96

El cap de setmana torno a sortir amb en Felipe. Dos cops. Dissabte el porto a conèixer la Wayan i les seves filles. La Tutti li fa un munt de dibuixos de cases i la Wayan, per darrere en Felipe, em pica l’ullet de forma insinuant i em diu, només movent els llavis: «Hi ha marro?», i jo sacsejo el cap: «No, no, no!». (Tot i que… ja he deixat de pensar en el gal·lès guapo). També porto en Felipe a casa d’en Ketut, el meu xaman, perquè es coneguin. En Ketut li llegeix la mà i anuncia, no menys de set vegades i fitant-me amb una mirada penetrant, que és: «un bon home, un home bo, molt bo, un home molt i molt bo. No és un home dolent, Liss… bon home, un bon home».

Diumenge en Felipe em convida a passar el dia a la platja. Aleshores m’adono que fa fos mesos que sóc a Bali i que encara no he estat al mar, cosa que em sembla un autèntic disbarat, així que li dic que sí. Passa a buscar-me per casa amb el jeep i fem una hora de camí fins a una cala amagada de Padangbai, on no acostumen a anar els turistes. És la millor imitació del paradís que he vist mai. L’aigua és blava, la sorra és blanca i les palmeres projecten ombra a la sorra. Passem el dia fent-la petar, i només deixem de fer-ho per banyar-nos, fer una becaina o llegir. En algun moment fins i tot llegim per torns en veu alta. Al petit restaurant que hi ha a la platja unes dones balineses ens fan un peix a la brasa acabat de pescar, que acompanyem amb una cervesa ben fresca i fruita gelada. Anem a l’aigua i entre les ones acabem d’explicar-nos els detalls de les nostres vides que encara no havíem compartit durant aquestes setmanes que hem sortit a sopar als restaurants més tranquils d’Ubud i hem xerrat mentre bevíem una ampolla de vi rere l’altra.

Després de veure’m a la platja em diu que li agrada el meu cos. M’explica que els brasilers tenen una expressió per definir exactament la mena de cos que tinc (cosa que no em sorprèn), que és magra falsa; una dona magra falsa, com bé us podeu imaginar pel significat de les paraules, és una dona que de lluny sembla molt prima, però que quan t’hi acostes t’adones que en realitat és més aviat rodoneta i força voluminosa, i això per als brasilers és un bon senyal. Beneïts sien els brasilers! Mentre xerrem estirats a la tovallola, de tant en tant ell allarga el braç i em treu una mica de sorra que tinc al nas o m’aparta un ble de cabells rebels de la cara. Passem unes deu hores seguides parlant. Quan es pon el sol, recollim els trastos i anem a fer un tomb pel carrer principal —un camí de terra no gaire il·luminat— d’aquest poble de pescadors balinès, agafats agradablement del bracet sota les estrelles. I aleshores en Felipe el brasiler em pregunta, amb tota la tranquil·litat i naturalitat del món (com si em preguntés si no hauríem de menjar alguna cosa):

—Liz, tu creus que ens hauríem d’enrotllar? Tu com ho veus?

M’encanta que hagi estat així, que en comptes de passar a l’acció —d’intentar fer-me un petó o algun pas agosarat— m’ho hagi proposat amb una pregunta i, a més, l’hagi encertada. Recordo una cosa que va dir-me la meva terapeuta fa cosa d’un any abans de sortir de viatge. Jo li havia dit que volia practicar l’abstinència tot el temps que estigués viatjant, però que m’amoïnava que pogués conèixer algú que m’agradés de veritat.

«I aleshores que faig? M’hi embolico, o no? Em mantinc ferma en la meva independència? O sucumbeixo al romanticisme?».

Amb un somriure indulgent, la terapeuta em va dir: «Escolta’m, Liz. Jo de tu em relaxaria i, si es presenta l’ocasió, ja ho discutiràs amb la persona en qüestió».

I aquí els tenim! El moment, el lloc, el tema i la persona en qüestió. Ens posem a debatre sobre l’assumpte, que ha sorgit com si tal cosa durant el nostre passeig agafadets del bracet a la vora del mar.

—En circumstàncies normals probablement et diria que sí, Felipe. Tot i que tampoc tinc massa clar quines serien les circumstàncies normals…

Ens posem a riure. Però aleshores li exposo els meus dubtes. Li explico que tot i que segur que m’encantaria lliurar temporalment el meu cos i la meva ànima a les mans expertes d’un amant estranger, hi ha alguna cosa dins meu que em diu que he de dedicar-me en cos i ànima a mi mateixa; que la meva vida està experimentant una transformació crucial que m’exigeix temps, espai i dedicació per poder dur-se a terme sense incidents; que, bàsicament, sóc com un pastís que acaba de sortir del forn i cal esperar que es refredi abans de posar-li la cobertura. No em vull perdre aquest temps tan preat. No vull tornar a perdre el control de la meva vida.

En Felipe, per descomptat, em diu que ho entén i que he de fer el que em sembli més convenient, i que espera que el perdoni per haver tret el tema. («Però tard o d’hora havia de preguntar-t’ho, estimada»). M’assegura que, decideixi el que decideixi, continuarem sent amics, ja que sembla que el temps que hem passat junts se’ns ha posat molt bé a tots dos.

—Tot i que —continua—, ara et toca a tu escoltar-me a mi.

—Em sembla just —li dic.

—D’una banda, si t’he entès bé, aquest any l’estàs dedicant a buscar l’equilibri entre la devoció i el plaer. He vist que t’estàs implicant molt pel que fa als exercicis espirituals, però no estic tan segur que hagis dedicat el mateix esforç al plaer.

—A Itàlia vaig fer-me un tip de menjar pasta, Felipe.

—Pasta, Liz? Pasta?

—Bona observació…

—D’altra banda, crec que ja sé què és el que et preocupa. Tens por que un altre home arribi a la teva vida i que et tregui tot el que has aconseguit. Però jo mai no et faria una cosa així, reina. Jo també fa molt de temps que estic sol, i l’amor també se m’ha emportat motíssimes coses, com a tu. No vull que ens traguem res l’un a l’altre. El que passa és que mai no havia gaudit tant de la companyia d’algú com amb tu, i per això m’agradaria que estiguéssim junts. Ei, no et preocupis, que quan marxis al setembre no et perseguiré fins a Nova York. I pel que fa a les raons perquè no et ve de gust embolicar-te amb ningú que vas comentar-me fa unes setmanes… Mira-t’ho d’aquesta manera: m’és ben igual si no t’afaites les cames cada dia, el teu cos m’agrada tal com és, em sé tota la teva vida i no has d’amoïnar-te per quedar-te embarassada… vaig fer-me la vasectomia.

—Felipe —li dic—, és l’oferta més atractiva i més romàntica que m’ha fet mai cap home!

I ho era. Però tot i així li dic que no.

Em porta a casa. Deixem el cotxe a la porta i ens fem uns petons dolços, salats i arenosos de passar el dia a la platja. Ha estat magnífic. Ja ho crec, que sí. Però, tot i així, li torno a dir que no.

—No et preocupis, reina, no passa res. Però demà vull que vinguis a casa a sopar i et faré un bistec.

I en Felipe marxa i jo me’n vaig a dormir sola.

Pel que fa als homes, sempre he pres les decisions massa precipitadament. Sempre m’he enamorat ràpid i sense tenir en compte els riscos. Tinc tendència a veure la part positiva de tothom, i a més dono per fet que tothom és capaç de desenvolupar la seva capacitat emocional al màxim. M’he enamorat més vegades del que pot arribar a ser un home que de l’home de veritat, i després m’he estat esperant molt de temps (de vegades massa) que arribi al seu potencial màxim. Són moltes les vegades que he estat víctima del meu propi optimisme en les relacions.

Em vaig casar jove i de pressa, en un estat d’amor i esperança però sense haver-me aturat a pensar en totes les coses que implica el matrimoni. No vaig tenir consellers matrimonials. Els meus pares em van ensenyar a ser independent, autosuficient i a prendre les meves pròpies decisions. Quan vaig fer vint-i-quatre anys tot el món donava per fet que seria capaç de prendre decisions de forma autònoma. Però a la història de la humanitat les coses no han anat sempre així, oi? Si hagués nascut en qualsevol altre segle del patriarcat occidental hauria estat propietat del meu pare fins que em cedís al meu marit. Amb prou feines m’haurien deixat dir-hi la meva pel que fa a les qüestions més importants de la meva vida. En una altra època, si hagués tingut un pretendent el meu pare l’hauria fet seure i li hauria fet un interrogatori llarguíssim per determinar si era l’home adequat per a mi. Li hauria preguntat: «Com mantindrà la meva filla? Com el veuen a la seva comunitat? Té bona salut? Quina serà la vostra residència? En quina situació econòmica es troba? Té deutes? I béns? Quines són les seves virtuts?». El meu pare no m’hauria deixat casar-me amb cap home pel simple fet que n’estigués enamorada. Però en aquests temps moderns, el modern del meu pare no va dir ni ase ni bèstia quan vaig decidir de casar-me, com tampoc no em diu com m’he de recollir els cabells.

No és que tingui nostàlgia del patriarcat, valga’m Déu! Però m’he adonat que, quan el sistema de patriarcats per fi es va acabar (legítimament), no va ser substituït per cap altra forma de protecció. El que vull dir és que mai m’ha passat pel cap interrogar un pretendent amb la mena de preguntes que li hauria fet el meu pare en una altra època. Han estat moltes les vegades que m’he abocat totalment a un home per amor, i en alguns casos ho he lliurat tot en el procés. Si de veritat vull ser una dona autònoma he d’aprendre a cuidar de mi mateixa. Gloria Steinem, molt encertadament, va aconsellar les dones que s’esforcessin per ser iguals que la mena d’home amb el qual sempre han somiat casar-se. Però acabo d’adonar-me que no només he de convertir-me en el meu propi marit, sinó que també m’he de convertir en el meu pare. I és per això que he decidit dormir sola. Perquè em sembla massa d’hora per rebre un bon pretendent.

Dit això, em desperto a les dues de la matinada, sospiro profundament i sento un desig tan gran que no sé com fer-lo passar. El gat llunàtic que viu a casa miola melancòlic per alguna raó i li dic: «Sé perfectament com et sents». He de treure’m aquesta ansietat com sigui, així que m’aixeco, vaig a la cuina amb la camisa de dormir, pelo mig quilo de patates, les bullo una mica, les tallo en rodanxes, les fregeixo en mantega, els poso un bon pessic de sal i me les cruspeixo. Durant tot el procés he estat demanant al meu cos que faci el favor de conformar-se amb el mig quilo de patates fregides a canvi de la satisfacció de fer l’amor.

El meu cos no ha respost fins que no he deixat res al plat:

—Ni de conya, guapa.

Així que he tornat al llit, he fet un sospir d’avorriment i he començat a…

Daixonses… Amb el vostre permís, us diré quatre coses sobre la masturbació. De vegades és una eina (amb perdó) molt útil, però d’altres pot produir tanta insatisfacció que et quedes pitjor que abans. Després d’any i mig d’abstinència, després d’any i mig d’estimar-me a mi mateixa al meu llit individual, n’he acabat una mica tipa. Tanmateix, aquesta nit, amb aquesta ansietat que tinc, no em queda una altra opció. El truc de les patates no ha funcionat. Així que torno a ballar-la. Com sempre, la meva ment fa un repàs del seu arxiu d’imatges eròtiques, buscant el record o la fantasia adequats que m’ajudi a enllestir la feina al més aviat possible. Però aquesta nit em sembla que no hi ha sort; ni bombers, ni pirates, ni l’escena obscena amb Bill Clinton que sempre em fa sortir del pas, ni tan sols la fantasia dels cavallers victorians envoltant-me al seu saló amb un harem de donzelles núbils. Al final l’únic que aconsegueix satisfer-me és quan finalment accepto, a contracor, la idea del meu bon amic brasiler ficant-se al meu llit… al meu damunt…

I m’adormo. Em desperto amb un cel blau i tranquil, i un llit més tranquil encara. Encara estic neguitosa i trastornada, i dedico gran part del matí a cantar els 182 versos sànscrits del Guru Gita, el gran himne fonamental i purificador del meu ashram indi. Després medito durant una hora de tranquil·litat alarmant fins que per fi torno a sentir-ho, torno a experimentar la perfecció específica, constant, cristal·lina, independent, perpètua, anònima i impassible de la meva felicitat. Una felicitat que és, francament, molt millor que cap altra cosa que he experimentat en la meva vida, inclosos els petons salats i mantegosos i les patates, més salades i mantegoses encara.

Això de quedar-me sola anit va ser una bona decisió.