22

Si vull parlar de la meva recerca del plaer a Itàlia hi ha un tema que he de tocar per força: i el sexe què?

Si hi he de donar una resposta senzilla: «mentre sigui aquí, no en vull».

Si hi he de donar una resposta més extensa i més honesta: «sí, a vegades és clar que en vull, però he decidit arraconar-lo durant una època». No em vull embolicar amb ningú. Evidentment, enyoro els petons, perquè els petons m’encanten. (Me’n queixo tant a la Sofie que l’altre dia va acabar dient-me, exasperada: «Per l’amor de Déu, Liz. Si és tan greu, ja te’ls faré jo, els petons»). Però ara com ara no penso fer-hi res. Aquests dies, quan em sento sola, penso: «Doncs estigues sola, Liz. Acostuma’t a la solitud. Fes-ne un mapa. Per un cop a la vida, seu al seu costat. Accepta de bon grat aquesta experiència humana. Però no tornis a fer servir el cos ni les emocions de ningú per gratar-te la picor dels desitjos insatisfets».

En essència, és una mesura d’emergència per mirar de salvar la vida. Vaig ser bastant precoç a l’hora de buscar el plaer sexual i romàntic. Gairebé no vaig tenir adolescència abans de sortir amb el meu primer nòvio, i des dels quinze anys que sempre hi ha hagut un noi o un home (a vegades totes dues coses) a la meva vida. És a dir —a veure, comptem— des de fa uns dinou anys. Són pràcticament dues dècades d’estar constantment ficada en alguna mena de drama relacionat amb els homes. L’un s’encadenava amb l’altre, sense deixar mai ni una setmana de respir entremig. No puc evitar pensar que tot plegat ha estat una mica un llast en el meu camí cap a la maduresa.

A més, tinc un problema a l’hora de marcar les fronteres amb els homes. O potser no és just que ho digui així. Per tenir un problema amb les fronteres, primer se n’han de tenir, oi, de fronteres? Però jo em fonc completament en la persona que estimo. Sóc una membrana permeable. Si t’estimo, pots tenir-ho tot. Pots disposar del meu temps, del meu afecte, del meu cul, dels meus diners, de la meva família, del meu gos, dels diners del meu gos i del seu temps: de tot. Si t’estimo, em faré càrrec de les teves penes, assumiré els teus deutes (en totes les accepcions possibles de la paraula), et protegiré de la inseguretat, projectaré en tu tota mena de bones qualitats que mai no has cultivat i compraré regals de Nadal per a tota la teva família. Et donaré el sol i la pluja, i si no estan disponibles et donaré un xec per valor de tots dos. Et donaré això i més, fins que estigui tan esgotada i tan demacrada que l’única manera que tingui de recuperar l’energia sigui encaterinar-me amb algú altre.

No estic orgullosa de dir això de mi, però les coses han estat sempre d’aquesta manera.

Quan feia un temps que havia deixat el meu marit, vaig anar a una festa i un tipus a qui gairebé no coneixia em va dir: «Saps, ara que tens un nòvio nou sembles una altra persona. Abans t’assemblaves al teu marit, però ara t’assembles a en David. Fins i tot vesteixes i parles com ell. Saps com allò de la gent que s’assembla als seus gossos? Em penso que tu t’assembles al teus homes».

Déu meu, que bé que m’aniria fer una pausa en aquest cercle per tenir una mica de temps i descobrir quina pinta faig i com parlo quan no intento fondre’m amb ningú. Però siguem honestos: seria un acte de generositat pública si m’abstinc de tenir relacions íntimes durant un temps. Quan repasso el meu historial romàntic, la cosa no fa gaire bona pinta. He anat de catàstrofe en catàstrofe. Quines altres menes d’home puc mirar d’estimar i fracassar en l’intent? Penseu-ho així: oi que us retirarien el carnet de conduir, si haguéssiu tingut deu accidents de trànsit greus l’un darrere l’altre? I no és el que voldríeu que fessin, en certa manera?

Hi ha una última raó per la qual no veig clara la idea d’embolicar-me amb algú altre. Continuo enamorada d’en David, i no em sembla gaire just per a qui vingui després. Ni tan sols sé si hem tallat del tot, en David i jo. Abans de venir cap a Itàlia encara ens vèiem força, tot i que feia molt que no dormíem junts. Però tots dos reconeixíem que en el fons teníem l’esperança que potser algun dia…

No ho sé.

Però hi ha una cosa que sí que sé: les conseqüències acumulades de tota una vida de tries irreflexives i passions caòtiques m’han deixat exhausta. Quan vaig marxar cap a Itàlia, tenia el cor i l’esperit esgotats. Em sentia com la terra d’un granger desesperat, grollerament sobreexplotada i molt necessitada d’una època de guaret. I és per això que ho he deixat.

Creieu-me, sóc conscient de la ironia que suposa anar a Itàlia a buscar-hi plaer durant una època de celibat autoimposat. Però crec que, ara mateix, el que més em convé és l’abstinència. En vaig estar especialment segura la nit que vaig sentir la meva veïna de dalt (una italiana molt bonica amb una col·lecció impressionant de botes de taló) en la sessió d’amor més llarga i sorollosa que he sentit mai —plena de copets, grinyols de llits i altres exercicis esgotadors— en companyia de l’últim afortunat que havia pujat a veure el seu pis. La dansa d’empentes va durar bastant més d’una hora, completada amb símptomes d’hiperventilació i salvatges crides animals. I jo estava estirada a només una planta de distància, sola i cansada al llit, i l’únic que podia pensar era: «quina feinada, tot plegat…».

Evidentment, de tant en tant m’envaeix el desig. De mitjana, cada dia passo pel costat d’una dotzena d’homes italians a qui em puc imaginar fàcilment al llit. O allà on sigui. Per al meu gust, a Roma els homes són ridículament, dolorosament, estúpidament guapos. Més que les dones romanes, per ser sincera. Els homes italians són guapos de la mateixa manera que ho són les dones franceses, és a dir, sense estalviar-se cap detall en la percaça de la perfecció. Són com caniches de concurs. A vegades en trobo de tan atractius que tinc ganes d’aplaudir. Els homes d’aquí, amb la seva bellesa, sovint m’obliguen a recórrer a les rapsòdies romàntiques de les novel·les per descriure’ls. Són «diabòlicament atractius», «d’una bellesa cruel» o «sorprenentment musculosos».

Sigui com sigui, si tinc permís per dir una cosa que no em deixa en gaire bon lloc, al carrer els romans no em miren mai dues vegades. Sovint ni una, de fet. Al principi em va semblar una mica alarmant. Havia estat a Itàlia quan tenia dinou anys i recordo un munt d’homes que m’assetjaven al carrer. I a les pizzeries. I al cinema. I al Vaticà. Era esgarrifós i incessant. Era un motiu en contra de viatjar a Itàlia, gairebé te’n treia les ganes. Ara, als trenta-quatre anys, sembla que sigui invisible. De tant en tant em diuen una gentilesa, és clar: «Està molt guapa, avui, signorina», però no gaire sovint i sense que sigui mai agressiu. I tot i que evidentment és molt agradable que els desconeguts no et grapegin als autobusos, una té un cert orgull femení i no pot evitar preguntar-se: «Què ha canviat, aquí? Sóc jo o són ells?».

De manera que faig unes quantes preguntes i tothom està d’acord que sí, que a Itàlia hi ha hagut un veritable canvi en els últims deu o quinze anys. Potser és una victòria del feminisme, o una evolució cultural, o els inevitables efectes modernitzadors d’haver entrat a la Unió Europea. O potser només és la vergonya que senten els joves davant del comportament dels seus pares i avis. Sigui pel motiu que sigui, però, sembla que Itàlia en tant que societat ha decidit que aquesta manera de perseguir i donar la llauna a les dones ja no és acceptable. Ni tan sols la meva amiga Sofie, jove i bonica, pateix cap mena d’assetjament al carrer, i això que les sueques amb aire de pastoreta eren les que pitjor ho acostumaven a tenir.

En conclusió, sembla que els italians s’han guanyat un «progressa adequadament».

I això em treu un pes de sobre, perquè durant un temps m’he pensat que era jo. Vull dir que em pensava que ningú es fixava en mi perquè ja no tenia dinou anys i no era bonica. Tenia por que un amic meu hagués tingut raó quan em va dir l’estiu anterior: «No cal que t’hi amoïnis, Liz. No és com a França, on tenen tirada per les dones granadetes».