73

Mai no havia tingut res tan poc programat com ara que arribo a Bali. En tot el meu historial de viatges més o menys improvisats, aquest s’emporta la grossa. No sé on viuré, no sé què faré, no sé a quant està el dòlar, no sé com va el tema dels taxis a l’aeroport…; de fet no sé ni on m’ha de portar el taxista. No m’espera ningú. No tinc amics a Indonèsia, ni amics propis ni amics d’amics. A més, ni la guia que porto està actualitzada ni me l’he llegit. No tenia ni idea que, per molt que vulgui, no m’està permès de quedar-me quatre mesos aquí. Me n’he assabentat així que he arribat. Resulta que només poden fer-me un visat per a un mes. No se m’havia passat pel cap que el govern indonesi no em voldria acollir tant de temps com volgués.

Mentre l’amable funcionari d’immigració em posa el segell al passaport donant-me el vistiplau per quedar-me exactament trenta dies a Bali, li pregunto amb el meu to més cordial si seria possible estar-m’hi més temps.

—No —em diu, també amb el seu to més cordial. Els balinesos tenen fama de ser-ho.

—Vaja, és que tenia pensat de quedar-m’hi tres o quatre mesos —li dic.

No li comento que es tracta d’una profecia, que, fa dos anys, un xaman balinès força gran i probablement una mica senil em va estar llegint la mà, res, deu minuts, i va predir que em passaria tres o quatre mesos a Bali. No sé ben bé com explicar-l’hi.

Però, ara que ho penso, què és el que em va dir el xaman? De debò va dir que tornaria a Bali i m’estaria tres o quatre mesos a casa seva? De debò va convidar-me que m’instal·lés a viure amb ell? O era una manera de dir que, si rondava per allà, de tant en tant li fes una visita i deixés que em llegís la mà a canvi d’uns altres deu dòlars? Vols dir que el seu «Adéu, Andreu!» era un «fins aviat»?

No m’he tornat a comunicar amb el vell xaman des d’aquella tarda. De tota manera, tampoc hauria sabut com posar-m’hi en contacte. Si hagués escrit res a «Xaman, Porxo de casa seva, Bali, Indonèsia», dubto que li hagués arribat. De fet no sé ni si encara és viu. Recordo que quan el vaig conèixer em va semblar ultravell, i d’això ja fa dos anys, així que en aquest temps pot haver-li passat de tot. L’únic que recordo és que es deia Ketut Liyer i que vivia en un poblet als afores d’Ubud. Ara, no em pregunteu pas pel nom del poble…

Potser m’ho hauria d’haver pensat millor, això de venir aquí.