87

Ara els meus dies estan dividits en terços naturals. Els matins els passo a la consulta de la Wayan, rient i dinant plegades. A la tarda vaig a veure en Ketut, el meu xaman, i xerrem i prenem cafè. I als vespres sóc al meu jardí encisador no fent res en concret, llegint un llibre o fent-la petar amb en Yudhi quan ve a visitar-me amb la guitarra. Quan em llevo medito mentre el sol despunta per sobre dels bancals d’arròs, i abans d’anar-me’n al llit converso amb els meus quatre germans espirituals i els demano que em protegeixin mentre dormo.

Només fa unes setmanes que he arribat i ja tinc la sensació que he complert una missió. La tasca que havia de fer a Indonèsia era trobar l’equilibri, però sento que ja no ho necessito perquè, d’alguna manera, he recuperat l’equilibri de forma natural. No és que m’estigui tornant balinesa (com tampoc no vaig tornar-me italiana o índia), però és que percebo la meva pau interior, i m’encanta el ritme amb què transcorren els dies entre les agradables pràctiques espirituals i els plaers de la bellesa del paisatge, els amics i el bon menjar. He estat resant molt darrerament, sovint i molt de gust. Quan més de gust em ve resar és quan torno amb la bici de casa d’en Ketut, mentre travesso el Bosc de les mones i passo pels bancals d’arròs al capvespre. En aquestes ocasions reso, per exemple, perquè no m’atropelli un altre autobús, no m’assalti una altra mona o no em mossegui un gos, però són coses supèrflues; la majoria de les meves oracions són expressions d’absoluta gratitud per sentir-me plenament feliç. Per primera vegada a la vida, el món ha deixat de ser una càrrega i jo mateixa també.

Constantment recordo una de les lliçons de la meva guru sobre la felicitat. Deia que les persones, universalment, tenim tendència a pensar que la felicitat és una qüestió de sort, que si som prou afortunats ens caurà del cel com el bon temps. Però la cosa no funciona així. La felicitat és una conseqüència de l’esforç personal. Hem de lluitar per assolir-la, ens l’hem de guanyar, hem de ser insistents, i si per trobar-la cal que fem la volta al món, la fem. Hem de participar incansablement en les manifestacions del que ens ha estat atorgat. Però un cop haguem assolit la felicitat no podem relaxar-nos, sinó que hem de lluitar per mantenir-la, hem de fer un gran esforç per nedar sempre seguint el corrent d’aquesta felicitat per mantenir-nos a flor d’aigua. Si no ho fem, la nostra felicitat s’esmunyirà. És molt fàcil resar quan s’està angoixat, però si continuem fent-ho un cop superada la crisi refermarem el procés i els assoliments espirituals.

Recordo aquests ensenyaments mentre pedalo per Bali despreocupadament al vespre, i vaig repetint oracions o més aviat juraments, mostrant la meva harmonia a Déu tot dient-li: «Això és el que no voldria perdre mai. Si us plau, ajuda’m a memoritzar aquesta sensació de felicitat i a conservar-la per sempre». És com deixar la felicitat a la caixa forta d’un banc, sota la protecció dels vigilants i també dels meus quatre germans espirituals, com una assegurança davant les futures adversitats de la vida. He batejat aquest exercici amb el nom d’«alegria diligent». Mentre em concentro en l’alegria diligent, també tinc present una idea molt simple que em va transmetre la meva amiga Darcey: que tots els disgustos i els problemes del món els provoquen les persones infelices. I no només es referia al gran context global de Hitler i Stalin, sinó també a l’àmbit més personal i individual. Per exemple, sé exactament quins han estat els episodis tristos de la meva vida que han causat patiment, neguit o (en el millor dels casos) molèsties a la gent del meu entorn. Per això la recerca de la felicitat no és només un acte que duem a terme per instint de supervivència o per sortir-ne beneficiats, sinó que és també un regal generós que fem al món. Si eradiquem el nostre patiment el que fem és sortir del mig, deixem de ser un obstacle, no només per a nosaltres mateixos sinó per a tothom. És només aleshores que estarem lliures per servir les altres persones i gaudir-ne.

Ara per ara de qui més estic gaudint és d’en Ketut. El vell —realment una de les persones més felices que he conegut mai— m’ha obert totes les seves portes i m’ha donat via lliure perquè li pregunti tots els dubtes que tingui sobre la divinitat i la naturalesa humana. M’agraden les tècniques de meditació que m’ha ensenyat, la senzillesa còmica de «somriure amb el fetge» i la presència protectora dels quatre germans espirituals. L’altre dia el xaman en va dir que coneix setze tipus diferents de meditació i un munt de mantres, tots ells amb funcions diferents. Alguns serveixen per trobar la pau o la felicitat, d’altres, la salut, però n’hi ha que són purament místics i que acompleixen la funció de transportar-lo a altres nivells de consciència. Per exemple, em va explicar que coneix una tècnica de meditació que el porta «fins amunt».

—Fins amunt? —li demano—. Què és «fins amunt»?

—Fins set nivells amunt. Fins al cel.

En sentir-li parlar dels famosos «set nivells», li pregunto si amb això vol dir que la seva meditació el fa passar els set txakres sagrats del cos que planteja el ioga.

—No txakres —em diu—. Llocs. Aquesta meditació em porta a set llocs de l’univers. Amunt i amunt. L’últim lloc és el cel.

—Ha estat al cel, Ketut?

Em somriu i em respon que, evidentment, que hi ha estat, que anar al cel és fàcil.

—I com és?

—Bonic. Tot és bonic allà. Allà totes les persones són boniques. Tot el menjar és bonic allà. Tot és amor allà. El cel és amor.

Llavors em diu que coneix també una tècnica de meditació «fins avall». És una tècnica que et fa baixar set nivells per sota del món. És més perillosa. No és per als principiants, només per als mestres.

—Aleshores, si amb la meditació que m’ha dit abans puja fins al cel, amb aquesta baixa fins…?

—L’infern —diu, acabant la frase per mi.

Interessant. El cel i l’infern són conceptes que amb prou feines es tracten a l’hinduisme. Per als hindús l’univers està organitzat al voltant del karma, un procés cíclic constant, segons el qual quan morim no anem enlloc —ni al cel ni a l’infern—, sinó que tornem a la vida reciclats en una altra forma per tal que resolguem les relacions o els errors que vam deixar incomplets en la vida anterior. Quan per fi assolim la perfecció, el cicle es dóna per finalitzat i ens transformem en el buit. La noció del karma implica que el cel i l’infern només es troben aquí a la Terra, que és on tenim la capacitat de crear-los, d’obrar el bé o el mal en funció del nostre destí o el nostre caràcter.

Sempre m’ha agradat la noció del karma; per bé que no literalment. És a dir, que no és que em pensi, per exemple, que en una altra vida vaig treballar a la cort de Cleòpatra, sinó que m’agrada en un sentit més metafòric. La filosofia kàrmica m’atreu des d’un punt de vista metafòric perquè és obvi que, fins i tot en una única vida, ensopeguem diverses vegades amb la mateixa pedra, caiem repetidament en les mateixes addiccions i compulsions, generant les conseqüències tràgiques i sovint catastròfiques de sempre, fins que arriba un moment en què podem parar i posar-hi remei. Aquesta és la lliçó suprema del karma (i, sigui dit de pas, de la filosofia occidental): resol ara els problemes si no vols tornar a tenir-los més endavant, quan la tornis a cagar. I això d’haver de tornar a patir una cosa… és l’infern. En canvi, si surts d’aquesta repetició cíclica per entrar en un nou nivell de coneixement, trobaràs el cel.

Però aquí en Ketut es refereix a un cel i un infern diferents, com si fossin llocs reals de l’univers on ha estat de veritat. Si més no, això és el que crec que vol dir-me.

Per sortir del dubte li pregunto si ha estat a l’infern. Novament somriu i em diu que, evidentment, que hi ha estat.

—I com és l’infern?

—Igual que el cel. —En veure la meva cara de desconcert mira d’explicar-se—: L’univers és un cercle, Liss.

Encara no ho acabo de veure clar.

—Cap amunt, cap avall, al final tot és el mateix.

Hi ha un axioma místic que diu: que «el que és a dalt és com el que és a baix». Li pregunto:

—Aleshores en què es distingeixen el cel i l’infern?

—En la forma com arribes. Al cel, puges i passes set llocs feliços. Per anar a l’infern, baixes i passes set llocs tristos. Per això millor que tu puges, Liss —em diu amb una rialla.

—Vol dir que més val anar pujant durant tota la vida, passant pels set llocs feliços, perquè el cel i l’infern, el nostre destí final, és el mateix?

—El mateix-el mateix —em diu—. El mateix final, així que millor fer el viatge feliç.

—Llavors, si el cel és amor, l’infern és…

—També és amor.

Em quedo pensant-hi una estona, intentant fer encaixar les peces.

En Ketut torna a riure i em dóna uns copets afectuosos al genoll.

—Les persones joves sempre pensen això és difícil d’entendre!