30

A vegades em quedo parada quan m’adono que la meva germana és esposa i mare i jo no. D’alguna manera, sempre vaig pensar que seria al contrari. Em pensava que seria jo la que acabaria en una casa plena de botes enfangades i nens cridaners, i que la Catherine viuria una existència solitària i de nit llegiria sola al llit. Ens hem convertit en dues adultes diferents del que qualsevol hauria pronosticat quan érem petites. Contra totes les prediccions, tant ella com jo ens hem fet una vida que ens escau. La seva naturalesa solitària fa que necessiti una família per no sentir-se sola; la meva naturalesa gregària fa que, encara que estigui soltera, no m’hagi de preocupar mai per si estic sola. Estic contenta que torni a casa amb la seva família i també ho estic de tenir nou mesos més de viatge per endavant, on només m’hauré de dedicar a menjar, llegir, resar i escriure.

Encara no sé si mai voldré tenir fills. Em vaig quedar tan astorada de descobrir que als trenta no en volia que el record d’aquella sorpresa em fa ser molt cautelosa a l’hora d’apostar sobre com em sentiré als quaranta. Només sé com em sento ara: agraïda d’estar sola. També sé que no tiraré pel dret i tindré fills per si més endavant em sap greu no haver-ne tingut: no em sembla que sigui un motiu prou fort per portar més nadons al món. Però suposo que hi deu haver gent que es reprodueix per aquest motiu, per evitar una possible recança posterior. Crec que la gent té fills per les raons més diverses: a vegades per pur desig de nodrir i presenciar la vida, a vegades perquè no hi ha més remei, a vegades per aferrar-se a una parella o crear un hereu, a vegades sense pensar-hi des de cap punt de vista en particular. Els motius per tenir-ne no són sempre idèntics ni són necessàriament desinteressats. Els motius per no tenir-ne no són sempre idèntics. I no tots són necessàriament egoistes.

Ho dic perquè encara m’enfronto a una acusació que el meu marit va formular en moltes ocasions mentre el nostre matrimoni s’enfonsava: la d’egoisme. Quan ell ho deia jo hi estava d’acord, acceptava la culpa, m’enduia tota la que tenien a la botiga. Déu meu, ni tan sols havia tingut fills i ja els deixava de banda, ja em començava a posar a mi mateixa per davant. Ja era una mala mare. Els fills —aquells fills fantasma— sortien molt en les nostres discussions. Qui se’n cuidaria? Qui es quedaria a casa amb els nens? Qui els mantindria econòmicament? Qui els donaria menjar a mitjanit? Recordo que una vegada, quan el matrimoni se’m començava a fer intolerable, vaig dir a la meva amiga Susan:

—No vull que els meus fills creixin en una casa com aquesta.

La Susan va dir:

—Per què no deixeu els suposats nens fora de la discussió? Ni tan sols existeixen, encara, Liz. Per què no pots reconèixer simplement que ets tu, la que no vol seguir vivint enmig d’aquesta infelicitat? Cap dels dos no ho vol. I és millor que us n’adoneu ara, per cert, que no pas a la sala de parts quan hagis dilatat cinc centímetres.

Recordo que en aquella època vaig anar a una festa a Nova York. Una parella, tots dos artistes d’èxit, acabaven de tenir un nen, i la mare celebrava la inauguració d’una galeria amb les seves noves pintures. Recordo que vaig mirar la dona, la mare novençana, l’artista, la meva amiga, mentre intentava fer d’amfitriona de la festa (que se celebrava al seu loft) alhora que es cuidava del nadó i parlava de la seva obra amb aire professional. No havia vist mai una cara de falta de son com aquella. No puc oblidar la imatge d’ella dreta a la cuina després de mitjanit, amb els braços dins d’una pica plena de plats, intentant netejar una mica després de l’esdeveniment. El seu marit (em sap greu dir-ho, m’adono perfectament que això no representa gens ni mica a tots els marits) era a l’habitació del costat, literalment amb els peus sobre la taula, mirant la tele. Finalment, ella li va demanar si l’ajudava a netejar la cuina, i va dir: «Deixa-ho, reina. Ja ho netejarem demà al matí». El nen es va tornar a posar a plorar. A la meva amiga li regalimava la llet per sobre del vestit de còctel.

És pràcticament segur que hi devia haver altra gent que va sortir de la festa amb una imatge molt diferent de la meva. Pot ser que uns quants convidats tinguessin enveja d’aquella dona tan guapa amb aquell nadó acabat de néixer, de l’èxit de la seva carrera artística, del seu matrimoni amb un home com cal, del seu pis encantador, del seu vestit de còctel. A la festa hi devia haver gent que hauria intercanviat la seva vida amb la d’ella sense pensar-ho, si haguessin pogut. Probablement la dona en qüestió recorda aquell dia —si és que mai hi pensa— com una nit esgotadora però que va valer la pena, un graó en la seva vida, en conjunt satisfactòria, de maternitat, matrimoni i carrera professional. Pel que fa a mi, però, l’únic que puc dir és que em vaig passar tota la festa tremolant de pànic, pensant: «Si no t’adones que això és el teu futur, Liz, és que et falta un bull. No deixis que passi».

Però tenia la responsabilitat d’haver de tenir família, jo? Ai, Déu meu… Responsabilitat. La paraula em va rosegar fins que la vaig començar a rosegar jo a ella, fins que la vaig mirar de prop i la vaig partir en les dues paraules que formen la seva definició veritable: la capacitat de respondre. I, en última instància, si vaig haver de respondre a alguna cosa va ser al clam molt real de cada partícula del meu cos que em deia que fugis d’aquell matrimoni. Per dins, un sistema d’alarma precoç em deia que si continuava lluitant per obrir-me pas entre la tempesta acabaria tenint càncer. I que si, malgrat tot, duia nens al món només perquè no em volia enfrontar al daltabaix i a la vergonya d’haver de revelar alguns detalls no gaire pràctics de mi mateixa, això sí que seria un acte de greu irresponsabilitat.

Al final, però, el que més em va ajudar va ser el que la meva amiga Sheryl em va dir durant aquella mateixa festa, quan em va trobar amagada al bany del luxós loft de la nostra amiga, tremolant de por, esquitxant-me una mica d’aigua a la cara. En aquella època, la Sheryl no sabia què passava amb el meu matrimoni. No ho sabia ningú. I aquella nit no l’hi vaig explicar. L’únic que li vaig poder dir va ser: «No sé què fer». Recordo que em va agafar per les espatlles, em va mirar els ulls amb un somriure calmat i senzillament em va dir: «Digues la veritat, digues la veritat, digues la veritat».

I és el que vaig intentar fer.

Però trencar un matrimoni és dur, i no només per les complicacions legals i financeres ni per l’enorme daltabaix vital que comporta. (Com em va dir la meva amiga Deborah molt assenyadament: «No s’ha mort mai ningú per separar els mobles en dues meitats»). El que et mata és el retrocés sentimental, l’impacte que suposa abandonar un estil de vida convencional i perdre les comoditats que fan que tanta gent es quedi sempre més en aquest camí. Formar una família amb un cònjuge és, en la societat americana (i en qualsevol altra), un dels procediments més comuns per donar una mica de continuïtat i sentit a la pròpia vida. Redescobreixo aquesta veritat cada vegada que vaig a les trobades de la família de la meva mare, a Minnesota, i veig que tothom conserva el seu lloc amb el pas dels anys. Primer ets una nena, després una adolescent, després una jove casada, després mare, després et retires, després ets àvia; en cada fase saps qui ets, saps quin és el teu deure i on has de seure quan es faci la trobada. Seus amb els altres nens, adolescents, pares joves o jubilats. Fins que finalment seus a l’ombra amb els nonagenaris i mires la teva progènie amb satisfacció. Qui ets? Cap problema; ets la persona que ha creat tot això. La satisfacció d’aquesta certesa és immediata i, és més, està universalment reconeguda. A quanta gent he sentit dir que els fills són la gran fita i el gran consol de les seves vides? És en ells en qui es repengen quan tenen una crisi metafísica o si mai dubten de la seva rellevància: si no he fet res més a la vida, com a mínim he pujat bé els meus fills.

Però, i si, ja sigui per elecció pròpia o per una necessitat acceptada a contracor, acabes no participant en el cicle reconfortant de la família i la continuïtat? I si surts del camí? On seus, a la trobada familiar? Com marques el pas del temps sense haver de patir per si has malbaratat el teu pas per la Terra sense fer res de rellevant? Necessitaràs un altre objectiu, una altra mesura per saber si te n’has sortit o no, com a ésser humà. Els nens m’encanten, però, i si no en tinc? En quina mena de persona em converteix, això?

Virginia Woolf va escriure: «Sobre l’ample continent que és la vida d’una dona hi cau l’ombra d’una espasa». A una banda de l’espasa, va dir, hi ha la convenció, la tradició i l’ordre, i allà «tot és correcte». Però a l’altra banda de l’espasa, si ets prou boja per creuar-la i escollir una vida que no segueixi les convencions: «tot és confusió. Res no segueix un curs regular». Ella argumentava que creuar l’ombra de l’espasa pot fer que una dona tingui una existència molt més interessant, però t’hi pots jugar el que vulguis que també serà més perillosa.

Tinc sort de com a mínim tenir l’escriptura. Això la gent ho entén. Ah, ha deixat el seu matrimoni per preservar el seu art. En certa manera és veritat, tot i que no del tot. Molts escriptors tenen família. Toni Morrison, per posar només un exemple, no ha deixat que el fet de pujar un fill li impedís guanyar un bibelot anomenat premi Nobel. Però Toni Morrison va fer el seu camí, i jo he de fer el meu. El Bhagavad Gita —el text sagrat indi, fonamental per al ioga— diu que és millor viure el teu destí de forma imperfecta que no pas viure la imitació del destí d’un altre amb gran perfecció. O sigui que ara començo a viure la meva pròpia vida. Per imperfecta i maldestra que sembli, ara mateix s’assembla a mi, se m’assembla molt.

Sigui com sigui, trec aquest tema només per reconèixer que —comparada amb la vida de la meva germana, amb la llar formada, un bon marit i nens— semblo una mica inestable, últimament. Ni tan sols tinc una adreça fixa, i això és una mena de crim contra la normalitat en la maduresa dels trenta-quatre anys. En aquest moment, les meves pertinences estan guardades a casa de la Catherine, que m’ha deixat un dormitori al pis de dalt de casa seva de forma temporal (en diem «les estances de la tieta conca», perquè a les golfes hi ha una finestreta des d’on puc mirar els erms amb el vestit de noces posat mentre planyo la joventut perduda). Sembla que a la Catherine li esta bé aquesta solució, i per a mi és molt pràctic, però sóc conscient del perill que si m’estic gaire temps més donant voltes sense sentit pel món, algun dia potser acabaré sent «l’excèntrica de la família». O potser ja ho sóc. L’estiu passat, la meva neboda de cinc anys va convidar una amigueta a jugar a casa seva. Li vaig demanar quin dia era el seu aniversari. Em va dir que era el 25 de gener.

«Oh, oh» vaig dir. «Ets aquari! He sortit amb prou aquaris per saber que són un perill».

Les dues nenes se’m van quedar mirant, desconcertades, amb una incertesa temorosa. Vaig tenir una imatge sobtada de la dona en què em podia convertir si no anava amb compte. La boja de la tieta Liz. La divorciada que sempre porta un mumu hawaià i els cabells tenyits de taronja; la que no menja làctics però fuma mentolats; la que sempre acaba de tornar d’un creuer astrològic o acaba de trencar amb el seu nòvio aromaterapeuta; la que llegeix les cartes del tarot als nens del parvulari i diu coses com ara: «Porta un altre vi amb suc de fruita a la tieta Liz, reina, i et deixaré posar el meu anell de l’humor…».

Segurament m’hauré de tornar a convertir en una ciutadana més consistent, ho sé.

Però encara no, sisplau. Encara no.