57
La recerca de Déu és una inversió de l’ordre terrenal normal. En la recerca de Déu ens allunyem del que ens atreu i nedem cap a les dificultats. Abandonem els hàbits que ens resulten reconfortants i familiars amb l’esperança (la mera esperança!) que rebrem alguna cosa millor que aquella a la qual hem renunciat. Totes les religions del món tenen el mateix concepte sobre què vol dir ser un bon deixeble: el bon deixeble és aquell que matina per pregar al seu Déu, mira de ser més virtuós, és un bon veí, es respecta i respecta els altres i controla els seus anhels. Tots estem d’acord que no haver de matinar requereix menys esforç, i moltíssima gent ho fa, però, des de fa mil·lennis, hi ha persones que s’estimen més llevar-se abans de trenc d’alba per rentar-se la cara i anar a pregar. I després lluiten aferrissadament per mantenir les seves conviccions durant la follia d’un altre dia.
Els devots del món duen a terme els seus rituals sense la garantia que en trauran res de bo. Naturalment hi ha milers d’escriptures i milers de sacerdots que fan milers de promeses pel que fa als fruits que donaran les nostres bones obres (o les amenaces sobre els càstigs que ens esperen si fallem), però fins i tot creure’s tot això és un acte de fe, perquè ningú de nosaltres no veurà com acaba la partida. La devoció és diligència sense garanties. La fe és una forma de dir: «Sí, accepto a la bestreta les normes de l’univers i assumeixo per endavant el que ara per ara sóc incapaç d’entendre». No és fortuït que es parli de «salts de fe», perquè la decisió de consentir qualsevol noció de divinitat és un salt gegantí des del que és racional cap al que és desconegut, i tant me fa que els savis de totes les religions, per molt que s’esforcin a ser diligents, ens facin empassar llibres i llibres per demostrar-nos amb textos que la seva fe és efectivament racional, perquè no ho és. Per definició, si la fe fos racional no seria fe. La fe significa creure en el que no es pot veure, tocar ni demostrar. La fe és caminar cap a la tenebra, de cara i a tota velocitat. Si realment coneguéssim totes les respostes pel que fa al sentit de la vida i la naturalesa de Déu i el destí de les ànimes, l’acte de creure no seria un salt de fe, com tampoc no seria un acte valent d’humanitat. Simplement seria… una pòlissa prudent d’assegurances.
El món de les assegurances m’interessa ben poc. Estic farta de ser una escèptica, la prudència espiritual em treu de polleguera i el debat empíric m’avorreix summament. No vull tornar a sentir-ne a parlar. Les evidències, les proves i les garanties m’importen un rave. L’únic que vull és Déu. Vull tenir Déu a l’interior. Vull que Déu joguinegi en el meu flux sanguini com el sol es diverteix per damunt de l’aigua.