18

O, més ben dit, em teniu aquí. Sóc a Itàlia, i estic ficada en un embolic. Les malparides de la Solitud i la Depressió s’han tornat a obrir pas a la meva vida i fa tres dies que em vaig prendre l’últim Wellbutrin que tenia. Tinc més pastilles al calaix de sota, però no les vull. Me’n vull desempallegar per sempre. Però tampoc no vull que la Depressió i la Solitud em rondin, o sigui que no sé què fer, i entro en una espiral de pànic, la mateixa espiral de sempre que no sé què fer. O sigui que el que faig avui és agafar la meva llibreta més privada, la que tinc al costat del llit per si tinc un problema urgent. L’obro. Trobo la primera pàgina en blanc. Escric:

«Necessito que m’ajudis».

Després espero. Al cap d’una estona arriba una resposta, amb la meva lletra.

Sóc aquí. Què puc fer per tu?

I llavors recomença la meva conversa més estranya i més secreta. Aquí, a la llibreta privada, és on parlo amb mi mateixa. Parlo amb la veu que vaig conèixer aquella nit al terra del bany, la primera vegada que, amb llàgrimes als ulls, vaig resar per demanar ajuda a Déu, el dia que alguna cosa (o algú) em va dir: «Torna-te’n al llit». En els anys que han passat des d’aleshores he retrobat aquella veu en els moments d’alerta taronja per angoixa i he après que la millor manera d’accedir-hi és mitjançant la conversa escrita. M’ha sobtat constatar que hi puc accedir gairebé sempre, per més fosca que sigui l’angoixa. Sempre, fins i tot en els moments de més patiment, puc comptar amb aquella veu tranquil·la, compassiva, afectuosa i infinitament assenyada (que potser sóc jo, o potser no exactament) per tenir-hi una conversa sobre paper, a qualsevol hora del dia o de la nit.

He decidit no donar més voltes a si això de parlar amb mi mateixa per escrit vol dir que sóc esquizofrènica. Potser és Déu, la veu a qui recorro, o potser és la meva guru que parla a través meu, o l’àngel a qui han assignat el meu cas, o el meu Jo més alt, o potser resulta que sí que és una construcció del meu subconscient, una invenció que em protegeix del turment a què em sotmeto a mi mateixa. Santa Teresa en deia «locucions», d’aquestes divines veus interiors; veus sobrenaturals que entren a la ment de manera espontània, traduïdes a la nostra llengua, i que ens ofereixen un consol celeste. Evidentment, sé què n’hauria dit Freud, d’aquests consols espirituals: que són irracionals i «no mereixen cap confiança. L’experiència ens ensenya que el món no és cap guarderia». Hi estic d’acord; el món no és cap guarderia. Però justament el fet que el món sigui tan exigent és el motiu pel qual a vegades has d’anar a buscar ajuda fora de la teva jurisdicció i apel·lar a una autoritat més alta per trobar consol.

Durant la primera fase del meu experiment espiritual, no sempre vaig tenir tanta fe com ara en aquella veu interior del seny. Recordo una vegada que vaig agafar la meva llibreta privada enmig d’una fúria de ràbia i dolor i amb quatre gargots vaig escriure un missatge per a la meva veu interior —per al meu consol interior d’origen diví— que va ocupar tota una pàgina de lletres majúscules:

«NO CREC EN TU, COLLONS!!!!!!!!».

Al cap d’un moment, encara panteixant, vaig sentir que una llumeta s’encenia dintre meu, i en acabat em vaig trobar escrivint la següent resposta, humorística i d’una calma perfecta:

I amb qui parles, doncs?

Des d’aleshores no he tornat a dubtar de la seva existència. O sigui que aquesta nit he tornat a buscar la veu. És la primera vegada que ho faig des que sóc a Itàlia. El que escric aquesta nit al diari és que sóc feble i tinc molta por. Explico que la Depressió i la Solitud han vingut i que tinc por que no marxin mai. Dic que no vull prendre més drogues, però que temo que hi hauré de tornar. M’esparvera pensar que no seré capaç de controlar la meva vida.

En resposta, d’algun lloc dintre meu, s’alça una presència que a hores d’ara ja m’és familiar i que em diu el que sempre he volgut que em diguin quan estic trasbalsada. I això és el que em trobo escrivint a la pàgina:

Sóc aquí. T’estimo. Si necessites plorar tota la nit, tant me fa, em quedaré amb tu. Si necessites medicar-te una altra vegada, endavant; també t’estimaré mentre ho facis. Si no necessites medicació, també t’estimaré. Res del que facis no farà que deixi d’estimar-te. Et protegiré fins que moris, i després de la mort et continuaré protegint. Sóc més forta que la Depressió i més valenta que la Solitud i res no farà que me’n cansi.

Avui, aquest estrany gest d’amistat interior —ajudar-me a mi mateixa quan no tinc ningú més que em pugui oferir una mica de consol— em recorda una cosa que em va passar a Nova York. Una tarda vaig entrar a corre-cuita en un edifici d’oficines i em vaig precipitar sobre l’ascensor que s’esperava. En entrar-hi, vaig fer una llambregada inesperada al reflex d’un mirall de seguretat. I aleshores el meu cervell va fer una cosa estranya: en només dècimes de segon va disparar un missatge: «Ei!, la coneixes! És amiga teva!». I, efectivament, vaig córrer cap al meu reflex amb un somriure, disposada a saludar aquella noia de qui no recordava el nom però que tenia una cara tan familiar. Un instant més tard, evidentment, em vaig adonar del meu error i vaig riure, incòmoda per la meva incapacitat d’entendre com funciona un mirall, gairebé com si fos un gos. Però per algun motiu aquesta nit l’incident em torna al cap, al bell mig de la meva tristesa romana, i acabo escrivint un recordatori reconfortant al final de la pàgina:

No oblidis mai que una vegada, amb la guàrdia baixa, et vas reconèixer a tu mateixa com a amiga.

M’adormo estrenyent la llibreta contra el pit, oberta a la pàgina on hi ha aquesta certesa tan tranquil·litzadora. Al matí, quan em desperto, encara percebo una resta del fum de la Depressió, però ella no és enlloc. En algun moment de la nit s’ha aixecat i ha marxat. I la seva amiga Solitud també ha tocat el dos.