45

Se suposa que el moment de comunió divina es produeix cada dia quan baixo a la cova de meditació, però últimament hi entro amb una esgarrifança, la mateixa que tenia la meva gossa quan la duia a la consulta del veterinari (conscient que, per més cordial que fos la gent, tot plegat acabaria amb una punxada forta d’un instrument mèdic). Però després de la meva última conversa amb en Richard de Texas, aquest matí provo una nova aproximació. M’assec a meditar i dic a la meva ment: «Escolta, entenc que estiguis una mica espantada. Però t’ho prometo, no miro d’aniquilar-te. Només intento que tinguis un lloc on descansar. T’estimo».

L’altre dia, un monjo em va dir: «El lloc on reposa la ment és el cor. L’únic que sent el cap tot el dia és repicar de campanes, soroll i discussions, i l’únic que vol és quietud. L’únic lloc on la ment pot trobar la pau és dins el silenci del cor. És aquí on has d’anar».

I estic provant un mantra diferent. Un que ja m’ha portat sort en el passat. És senzill, només dues síl·labes.

Ham-sa.

En sànscrit vol dir: «Sóc això».

Els ioguis diuen que Ham-sa és el mantra més natural, el que Déu ens dóna abans que nasquem. És el soroll de la nostra respiració. Ham quan agafem aire, sa quan el traiem. (Ham, per cert, és pronuncia amb suavitat, obertament, una mica com hammm, no com el pernil anglès que es posa als entrepans. I sa acaba amb una ahhh allargada). Durant tota la vida, cada vegada que agafem o traiem aire estem repetint el mantra. Sóc això. Sóc diví, estic amb Déu, sóc una expressió de Déu, no sóc un ens separat, no estic sola, no sóc aquesta il·lusió limitada d’individualitat. El Ham-sa sempre m’ha semblat fàcil i relaxant. És més fàcil meditar amb això que no pas amb l’Om Namah Shivaya, el mantra —com ho diria— «oficial» d’aquesta escola de ioga. Però l’altre dia vaig parlar amb el monjo i em va dir que endavant, que fes servir el Ham-sa si m’ajudava a meditar. Em va dir: «Medita amb qualsevol cosa que comenci una revolució a la teva ment».

O sigui que avui m’asseuré amb ell.

Ham-sa.

Sóc això.

Els pensaments vénen, però no hi paro gaire atenció, la justa per dir-los en un to gairebé maternal: «Ai, prou que us conec, bromistes… ara sortiu a fora a jugar… la mama està escoltant Déu».

Ham-sa.

Sóc això.

M’adormo una estona. (O el que sigui. Quan medites, no pots estar mai gaire segura de si el son ho és realment, a vegades és només un altre estat de consciència). Quan em desperto, o el que sigui, sento una mena de suau energia elèctrica que em batega dins del cor, en onades. És una mica alarmant, però increïble a la vegada. No sé què fer, o sigui que parlo interiorment amb aquesta energia. Li dic: «Crec en tu», i es magnifica, pren volum en resposta. Ara té una potencia esparveradora, com si em segrestés els sentits. Em puja vibrant des de baix de tot de l’espinada. Tinc la sensació que el meu coll vol estirar-se i girar, deixo que ho faci i acabo seient en la més estranya de les posicions: ben dreta com una bona iogui, però amb l’orella esquerra premuda amb força contra l’espatlla. No sé per què volen fer això, el meu coll i la meva espatlla, però no penso discutir-hi, són insistents. L’energia blava i bategant segueix augmentant dins el meu cos, sento una mena de brunzit a les orelles i es fa tan potent que li dic: «Encara no estic preparada!» i obro bruscament els ulls. Tot desapareix. Torno a ser en una habitació, en el meu entorn habitual. Miro el rellotge. He estat aquí —o en alguna banda— gairebé una hora.

Estic panteixant, literalment panteixant.