76

Bali és una petita illa hindú situada al mig de l’arxipèlag indonesi, que fa uns 2.300 quilòmetres de llarg i és la nació musulmana més poblada del món. Bali és, per tant, un lloc estrany i prodigiós. Ni tan sols no hauria d’existir, però aquí la tenim. L’hinduisme va arribar a Bali des de l’Índia a través de l’illa de Java. Els comerciants indis van exportar la religió cap a l’est durant el segle IV dC. Els reis javanesos van fundar una poderosa dinastia hindú, de la qual avui només queden les ruïnes espectaculars del temple de Borobudur. Al segle XVI, un violent alçament islàmic va sacsejar la regió i la monarquia hinduista seguidora de Shiva va fugir de Java, tot refugiant-se a Bali durant el que en diuen l’èxode de Majapahit. Aquestes elits javaneses de les castes més altes estaven formades pels membres de la monarquia, els seus familiars, i els artesans i els sacerdots de la cort, de manera que quan la gent diu que els balinesos descendeixen d’un rei, d’un sacerdot o bé d’un artista potser no exageren tant; és per això que els balinesos també tenen aquest orgull i genialitat.

Els colonitzadors javanesos van importar a Bali el seu sistema de castes hindú, tot i que aquí la diferència de classes mai no ha estat tan tallant com a l’Índia. Tot i així, els balinesos tenen una jerarquia social complexa (només els bramans ja estan dividits en cinc categories), i crec que m’aniria millor intentar desxifrar el genoma humà que mirar d’entendre aquest sistema de clans tan intricat i engranat que tenen aquí. (Els assajos excel·lents sobre cultura balinesa de Fred B. Eiseman, un expert en la matèria, aprofundeixen en aquestes subtileses. Quasi tota la informació que tinc sobre el tema l’he tret dels seus treballs de recerca). Però bé, n’hi ha prou de saber que tots els balinesos són membres d’un clan o d’un altre, que tothom sap de quin clan forma part i a quins clans pertanyen tots els altres. Ah, i si et fan fora del clan per haver comès un acte greu de desobediència, com si vols saltar dins d’un volcà, perquè per als del teu clan és com si ja fossis mort.

La cultura balinesa és un dels sistemes d’organització social i religiosa més metòdics del món, com un rusc gegant on tothom fa les seves tasques, funcions i cerimònies. Els balinesos viuen totalment immersos en una elaborada trama de costums. Aquesta xarxa és el producte de la combinació de diversos factors, però podríem dir que Bali bàsicament és el resultat de quan els rituals sumptuosos de l’hinduisme tradicional se superposen a una societat agrícola enorme basada en el conreu d’arròs i que funciona, per necessitat, mitjançant una complexa cooperació comunitària. Perquè els bancals d’arròs siguin productius calen moltíssimes mans per treballar-los, mantenir-los i fer-hi les instal·lacions d’enginyeria pertinents, de manera que cada vila balinesa té el seu banjar, un consell de vilatans que, per consens, s’encarreguen d’administrar les decisions polítiques, econòmiques, religioses i agrícoles de la població. A Bali, tot el que és col·lectiu és summament més important que el que és individual. És la manera que tothom tingui un plat a taula.

Les cerimònies religioses tenen també una importància cabdal. No hem d’oblidar que Bali és una illa que té set volcans imprevisibles. (Segur que si fóssiu balinesos també pregaríeu…). Es calcula que una dona balinesa típica passa un terç de les hores en què està desperta o bé preparant-se per a una cerimònia, o bé participant en una cerimònia, o recollint i endreçant les restes d’una cerimònia. La vida a Bali és un cicle constant d’ofrenes i de rituals. Els has de fer tots, en l’ordre correcte i amb la intenció correcta per tal de no trencar l’equilibri de l’univers. Margaret Mead va escriure sobre «la increïble activitat» dels balinesos, i és cert, és estrany veure’ls ociosos a casa seva. Algunes cerimònies se celebren cinc vegades al dia, i n’hi ha d’altres que se celebren un cop al dia, o a la setmana, o al mes, o a l’any, o cada deu anys, o cada cent anys, o cada mil anys. Els sacerdots i els homes sants s’encarreguen d’organitzar tot aquest garbuix de dates i rituals consultant un sistema bizantí basat en tres calendaris diferents.

A Bali, hi ha tretze rituals principals pels quals han de passar tots els balinesos. Cada un d’aquests rituals està marcat per una cerimònia molt elaborada. Durant tota la vida se celebren complicades cerimònies d’assossegament espiritual per protegir l’ànima dels 108 vicis (108, ja hi tornem a ser!), entre els quals s’inclouen la violència, el robatori, la peresa i l’engany. Tots els nens i nenes balinesos han de passar per la transcendent cerimònia de la pubertat, en què se’ls llimen les dents incisives o ullals fins a deixar-les planes per qüestions purament estètiques. El pitjor que es pot ser a Bali és groller i assilvestrat, i els ullals esmolats es consideren una reminiscència de la nostra naturalesa més salvatge, de manera que cal rectificar-los. És perillós comportar-se de forma agressiva en una comunitat tan unida. Una sola persona amb inclinacions homicides podria trencar totalment la xarxa de cooperació social d’una població sencera. Per tant, el millor que es pot ser a Bali és un alus, que significa «refinat», o fins i tot «engalanat». A Bali la bellesa és una virtut, tant la femenina com la masculina. Els balinesos reten culte a la bellesa. La bellesa és garantia d’integritat física. Als nens i nenes se’ls ensenya que han d’afrontar les adversitats i les incomoditats amb «un rostre radiant», amb un somriure gegant als llavis.

El conjunt de la societat balinesa és com una matriu, un enreixat ingent i invisible d’esperits, de pautes, de camins i de costums. Tots els balinesos saben exactament quin és el seu lloc en aquest enorme mapa intangible. Només cal mirar els quatre noms que hi ha per a pràcticament la totalitat de ciutadans balinesos —Primer, Segon, Tercer i Quart—, que els recorden quina posició ocupen dins la família a la qual pertanyen. Ni anomenant els teus fills Nord, Sud, Est i Oest obtindrien un sistema de classificació social més clar. En Mario, el meu nou amic indonesi-italià, m’explica que només està content quan aconsegueix mantenir-se —mentalment i espiritual— a la intersecció entre una línia vertical i una d’horitzontal, en un estat de perfecte equilibri. Per aconseguir-ho ha de saber exactament en quin punt es troba en cada moment, tant pel que fa a la seva relació amb Déu com amb la seva família a la Terra. Si perd aquest equilibri perd el poder.

De manera que no és del tot una bestiesa afirmar que els balinesos són els mestres globals de l’equilibri, i que per a ells l’equilibri perfecte és tot un art, una ciència i una religió. Personalment, com que jo també busco l’equilibri, tenia l’esperança que la cultura balinesa m’ensenyaria a trobar l’estabilitat en aquest món tan caòtic. Però com més coses llegeixo sobre els balinesos i més els conec, més conscient sóc que em trobo ben lluny de l’enreixat d’equilibri tal com ells el plantegen. El costum de passejar-me pel món despreocupadament, juntament amb la meva decisió d’haver sortit de la xarxa protectora del matrimoni i la família em converteixen en una mena de fantasma davant dels ulls balinesos. A mi ja m’agrada viure així, però per als estàndards de vida de qualsevol balinès amb una mica d’amor propi és un autèntic malson. Si no saps on ets i a quin clan pertanys, com pretens trobar l’equilibri?

Dit això, no sé quin percentatge de la seva perspectiva vital seré capaç d’incorporar a la meva filosofia de vida, ja que ara per ara em penso que la meva percepció de la paraula equilibri és més moderna i occidental. (De fet, actualment la tradueixo per «idèntica llibertat», o la mateixa possibilitat d’anar en qualsevol direcció en un moment donat, en funció de…, cal que ho digui…? D’acord: de com vagin les coses). Els balinesos no esperen a veure «com van les coses». Seria una temeritat. Ells n’organitzen el funcionament i preveuen com han d’anar les coses perquè no s’ensorrin.

A Bali, si aneu passejant pel carrer i us trobeu amb un desconegut, el primer que us preguntarà serà «On aneu?». I la segona pregunta serà «D’on veniu?». Una persona occidental s’ho prendrà més aviat com que un autèntic desconegut està envaint la seva intimitat, però l’únic que volen és ajudar-vos que us orienteu, intenten introduir-vos en la seva xarxa per raons de seguretat i tranquil·litat. Si els responeu que no sabeu on aneu o que simplement heu sortit a fer un tomb sense rumb, podeu arribar a trasbalsar el vostre nou amic balinès. És molt millor tenir un objectiu concret —qualsevol ja va bé— perquè tothom estigui content.

El més probable és que la tercera cosa que us pregunti un balinès sigui si esteu casats. Novament es tracta d’una pregunta d’ubicació i orientació. Necessiten saber-ho per assegurar-se que la vostra vida està totalment ordenada. De fet, esperen que els respongueu afirmativament. Si els dieu que sí és com si els traguéssiu un pes del damunt. Si no esteu casats és millor que no els ho digueu directament. I si esteu divorciats us recomano que no comenteu res perquè els deixa ben amoïnats. Per a ells, la solitud d’una persona és una mostra que s’ha allunyat perillosament de la xarxa. Així que si a una dona soltera que viatja per Bali li pregunten si s’ha casat, la millor resposta possible és «Encara no», que és una forma educada de dir-los que no i, alhora, mostrar-los una predisposició optimista de posar-hi solució al més aviat possible.

Tant és que tinguis vuitanta anys, que siguis lesbiana, o una feminista convençuda, o una monja, o una monja lesbiana feminista convençuda de vuitanta anys que mai no ha estat casada ni té la intenció de casar-se mai, la resposta més educada possible continua sent: «Encara no».