75

I és així com, el mateix dia que arribo a Bali, vaig en una moto abraçada al meu nou amic, l’indonesi-italià Mario, que em porta pels bancals a tota màquina cap a la casa d’en Ketut Liyer. Malgrat que porto dos anys pensant en el moment en què em retrobaré amb el xaman, no tinc la més remota idea de què li diré quan el vegi. No cal dir que no he concertat cap cita prèvia, així que ens presentem a casa seva per sorpresa. Reconec el cartell de la porta. És el mateix que l’altra vegada. «Ketut Liyer - Pintor». Viu en una casa familiar típica balinesa. Hi ha un mur alt de pedra que envolta tota la propietat, un pati interior central i un temple a la part posterior. Les cases balineses són, en realitat, casetes individuals interconnectades al voltant d’un pati on viuen diverses generacions d’una mateixa família. Entrem sense picar (de fet tampoc no hi ha porta), tot provocant l’amotinament dels gossos guardians típics de la zona (escanyolits i emprenyats), i trobem en Ketut Liyer assegut al pati interior. El vell xaman porta un sarong i un polo, i és clavat a quan el vaig conèixer fa dos anys. En Mario li diu no sé què, i malgrat que no tinc ni la més petita idea de balinès, fa pinta de ser una presentació general, del tipus: «Et porto una nord-americana; és tota teva».

En Ketut em dedica un somriure gairebé desdentat però enèrgic i solidari com una mànega antiincendis, cosa que em tranquil·litza a l’acte. La memòria no m’ha traït: és un home extraordinari. El seu rostre és una autèntica enciclopèdia de la bondat. M’estreny la mà amb fermesa i entusiasme.

—Molt de gust de conèixer-te —em diu.

No té ni idea de qui sóc.

—Vine, vine.

Em fa passar al porxo de la seva caseta, moblada amb unes estores de bambú. No ha canviat gens. Seiem i, sense vacil·lar un segon, m’agafa una mà i n’observa el palmell, donant per descomptat que, com la majoria d’occidentals que el visiten, he vingut perquè me’l llegeixi. Me’n fa una lectura ràpida que és una versió abreujada del contingut exacte de la vegada anterior, cosa que em consola. (Potser no es recorda de la meva cara però sembla que, per als seus ulls experts, el meu destí no ha canviat). Parla anglès millor del que recordava, i també millor que en Mario. En Ketut parla com el savis xinesos de les pel·lícules d’arts marcials, el que podríem anomenar «anglès petitllagoster», perquè si incloem la falca «Petita Llagosta» enmig de qualsevol frase elevem el grau d’erudició. «Caram… tindràs un futur molt pròsper, Petita Llagosta…».

En Ketut fa una pausa en la seva predicció i aprofito per interrompre’l i recordar-li que ja vaig visitar-lo dos anys enrere.

Es queda desconcertat.

—No és la primera vegada a Bali?

—No, senyor.

S’escarrassa a pensar.

—Ets la noia de Califòrnia?

—No —li dic més i més desanimada—. Sóc la noia de Nova York.

I en Ketut, no sé per quins set sous, em diu:

—No sóc tan guapo com abans, em falten moltes dents. Potser un dia aniré al dentista i em posaré dents. Però el dentista em fa por.

Obre la boca desforestada i m’ensenya la destrossa. Efectivament, ha perdut gairebé totes les dents de l’esquerra i les de la dreta les té fetes a miques; més aviat són unes protuberàncies grogues que fan cara de fer força mal. Em diu que va caure i se les va carregar.

Li dic que em sap molt greu i, parlant més a poc a poc, faig un nou intent.

—Em penso que no es recorda de mi, Ketut. Vaig venir fa dos anys amb una mestra iogui nord-americana, una dona que va viure molts anys a Bali.

Somriu exaltat.

—És clar, sí, l’Ann Barros!

—Això mateix. La mestra de ioga es diu Ann Barros, i jo sóc la Liz. Vaig venir a demanar-li consell per acostar-me a Déu. Va fer-me un dibuix màgic.

Arronsa les espatlles amablement, com si tant li fes.

—No me’n recordo —em confirma.

És tan frustrant que gairebé em vénen ganes de riure. Si no em recorda, què se m’ha perdut a Bali? No sé com em pensava que seria tornar-me a trobar amb aquest home, però almenys tenia l’esperança que seria una trobada lacrimògena i superkàrmica. I per bé que és cert que temia que fos mort, no m’havia passat pel cap que, en cas que fos viu, no es recordaria gens ni mica de mi. És clar que, ara, el fet d’haver pensat que el nostre primer encontre seria tan memorable per a ell com per a mi em sembla el disbarat més gran del món. Potser hauria d’haver estat més realista a l’hora de planejar tota aquesta història.

Li descric el dibuix que em va fer, la figura de quatre cames («els peus tan fermament posats a terra»), sense cap («has de deixar de veure el món racionalment») i amb la cara al cor («l’has de mirar amb el cor»). En Ketut m’escolta educadament, amb un interès discret, com si parléssim de la vida d’una altra persona.

Em sap greu haver de fer això perquè no vull posar-lo en evidència, però l’hi he de dir, així que ho deixo anar.

—Em va dir que havia de tornar a Bali i que hauria de quedar-me tres o quatre mesos aquí. Jo l’ajudaria a aprendre anglès i vostè m’ensenyaria tot el que sap. —No m’agrada gens com sono, semblo un pelet desesperada. No li dic res de la invitació d’instal·lar-me a casa seva. Em sembla una mica massa per les circumstàncies.

M’escolta educadament, somrient i movent el cap, com dient «Ai, quina gràcia, la gent diu cada cosa!».

Estic a punt de tirar la tovallola, però ja que he arribat fins aquí he de fer un darrer intent.

—Ketut, sóc l’escriptora —li dic—. Sóc l’escriptora de Nova York.

I per alguna raó, funciona. De sobte el seu rostre s’il·lumina d’alegria i adopta un to brillant, pur i transparent. Sembla que per fi se li ha encès la bombeta.

—TU! —exclama—. TU! —S’inclina endavant, em posa les mans a les espatlles i comença a sacsejar-me alegrement, com un nen quan sacseja un regal de Nadal per intentar endevinar què hi ha dins—. Has tornat! Has TORNAT!

—Sí, sí, he tornat, he tornat!

—Tu, tu, tu!

—Jo, jo, jo!

Se m’han negat els ulls però intento dissimular. El pes que m’he tret del damunt… és difícil d’expressar-lo amb paraules. És com… És com… Imagineu-vos que vaig en cotxe i em precipito per un pont i ens enfonsem en un riu i, no sé com, aconsegueixo sortir del cotxe nedant per una finestra oberta i, fent braçades i cops de peu amb totes les meves forces, bussejo per l’aigua verda i glaçada cap a la llum, em falta l’oxigen i les artèries del coll sembla que em vulguin esclatar i tinc les galtes inflades de l’última glopada d’aire que he agafat i, llavors —RESPIRO!—, trec el cap a la superfície i començo a panteixar per recuperar l’alè. He sobreviscut. L’esbufec, la sortida a la superfície és més o menys el que sento quan el vell xaman indonesi m’ha dit «Has tornat!». La sensació d’alleujament és exactament la mateixa.

No em sé avenir que realment hagi funcionat.

—Sí, he tornat —repeteixo—. És clar que he tornat.

—Com estic content! —em diu. M’agafa les mans molt emocionat—. No et recordo al principi! Passa tant de temps! Has canviat! Diferent de fa dos anys! L’últim cop ets una dona molt trista. Ara sembles feliç! Com una persona diferent!

Aquest fet, que l’aspecte d’una persona pugui canviar tant després de dos anys de res, sembla que el fa estremir de riure, de content que està.

Desisteixo d’aguantar-me les llàgrimes i les deixo rodar galtes avall.

—Sí, Ketut. Abans era una dona molt trista. Però ara estic molt millor.

—L’últim cop tens un divorci dolorós. No és bo.

—No, no és bo —li confirmo.

—L’últim cop tens moltes preocupacions, molt trista. L’últim cop sembles una dona gran i trista. Ara ets noia jove. Abans ets lletja. Ara ets bonica!

En Mario es posa a picar de mans frenèticament i exclama en to victoriós:

—Veus com dibuixos funcionen!?

—Ketut, encara vol que l’ajudi a millorar l’anglès? —li demano.

Em diu que puc començar ara mateix i s’alça àgilment com un follet. Entra a casa seva fent saltirons i torna amb una pila de cartes que li han enviat de l’estranger els darrers anys (doncs mira, sí que té adreça postal!). Em demana que les hi llegeixi; l’anglès l’entén, però li costa llegir-lo i escriure’l. M’he convertit en la seva secretària. Sóc la secretària d’un xaman. És fantàstic. Les cartes són de col·leccionistes d’art de tot el món, de gent que d’alguna manera s’ha pogut fer amb els seus cèlebres dibuixos i quadres màgics. Una de les cartes és d’un col·leccionista australià que l’afalaga pel seu talent artístic. Li diu: «Com s’ho ha fet per aprendre a pintar amb tanta precisió?». En Ketut em respon, com si m’estigués dictant: «Perquè practico molts i molts anys».

Un cop llegides totes les cartes em posa al dia del que ha estat fent aquests darrers dos anys. Hi ha hagut alguns canvis, com ara que té una dona. Assenyala l’altra banda del pati, on hi ha una dona corpulenta oculta a l’ombra de la porta de la cuina, des d’on em mira com si estigués sospesant si disparar-me directament o enverinar-me abans de prémer el gallet. L’altra vegada que vaig venir en Ketut em va ensenyar fotografies de la seva exdona, que acabava de morir. Era una velleta balinesa molt bonica amb cara eixerida i juvenil malgrat la seva edat avançada. Saludo amb la mà la dona actual, que desapareix dins la cuina caminant marxa enrere.

—Bona dona —proclama en Ketut mirant cap a la negror de la porta—. Molt bona dona.

Continua explicant-me que ha estat molt enfeinat amb els seus pacients balinesos, que sempre està fent una cosa o una altra. Ha de generar molta màgia per repartir-la entre els nounats, els rituals per als difunts, els tractaments dels malalts, les cerimònies matrimonials… Em diu que la propera vegada que hagi d’anar a un casament balinès m’hi portarà. L’únic que ha empitjorat és que ja gairebé no rep visites d’occidentals. Des dels atemptats que la gent ja no ve a Bali. Diu que se sent «molt desconcertat en el meu cap», i també «molt buit en el meu banc».

—Ara véns cada dia a casa per fer classe d’anglès? —Faig que sí amb un somriure i afegeix—: Jo t’ensenyo meditació balinesa, va bé?

—Va perfecte.

—Crec que tres mesos està bé per ensenyar-te meditació balinesa, per trobar Déu amb meditació. O potser quatre mesos. T’agrada Bali?

—Bali m’encanta.

—Et cases a Bali?

—De moment, no.

—Crec que aviat, aviat. Tornes demà?

Li prometo que sí. No em diu res de mudar-me a casa seva, així que no trec el tema i amb la cua de l’ull faig una última mirada a la temible dona de la cuina. Ben mirat, potser serà millor que em quedi al meu fantàstic hotelet. Al cap i a la fi té més comoditats, com per exemple aigua corrent. Ara que, si he de venir cada dia fins aquí, necessitaré una bicicleta…

Bé, ha arribat l’hora de marxar.

—M’alegro molt de mirar-te —em diu estrenyent-me la mà.

Aprofito per donar-li la primera lliçó d’anglès i li explico la diferència entre veure i mirar. Li dic que fem servir mirar quan fixem la vista, quan la utilitzem amb intenció, i que per veure-hi, en canvi, no ens cal cap esforç i n’hi ha prou que obrim els ulls. Li dic que ara, per exemple, ens veurem cada dia, ens trobarem, però no ens estarem mirant tota l’estona. Espero haver-me explicat prou bé.

Sembla satisfet i ho posa en pràctica:

—M’alegro de veure’t! Estic content de veure’t! Et puc veure! No estic sord!

A tots tres ens agafa un atac de riure, en Mario inclòs. Ens estrenyem la mà i quedem que tornaré demà a la tarda. Finalment, s’acomiada:

—Adéu, Andreu!

—Fins aviat, Honorat! —m’invento.

—La teva consciència et guiarà. Si algun amic teu ve a Bali li dius que llegeixo la mà. Amb les bombes el meu banc està molt buit. Sóc un autodidacte. I m’alegro molt de veure’t, Liss!

—Jo també m’alegro molt de veure’l, Ketut.