si digués «tema resolt».

Jo li vaig dir:

—Si vostè va de debò, senyor, jo també.

Em va fer un somriure radiant i sense dents i em va dir:

—Adéu, Andreu.