100

Però al cap d’unes setmanes tanta diversió comença a passar factura. Després de tantes nits sense dormir i de tants dies fent l’amor, el meu cos va protestar i vaig acabar amb una infecció a la bufeta. És una xacra típica després d’haver tingut una intensa activitat sexual, que apareix especialment quan no estàs acostumada a tanta marxa. Se m’ha presentat amb la rapidesa amb què es presenten totes les tragèdies. Un matí vaig a la ciutat a fer uns encàrrecs i de sobte sento una punxada i caic a terra pel dolor i la febre. No és la primera vegada, m’havia passat ja durant els meus anys d’esbojarrada, així que ja sé de què va. Al principi m’ha entrat una mica de pànic —és horrible, et trobes fatal—, però aleshores m’he recordat de la Wayan i he pensat: «Gràcies a Déu que la meva millor amiga aquí a Bali és guaridora». Així que m’afanyo cap a la consulta de la Wayan.

—Estic malalta!

Em mira i em diu:

—Estàs malalta de massa sexe, Liz.

Remugo i em tapo la cara amb les mans, morta de la vergonya.

Es posa a riure i afegeix:

—Amb la Wayan no es poden tenir secrets…

El mal és insuportable. Tothom qui hagi tingut una infecció d’aquestes sap que és horrible; i per als qui no hagueu sentit mai aquest dolor en concret… penseu en una metàfora d’allò més recargolada que inclogui l’expressió «ferro roent».

Com una bombera veterana o una cirurgiana d’urgències, la Wayan mai fa la feina precipitadament. Trinxa unes herbes metòdicament i posa unes arrels a bullir, entra i surt de la cuina i em va portant beuratges calents de color marró que tenen un gust vomitiu.

—Beu això, maca.

Entre beuratge i beuratge s’asseu al meu davant i em mira amb malícia i posant cara de trapella.

—Ja vigiles de no quedar-te prenyada?

—No cal, Wayan, en Felipe es va fer una vasectomia.

—Que en Felipe es va fer una vasectomia? —em pregunta amb el mateix to de sorpresa que posaria si em digués: «En Felipe té una vil·la a la Toscana?».

(La veritat és que a mi em sorprèn tant com a ella).

—A Bali és molt difícil que un home se’n faci una. El control sempre és problema de la dona.

(És cert que la taxa de naixements ha baixat força en els darrers anys per un programa que incentiva el control de la natalitat: el govern va prometre que regalaria una motocicleta nova a cada home que s’oferís voluntari per fer-se una vasectomia… ara que els pobres homes havien d’agafar la moto per tornar a casa el mateix dia de l’operació).

—Té gràcia, el sexe —comenta la Wayan veient les meves ganyotes de dolor mentre faig un altre glop d’un dels seus beuratges medicinals.

—Ui, sí, moltíssima, m’hi pixo.

—Ho dic de debò —replica—. Posa la gent en situacions divertides. Al principi tothom està així. La gent vol tenir tanta felicitat i tant plaer que acaba posant-se malalta. Fins i tot li passa a la Wayan cada cop que comença una història d’amor. Tots perdem l’equilibri.

—Ai, quina vergonya —li dic.

—Doncs no te n’ha de fer —em renya, i afegeix en el seu anglès perfecte (i la perfecta lògica balinesa)—: Si és per amor, perdre l’equilibri de tant en tant forma part de portar una vida equilibrada.

Decideixo trucar a en Felipe. Tinc antibiòtics a la farmaciola d’emergència que sempre m’emporto de viatge per si de cas. Com que aquesta infecció ja l’he tingut abans, sé que la cosa pot empitjorar força i arribar-me als ronyons. No vull haver de passar per això, no a Indonèsia. Així que li truco, li explico què em passa (un altre que s’avergonyeix) i li demano que em porti les pastilles. No és que no em refiï de les habilitats terapèutiques de la Wayan, però és que el dolor és realment insofrible…

—No necessites medicaments occidentals —em diu.

—Però m’aniran bé, per si de cas…

—Espera’t un parell d’hores. I si no t’he aconseguit curar, aleshores et prens les teves pastilles.

Accepto, tot i que no gaire convençuda. Per experiència, sé que aquestes infeccions poden arribar a tardar dies a curar-se, fins i tot amb antibiòtics potents. Però no la vull ofendre.

La Tutti és a la botiga i de tant en tant em porta un nou dibuix d’una casa per animar-me i m’acarona la mà amb la compassió d’una nena de vuit anys.

—La mama Elizabeth està malalta? —Almenys no sap quina ha estat la causa.

—Ja t’has comprat la casa, Wayan? —li demano.

—Encara no, noia. No tinc pressa.

—I aquella que t’agradava tant? Em pensava que la compraries.

—Es veu que no la venen. Massa cara.

—I en tens alguna altra de clissada?

—Ara no és el moment, Liz, ara és moment de curar-te ràpidament.

En Felipe arriba amb l’antibiòtic i cara de penediment. Es disculpa amb mi i amb la Wayan per ser el causant d’aquest dolor, o si més no així és com ell ho veu.

—No és greu —diu la Wayan—. No et preocupis. De seguida la curo. Millorarà molt ràpid.

La Wayan entra a la cuina i en surt amb un bol gegant de vidre ple de fulles, arrels, baies, una cosa que fa pinta de cúrcuma, una massa peluda de vés a saber què semblant a un manyac de cabells de bruixa, i un ull com de tritó… Tots els ingredients estan flotant en el líquid marró de la cocció. Hi ha quatre o cinc litres de potinga d’aquesta. I fa pudor de mort.

—Beu-te això —m’ordena la Wayan—. Tot.

M’ho empasso com puc. I en menys de dues hores… bé, tots sabem com acaba la història. En menys de dues hores ja estic bé, totalment curada. La infecció que hauria tardat una pila de dies a curar-se amb antibiòtics occidentals havia desaparegut. Vull pagar la Wayan per haver-me curat però es posa a riure:

—La meva germana no m’ha de pagar. —Es tomba mirant en Felipe i fa com si l’esbronqués—: Ara vigila amb ella. Aquesta nit a dormir i prou, res de tocar-la.

—No t’incomoda tractar persones amb coses així, relacionades amb el sexe? —pregunto a la Wayan.

—Liz, és la meva feina. Soluciono problemes de tota mena, les vagines de les dones, les cigales dels homes. Fins i tot he arribat a fer penis falsos per a dones. Perquè practiquin sexe soles.

—Consoladors? —li pregunto al·lucinada.

—No totes tenen un nòvio brasiler, Liz —em recrimina. Mira en Felipe i diu alegrement—: Si algun cop tens problemes perquè se’t posi dura la cigala et puc fer un remei.

M’esforço a explicar-li que la cigala d’en Felipe funciona perfectament, però en Felipe —sempre pensant en l’empresa— m’interromp per preguntar a la Wayan si aquest remei per endurir la cigala podria envasar-se i comercialitzar-se. «Ens faríem d’or». Però la Wayan li explica que no, que la cosa no funciona així. Que tots els remeis que prepara s’han de prendre acabats de fer perquè tinguin efecte. I que han d’anar acompanyats de les seves oracions. De tota manera ens assegura que la medicina no és l’únic mètode que té per endurir una cigala; també pot aconseguir-ho amb un massatge. En Felipe i jo ens quedem amb un pam de nas mentre ella procedeix a descriure’ns els diferents tipus de massatge per a la impotència masculina. Diu que agafa la cigala per la base i la remena durant una hora per activar la circulació sanguínia alhora que recita unes oracions especials.

—Però segur que n’hi ha més d’un que torna cada dia i et diu: «Doctora, encara no estic curat, necessito un altre massatge de cigala…», no?

La Wayan riu davant el meu comentari pervertit i admet que, efectivament, ha de vigilar de no dedicar massa temps a curar cigales perquè li provoca… una intensa sensació… a l’interior… que no està segura que beneficiï la seva energia curativa. I sí, de vegades els homes perden el control. (Com li passaria a qualsevol persona que fa anys que és impotent i, de sobte, aquesta bonica dona de pell caoba i cabellera negra imponent li torna a posar el motor en marxa). Ens explica que, un cop, durant una d’aquestes cures d’impotència, un home va aixecar-se d’un salt i va començar a perseguir-la per la consulta cridant: «Necessito la Wayan, necessito la Wayan!».

Però la Wayan pot fer moltes altres coses. De vegades li demanen que doni lliçons sobre sexe a parelles que tenen problemes d’impotència o de frigidesa, o que no aconsegueixen quedar-se embarassades. Els fa dibuixos màgics als llençols i els descriu les postures sexuals que cal practicar en funció del dia del mes. Diu que si un home vol deixar embarassada la seva dona ha de fer el coit amb «molta, molta, molta força» i «disparant aigua de la cigala dins la vagina molt i molt i molt ràpid». De fet, de vegades la Wayan ha de presenciar l’acte i anar explicant a la parella que copula el grau de força i de rapidesa amb què ho han de fer.

—I l’home aconsegueix expulsar aigua de la seva cigala amb força i rapidesa, amb la doctora Wayan allà plantada observant-ho tot?

En Felipe imita la Wayan observant la parella:

—Més ràpid! Més fort! Demostra que vols deixar-la prenyada!

La Wayan diu que ja sap que sembla una bogeria, però que forma part de la seva feina. Ara que també reconeix que, abans i després de l’esdeveniment, s’ha de sotmetre a unes quantes cerimònies de purificació per mantenir el seu esperit sagrat intacte, i no li agrada fer-ho massa sovint perquè li deixa una sensació «rara». Però quan una parella vol concebre un fill, pot comptar amb ella.

—I ara totes les parelles que has tractat tenen fills? —li pregunto.

—Sí, totes! —confirma amb orgull. No podia ser d’una altra manera.

Aleshores la Wayan ens confessa una cosa summament interessant. Ens diu que si una parella no té sort a l’hora de concebre una criatura examina l’home i la dona per separat, per determinar qui n’és «el culpable», que diuen ells. Si el problema és de la dona no passa res, la Wayan pot solucionar-lo amb unes tècniques terapèutiques ancestrals; però si és un home… al patriarcat balinès la situació és ben delicada. Les opcions mèdiques de la Wayan es veuen limitades perquè el fet de comunicar a un home balinès que és estèril és socialment inconcebible; senzillament, no pot ser cert. Un home és un home, i punt. Si la dona no es queda prenyada ha de ser per culpa d’ella. I si una dona tarda a donar descendència al seu home, el marit pot prendre represàlies nefastes i apallissar-la, humiliar-la i fins i tot divorciar-se’n.

—I aleshores què fas, en un cas així? —li pregunto, impressionada que una dona que encara anomeni el semen «aigua de cigala» sigui capaç de diagnosticar que un home és estèril.

La Wayan ens ho explica. Quan descobreix que un home és estèril li diu que la seva dona no és fèrtil i que ha de presentar-se sola cada dia a la consulta per sotmetre’s a unes «sessions terapèutiques». Quan la dona arriba sola a la consulta la Wayan crida un semental de la zona perquè vingui a posar-hi remei amb l’esperança de deixar-la prenyada.

En Felipe està horroritzat.

—Què dius, Wayan?!

La Wayan assenteix amb tota tranquil·litat.

—És l’única manera. Si la dona té bona salut tindrà un fill. I tots contents.

Com que en Felipe també viu aquí immediatament vol conèixer els detalls:

—Qui, qui? Qui és, que avises perquè faci la feina?

—Els que fan de taxista.

I ens petem de riure, perquè Ubud és ple de nanos joves que «fan de taxista» pertot arreu. Van empaitant cada turista que veuen amb la cantarella eterna «Taxi?, taxi?», per treure’s uns calerons portant la gent als volcans, a les platges o als temples. La veritat és que en general estan tots força bons, tenen la pell daurada com els personatges d’un quadre de Gauguin, els cossos fibrats i uns cabells espectaculars. Amb una plantilla així, als Estats Units et podries treure una bona pasta muntant una «clínica de fertilitat» per a dones. Segons la Wayan, el millor del seu tractament contra l’esterilitat és que normalment els «taxistes» no li demanen diners a canvi dels seus serveis de transport sexual, especialment quan la dona és guapa. En Felipe i jo estem d’acord que és tot un gest de generositat per part dels nois i un servei a la comunitat. Al cap de nou mesos neix una bonica criatura. I tothom està content. El millor de tot és que «No cal anul·lar el matrimoni». Tots sabem que posar fi a un matrimoni és horrible, sobretot a Bali.

En Felipe diu:

—Els homes som una colla d’impresentables!

Però la Wayan no es penedeix de res. Aquest tractament està totalment justificat perquè és impossible dir a un home balinès que és estèril sense posar en perill la vida de la seva dona. Si els homes balinesos no fossin així, podria curar-los d’una altra manera. Però la seva realitat cultural és així i no s’hi pot fer res. La Wayan no només no té ni gota de mala consciència, sinó que més aviat es veu com una guaridora amb vessants creatius. A més, de vegades les dones estan encantades de poder fer un clau amb un d’aquests guapos conductors perquè, en la majoria dels casos, els marits balinesos no saben com s’ha de fer l’amor amb una dona.

—La majoria dels marits són com galls, com cabres.

—Potser podries donar classes d’educació sexual —li suggereixo—. Podries ensenyar als homes que han de tocar les dones amb tendresa i així potser les dones tindran ganes de fer l’amor més sovint. Perquè quan un home et toca amb delicadesa, t’acarona la pell, et diu coses boniques, et fa petons per tot el cos i es pren el seu temps… el sexe pot ser molt bonic.

Tot d’una es posa com un pebrot. La Wayan Nuriyasih, massatgista de cigales, curadora d’infeccions de bufeta, venedora de consoladors i alcavota de pa sucat amb oli s’ha posat vermella.

—Quan dius aquestes coses em poso nerviosa —diu tot ventant-se—. Aquestes converses em fan sentir… diferent. Em sento diferent fins i tot entre les cames! Au, aneu a casa. No tornem a parlar de sexe així. Torneu a casa, aneu al llit, però avui només toca dormir, eh!? Dormir i prou!