28

És aquesta felicitat, suposo (que de fet només té uns mesos de vida) el que fa que durant la tornada a Roma pensi que he de fer alguna cosa amb en David. Potser és hora d’acabar la nostra història per sempre. Estem separats, això ja era oficial, però havíem deixat una finestra d’esperança oberta que potser algun dia (potser després dels meus viatges, potser després d’un any separats) donaríem una nova oportunitat a la relació. Ens estimàvem. No va ser mai aquesta, la qüestió. Només és que no vam trobar mai la manera de no infligir-nos un patiment agut, desesperat, escruixidor l’un a l’altre.

Durant la primavera, en David m’havia ofert, només mig en broma, una solució per als nostres mals que era una follia: «I si reconeixem que tenim una mala relació i continuem igualment? I si reconeixem que ens traiem de polleguera, que ens barallem constantment i gairebé mai no anem al llit, però que no podem viure l’un sense l’altre, i ho assumim? Podríem estar tota la vida junts, patint, però contents de no estar separats».

Preneu-vos com un testimoni de la intensitat amb què l’estimo el fet que hagi passat els últims deu mesos plantejant-me seriosament si havia d’acceptar aquesta oferta.

Evidentment, el que tots dos pensàvem en secret era que podia ser que un dels dos canviés. Potser ell es tornaria un home més obert i afectuós, i deixaria d’apartar-se de qualsevol que l’estimés com si li haguessin de devorar l’ànima. O potser jo aprendria a… no devorar-li l’ànima.

He desitjat un munt de vegades que en David i jo fóssim capaços d’adoptar l’actitud que té la meva mare respecte del seu matrimoni: és una dona independent, forta, autosuficient. Una dosificadora perfecta. Capaç de tirar endavant sense que el granger solitari que és el meu pare li subministri dosis regulars de romanticisme ni l’afalagui. Capaç de plantar alegrement jardins de margarides enmig de les inexplicables parets de silenci que a vegades el meu pare aixeca al seu voltant. Per dir-ho de manera simple, el meu pare és la persona que més m’agrada del món, però és una mica un excèntric. Un antic nòvio meu el va descriure així: «El teu pare només té un peu a terra. I les cames llargues, molt llargues…».

Quan era petita, el que vaig veure a casa va ser una mare que rebia l’amor i l’afecte del seu marit sempre que ell els hi oferia, però que en acabat es feia enrere i tenia cura de si mateixa quan ell tornava a flotar cap al seu peculiar univers fet d’una negligència lleugera i inconscient. Aquesta era la percepció que jo en tenia, si més no, però sóc conscient que ningú no coneix els secrets d’un matrimoni, especialment els fills. Al capdavall, era el caràcter de la meva mare, una dona que havia après a nedar tota sola quan era una adolescent, en un llac fred de Minnesota, amb un llibre que havia tret de la biblioteca i que es titulava Com es neda. Tal com jo ho veia, no hi havia res al món que la meva mare no pogués fer tota sola.

Però després vam tenir una conversa molt reveladora, poc abans de marxar cap a Roma. La meva mare havia vingut a Nova York per sopar amb mi per última vegada i m’havia preguntat amb franquesa —cosa que trencava totes les regles de comunicació de la història de la nostra família— què havia passat entre en David i jo. I jo, saltant-me encara més el llibre d’estil comunicatiu de la família Gilbert, l’hi vaig explicar. L’hi vaig explicar tot. Li vaig explicar com estimava en David, i també la solitud que sentia i com em trencava el cor estar amb una persona que desapareixia constantment de l’habitació, del llit, del planeta Terra.

—Sona una mica com el teu pare —va dir. Era valenta i generosa de reconèixer-ho.

—El problema —vaig dir— és que jo no sóc com ma mare. No sóc forta com tu, mare. Jo necessito un cert nivell de proximitat per part de la persona que estimo, i el necessito sempre. M’agradaria ser més com tu, i aleshores podria continuar la història d’amor amb en David. Però em fa molt de mal no poder disposar del seu afecte quan el necessito.

I aleshores la meva mare em va deixar de pasta de moniato. Em va dir:

—Saps, tot això que tu demanes a una relació, Liz? Jo sempre he volgut aquestes mateixes coses.

Va ser com si allargués el braç sobre la taula, obrís la mà i m’ensenyés les tovalloles que havia hagut de mossegar durant totes aquelles dècades per poder continuar feliçment casada (i, tot comptat i debatut, la veritat és que és una dona feliçment casada) amb el meu pare. No havia vist mai aquest vessant d’ella, ni una sola vegada. No m’havia imaginat mai el que ma mare podia haver volgut, el que potser enyorava, les coses per les quals no havia lluitat, resignant-s’hi en virtut d’una perspectiva més àmplia sobre la seva vida. Davant d’això, vaig sentir que tota la meva visió del món començava a fer un tomb radical.

Si fins i tot ella vol el que jo vull, aleshores…?

Continuant amb aquella cadena d’intimitats sense precedent, ma mare va dir:

—Has d’entendre que no em van educar per plantejar-me el que em mereixia o el que podia esperar, reina. Recorda-ho: vinc d’un moment i un lloc diferents dels que véns tu.

Vaig tancar els ulls i vaig veure la meva mare, amb deu anys, a la granja que la família tenia a Minnesota, treballant com una jornalera, pujant els seus germans petits, vestida amb la roba de la seva germana gran, estalviant cada moneda que guanyava per poder sortir d’allà alguna vegada…

—I has d’entendre que estimo molt el teu pare —va concloure.

La meva mare ha pres les seves decisions, com ho hem de fer tots, i està en pau amb elles. La noto, aquesta pau. No va fugir de si mateixa. N’ha obtingut uns beneficis enormes, d’aquestes decisions: un matrimoni llarg i estable amb un home a qui encara considera el seu millor amic, una família que s’ha anat ampliant fins als seus néts, que l’adoren, la convicció en la seva pròpia força. Potser ha sacrificat algunes coses, i el meu pare també va fer els seus sacrificis; però qui d’entre nosaltres viu sense sacrificis?

I la qüestió que jo he de resoldre és la següent: Quines decisions prendré? Què crec que mereixo, a la vida? Quins sacrificis puc acceptar i quins no? M’ha costat molt poder-me imaginar una vida sense en David. I ni tan sols puc assumir que no faré cap més excursió amb cotxe amb el meu company de viatge preferit, que no tornaré a arribar a casa seva amb les finestres abaixades i Springsteen a la ràdio, amb un arsenal de bromes i de teca entre els seients i un destí de platja esperant-nos autopista enllà. Però, d’altra banda, com puc acceptar aquella felicitat perfecta si ja conec la seva fosca contrapartida: l’aïllament escruixidor, la inseguretat rosegadora, el ressentiment insidiós i, evidentment, el col·lapse absolut de la meva personalitat que inevitablement comença quan en David deixa de donar i comença a endur-s’ho. No puc continuar així. En la meva joia napolitana recent hi havia alguna cosa que m’ha convençut que no només és possible trobar la felicitat sense en David, sinó que és això el que he d’intentar fer. Independentment de com l’estimi (i l’estimo amb bogeria, estúpidament), li he de dir adéu ara mateix. I ha de ser definitiu.

O sigui que li escric un correu electrònic.

És novembre. No ens hem comunicat de cap manera des del juliol. Li havia demanat que no es posés en contacte amb mi mentre estigués de viatge, perquè sabia que el lligam era tan fort que em seria impossible concentrar-me en el viatge si també havia d’estar atenta a tot això. Però torno a entrar en la seva vida amb aquest correu electrònic.

Li dic que espero que estigui bé, i l’informo que jo estic bé. Faig una mica de broma. Després li explico que crec que hem de posar punt i final a la nostra història. Que potser ja és hora de reconèixer que no serà mai, que no ha de ser. El missatge no és obertament dramàtic. Déu sap que ja n’hem tingut prou, de drames. Ho faig curt i senzill. Però hi ha una cosa més que he d’afegir. Aguanto la respiració i escric: «Si vols buscar una altra companya amb qui compartir la vida, tens tot el meu suport, com no podria ser d’altra manera». Em tremolen les mans. Acabo al missatge afectuosament i miro de mantenir un to tan alegre com sigui possible.

Em sento com si m’acabessin de clavar una garrotada al pit.

Aquella nit no dormo gaire, me l’imagino llegint les meves paraules. L’endemà corro diverses vegades al cafè internet per buscar-hi una resposta. Intento ignorar la part de mi que es mor de ganes de llegir: «TORNA! NO TE’N VAGIS! CANVIARÉ!». Intento no parar atenció a la nena que duc a dins i que estaria encantada de deixar córrer aquest gran projecte de viatge pel món només a canvi de les claus del pis d’en David. Però, cap a les deu d’aquella nit, finalment rebo la resposta. És un correu magníficament escrit. En David sempre ha escrit magníficament. Està d’acord que, sí, és hora de dir-nos adéu per sempre. Ell també ha estat pensant coses molt semblants, diu. La resposta no podia ser més elegant, manifesta la seva tristesa i el seu sentiment de pèrdua amb aquella tendresa que a vegades era dolorosament capaç d’assolir. Espera que jo sàpiga com m’adora, més i tot del que les seves paraules poden d’expressar. «Però no som el que l’altre necessita», diu. Amb tot, està convençut que algun dia trobaré un gran amor. Al capdavall, diu: «la bellesa atrau la bellesa».

És una cosa molt bonica de dir, de debò. És gairebé la cosa més bonica que et pot dir l’amor de la teva vida, després de: «TORNA! NO TE’N VAGIS! CANVIARÉ!».

Em quedo una estona molt llarga i molt trista mirant la pantalla en silenci. És el millor que podem fer, ho sé. Estic escollint la felicitat en lloc del patiment, ho sé. Estic fent espai perquè el futur desconegut m’ompli la vida de sorpreses. Tot això ho sé. Però, malgrat tot…

És en David. I ara l’he perdut.

Deixo caure la cara entre les mans una estona encara més llarga i més trista. Finalment alço els ulls i em trobo que una de les albaneses que treballen al torn de nit al cafè internet ha deixat de fregar, per recolzar-se a la paret i mirar-me. Ens aguantem un moment les mirades de cansament. Després brando el cap amb aire llòbrec i dic en veu alta: «Quina puta merda». Fa que sí amb el cap amb aire empàtic. No ho entén, és clar, però a la seva manera ho entén perfectament.

Em sona el mòbil.

És en Giovanni. Sembla desconcertat. Diu que fa més d’una hora que m’espera a Piazza Fiume, el lloc on quedem cada dijous a la nit per fer l’intercanvi lingüístic. No ho entén, perquè normalment és ell qui fa tard o qui s’oblida d’aparèixer a les cites, però avui ha arribat a l’hora en punt i per una vegada n’estava força segur: «oi que havíem quedat?».

Me n’havia oblidat. Li explico on sóc. Diu que em vindrà a buscar amb cotxe. No estic d’humor per veure ningú, però és massa complicat d’explicar per telefonino, tenint en compte les nostres limitades habilitats lingüístiques. Surto a esperar-lo al fred del carrer. Al cap d’uns minuts, el cotxet vermell apareix i jo hi pujo. Amb un italià argòtic em pregunta què em passa. Obro la boca per respondre i esclato a plorar. Vull dir, a sanglotar. Vull dir, amb aquella mena de brams terribles i entretallats que la meva amiga Sally ha batejat com a «gemecs de doble bomba», perquè has d’inhalar dues glopades entretallades d’aire per cada sanglot. No l’havia vist venir, aquest terratrèmol de dolor, em va agafar completament per sorpresa.

Pobre Giovanni! En un anglès sincopat em pregunta si ha fet alguna cosa malament. Que potser estic enfadada amb ell? No puc respondre, només faig que no amb el cap i continuo udolant. Estic passant una vergonya terrible i em sap molt de greu pel pobre Giovanni, atrapat aquí al cotxe amb una dona feta un mar de llàgrimes i incapaç de parlar amb coherència; completament a pezzi, «feta a miques».

Finalment aconsegueixo dir-li amb veu rauca que tota aquella aflicció no té res a veure amb ell. Formulo una disculpa escanyada per tot aquest desastre. En Giovanni es fa càrrec de la situació amb una maduresa que no correspon en absolut a la seva edat. Diu: «No et disculpis per plorar. Sense l’emoció, només som robots». Em dóna uns quants mocadors de paper d’una capsa que té a la part de darrere del cotxe. Diu: «Fem un volt».

Té raó. La porta del cafè internet és un lloc massa públic i massa il·luminat per ensorrar-s’hi. Condueix una estona, després aparca el cotxe a Piazza de la República, un dels espais més nobles de Roma. Deixa el cotxe davant d’aquella font tan fantàstica on unes nimfes sensacionals despullades fan cabrioles amb aire pornogràfic amb un estol fàl·lic de grans cignes de coll enravenat. Per ser romana, la font es va construir en temps força recents. Segons la guia, les models de les nimfes eren dues germanes que en aquella època eren coristes de gènere burlesc. Arran de la inauguració de la font, van assolir una anomenada notable; durant mesos, l’Església va intentar evitar que la font es destapés a causa del seu excés de sensualitat. Les germanes van viure fins a molt grans, i durant els anys vint del segle passat encara es podien veure les dues ancianes anant cada dia a la plaça per contemplar la seva font. I un cop a l’any, durant tota la seva vida, l’escultor francès que les havia capturades al marbre en el seu moment àlgid tornava a Roma per portar les dues germanes a dinar i recordar plegats els dies en què tots ells eren tan joves, guapos i esbojarrats.

O sigui que en Giovanni aparca el cotxe i espera que recuperi el control. L’únic que puc fer és posar-me la part de dins del canell als ulls, mirant d’empènyer les llàgrimes cap a l’interior una altra vegada. En Giovanni i jo no hem tingut mai cap conversa personal. Durant tots aquests mesos, durant tots aquests sopars, de fet només hem parlat de filosofia, art, cultura, política i diners. No sabem res de la vida privada de l’altre. Ni tan sols sap que estic divorciada i que he deixat un amor als Estats Units. Jo no sé res d’ell, tret que vol ser escriptor i que va néixer a Nàpols. La meva plorera, però, està a punt de forçar un nivell desconegut de conversa entre nosaltres. Preferiria que no. No en unes circumstàncies tan horroroses.

Em diu:

—Ho sento, però no ho entenc. Que has perdut alguna cosa, avui?

Però encara maldo per parlar. En Giovanni somriu i em diu, encoratjador:

—Parla come magni.

Sap que és una de les expressions que més m’agraden del dialecte romà. Vol dir: «Parla tal com menges» o, en la meva traducció personal: «Digues-ho com si t’ho mengessis». És un recordatori —quan et compliques molt la vida per explicar una cosa, quan busques les paraules correctes— per dir-te que utilitzis un llenguatge tan simple i tan directe com el menjar romà. No cal que facis un gran espectacle. Només cal que ho posis sobre la taula.

Respiro fondo i, en italià, li ofereixo una versió intensament resumida (però en certa manera completa) de la situació:

—És per una història d’amor, Giovanni. Avui m’he hagut d’acomiadar d’un home.

I tot d’un plegat ja torno a tenir les mans a la cara i les llàgrimes em salten entre els dits premuts. En Giovanni, que Déu el beneeixi, no intenta posar-me un braç tranquil·litzador a l’espatlla ni manifesta cap mena d’incomoditat davant la meva explosió de tristesa. Seu en silenci i em deixa plorar fins que em calmo. Moment en el qual em parla amb una empatia perfecta, triant amb cura cada paraula (com a professora d’anglès, n’estic molt orgullosa, avui!), i diu, amb veu lenta i clara, amablement:

—Ho entenc, Liz. Ja hi he passat.