66

L’objectiu principal i el tema sobre el qual van les jornades és l’estat de turiya: el quart nivell esquiu de la consciència humana. Els ioguis diuen que la majoria de nosaltres ens movem entre tres nivells diferents de consciència: la vigília, el son i el son profund sense somnis. Però hi ha també un quart nivell. Aquest quart estat de consciència és el testimoni dels altres tres, la consciència integral que estableix un lligam entre tots els altres. És la consciència en estat pur, una consciència intel·ligent capaç, per exemple, de fer-nos recordar què hem estat somiant en el moment en què ens despertem. Quan dormim ens absentem del món, però mentre ho fem hi ha una presència que ens observa des dels nostres somnis. Qui és aquest testimoni? I qui és, qui sempre es queda fora de la nostra activitat mental observant els seus pensaments? Els ioguis diuen que no és altre que Déu. I que si som capaços d’assolir aquest estat de testimoni consciència sempre podrem estar al costat de Déu. Aquesta consciència constant i aquesta percepció de la presència de Déu al nostre interior només pot donar-se en el quart nivell de la consciència humana, el turiya.

Sabràs si has assolit l’estat de turiya quan sentis una felicitat constant. A les persones que viuen en estat de turiya no els afecten els canvis d’estat d’ànim de la ment, com tampoc temen el temps ni senten les pèrdues. Els Upanishad, els antics escrits sagrats de l’hinduisme, defineixen la persona que ha assolit l’estat de turiya com un ésser «pur, net, buit, tranquil, assossegat, desinteressat, infinit, impertèrrit davant el pas del temps, constant, etern, nonat i independent, que resisteix la seva pròpia grandiositat». Els grans sants, els grans gurus i els grans profetes de la història vivien en un estat de turiya constant. Quant a la resta dels humans, la majoria de nosaltres també l’hem assolit alguna vegada, tot i que només sigui durant un instant. Una gran majoria, per bé que només sigui durant un parell de minuts de la nostra vida, tard o d’hora sentim la sensació inexplicable i arbitrària d’una felicitat absoluta aliena al que estigui passant al món exterior en aquell moment. Som persones normals i corrents que fem una vida ordinària i de sobte, «ep, què passa aquí?», malgrat que tot continua igual ens sentim exaltats per la gràcia de Déu, pletòrics d’admiració, desbordants de felicitat. Tot d’una, sense cap raó aparent, ens sembla que tot és perfecte.

És clar que la majoria de nosaltres abandonem aquest estat amb la mateixa rapidesa amb què l’hem assolit. És com si, per fer-nos una broma, ens mostressin breument la nostra imperfecció interior i tornéssim a la «realitat» bruscament, caient sobre tots els nostres problemes i ambicions de sempre. Al llarg dels segles, la gent ha estat intentant mantenir-se en aquest estat de benaurada perfecció recorrent a tota mena de mitjans externs: les drogues, el sexe, el poder, l’adrenalina, col·leccions de coses boniques; però no ho han aconseguit. Busquem la felicitat arreu, però som com el captaire de Tolstoi, que es va passar la vida demanant una almoina a tothom qui passava, sense adonar-se que tot aquell temps havia estat assegut sobre una pila d’or. El nostre tresor, la nostra perfecció, és al nostre interior. Però per gaudir-ne hem de deixar la frenètica activitat de la ment i abandonar els desitjos de l’ego i endinsar-nos en el silenci del cor. El kundalini shakti, l’energia suprema del que és diví, ens hi portarà.

És per això, que són aquí.

En escriure aquesta frase, el que volia dir és: «Aquesta és la raó per la qual hi ha cent persones d’arreu del món que han vingut a buscar recés en aquest ashram de l’Índia». Però en realitat els sants i els filòsofs ioguis haurien estat d’acord amb el sentit general de la meva afirmació original: «És per això, que són aquí». Segons els místics, aquesta recerca de la felicitat divina és l’objectiu de la vida humana. És per això que tots triem de néixer, i és per això que val la pena suportar tot el patiment i el dolor de la vida terrenal, perquè ens donen l’oportunitat d’experimentar aquest amor infinit. Però, un cop haguem trobat la divinitat al nostre interior, serem capaços de suportar-la? Si ho aconseguim… serem feliços.

Durant les sessions de recés espiritual m’estic al fons del temple, observant com els participants mediten en la penombra i en un silenci absolut. He de preocupar-me que tinguin una estada agradable i estar alerta per si algú té algun problema o necessita res. Tots han fet un vot de silenci que hauran de respectar tot el que duri la seva estada, i veig com a mesura que passen els dies se submergeixen cada cop més en aquest silenci fins que tot el recinte de l’ashram en queda impregnat. Per respecte als participants, tots caminem de puntetes i fins i tot mengem els àpats sense obrir la boca. No queda ni rastre de les converses. Ni tan sols jo no goso dir res. Al recinte hi regna un silenci sepulcral, l’atemporalitat callada pròpia de les tres de la matinada, quan estic completament sola; tanmateix, es produeix a la llum del dia i en la totalitat de l’ashram.

Mentre aquesta centena d’ànimes medita no tinc ni idea de què és el que deuen estar pensant o sentint, però conec l’experiència que cerquen i els dedico les meves oracions constants a Déu. Faig peticions curioses com ara «Et prego que atorguis a totes aquestes persones meravelloses totes les benediccions que tenies pensades per a mi». No vull meditar alhora que ho fan els participants del recés; figura que el que he de fer és vetllar per ells, no pel meu propi viatge espiritual. Però cada dia m’elevo per damunt de les ones de la seva devoció col·lectiva, com alguns ocells carronyaires que gràcies a les onades de calor que pugen de la terra s’enlairen fins a arribar a una altura que mai no podrien assolir amb el mer impuls de les seves ales. De manera que no és tan sorprenent que sigui precisament aleshores quan em passa. Un dijous al vespre, sóc al fons de tot del temple fent la meva feina d’Amfitriona amb la xapa d’identificació i tota la pesca i, de sobte, sento que travesso les portes de l’univers i em veig transportada cap al centre del palmell de la mà de Déu.