29

L’arribada de la meva germana a Roma uns dies més tard em va servir per distreure’m una mica de la tristesa que sentia per en David i em va tornar a accelerar. La meva germana ho fa tot de pressa, i sempre està envoltada de ciclons d’energia en miniatura. És tres anys més gran que jo i vuit centímetres més alta. És atleta, intel·lectual, mare i escriptora. Els dies que va ser a Roma es va estar entrenant per a una marató, cosa que vol dir que es llevava a trenc d’alba i corria trenta quilòmetres en el temps que jo trigo a llegir un article del diari i prendre’m dos capuccinos. Corre ben bé com una daina. Quan estava embarassada de la seva primera filla, una nit va creuar tot un llac nedant a les fosques. Jo no la vaig acompanyar, i això que jo no estava prenyada. Estava molt espantada. Però la meva germana no s’espanta per res. Quan estava embarassada del seu segon fill, una llevadora li va preguntar si tenia alguna por que no hagués expressat sobre les coses que li podien passar al nen, com ara defectes genètics o complicacions durant el part. La meva germana va dir: «La meva única por és que de gran acabi sent republicà».

La meva germana es diu Catherine. És l’única germana que tinc. De petites érem totes dues soles, allà al Connecticut rural, i vivíem en una granja amb els nostres pares. No hi havia cap més nen al voltant. Ella era forta i dominant, em tenia completament sota el seu poder. Jo la respectava i li tenia por; no m’importava cap altra opinió que no fos la seva. Feia trampes jugant a cartes per perdre i que s’enfadés amb mi. No sempre vam ser amigues. Jo la irritava, i ella em va fer por, diria, fins que vaig fer els vint-i-vuit anys i me’n vaig cansar. Va ser l’any que finalment li vaig plantar cara, i va reaccionar com si digués: «Per què has trigat tant?».

Tot just acabàvem de forjar els nous termes de la nostra relació quan el meu matrimoni se’n va anar en orris. Per a la Catherine hauria estat molt fàcil treure partit de la meva derrota. Jo sempre havia estat la més estimada i afortunada, la preferida de la família i del destí. El món sempre havia estat molt més còmode i acollidor per a mi que no pas per a la meva germana, que espremia la vida amb tanta força que a vegades s’acabava fent força mal. Per a ella hauria estat molt fàcil respondre al meu divorci i la meva depressió amb un: «Ha! Mira com ha acabat, la senyoreta alegre!». Però en comptes d’això em va defensar a capa i espasa. Es posava al telèfon a mitja nit quan la trucava tota desolada i em feia grunyits de consolació. I quan vaig començar a buscar respostes de per què estava tan trista ella em va acompanyar. Durant molt de temps va viure indirectament la meva teràpia. La trucava després de cada sessió i li feia un resum de les coses de què havia pres consciència a la consulta de la terapeuta, i ella deixava el que estigués fent i em deia: «És clar… això explica moltes coses». I la veritat és que tot plegat explicava moltes coses sobre totes dues.

Ara parlem per telèfon gairebé cada dia, o com a mínim ho vam fer fins que me’n vaig anar a Roma. Abans que cap de les dues pugi en un avió, una sempre truca a l’altra i li diu: «Sé que és una mica morbós, però només et volia dir que t’estimo. Ja saps… per si de cas». I l’altra respon: «Sí, ja ho sé… per si de cas».

Com sempre, arriba a Roma ben preparada. Porta cinc guies que ja ha llegit i s’ha fet un mapa mental de la ciutat. S’orientava perfectament abans i tot de marxar de Filadèlfia. És un exemple típic de les nostres diferències. Jo em vaig passar les primeres setmanes a Roma vagarejant, noranta per cent perduda i cent per cent feliç, i veia tot el que m’envoltava com un misteri bonic i inexplicable. Però és que el món sempre se m’apareix més o menys d’aquesta manera. Als ulls de la meva germana, no hi ha res que no es pugui explicar si es té accés a una biblioteca com Déu mana. Parlem d’una dona que té la Columbia Encyclopedia a la cuina, al costat dels llibres de receptes, i que la llegeix per plaer.

A vegades m’agrada fer un petit joc amb els meus amics que es titula: «Ara ho veuràs!». Sempre que algú es pregunta per un fet obscur (com ara: «qui era sant Lluís?»), jo dic: «Ara ho veuràs!», agafo el telèfon i truco a la meva germana. A vegades l’enxampo al cotxe, quan torna a casa després d’anar a buscar els nens amb el seu Volvo, i mussita: «Sant Lluís… Bé, era un rei que duia una camisa d’arpillera, i de fet és interessant perquè…».

O sigui que la meva germana em ve a veure a Roma i m’ensenya la meva nova ciutat. És la Roma de la Catherine. Plena de dates i d’arquitectura que jo no veig perquè el meu cervell no funciona d’aquesta manera. L’únic que m’interessa dels llocs i les persones que em trobo és la història, és l’únic que busco: mai un detall estètic. Quan feia un mes que vivia al meu pis la Sofie va venir i em va dir: «És bonic, aquest lavabo rosa», i va ser la primera vegada que em vaig fixar que, efectivament, era rosa. D’un rosa intens, del terra al sostre, rajoles roses pertot arreu; de debò que no ho havia vist mai. Però els ulls ensenyats de la meva germana distingeixen els trets gòtics, romànics o bizantins d’un edifici, la sanefa del terra d’una església o l’esbós mig esborrat d’un fresc inacabat que s’amaga darrere l’altar. Recorre la ciutat fent grans passes amb les seves cames llarguíssimes (de petita li dèiem «la noia dels fèmurs d’un metre») i jo m’afanyo darrere seu, com he fet des que feia tentines, fent dues passes ansioses per cadascuna de les seves.

«Ho veus, Liz?», diu. «Veus la manera com van encastar la façana del segle XIX sobre aquells maons? M’hi jugo el que vulguis que si tombem la cantonada trobarem… Sí!… Veus, van fer servir els monòlits romans originals per aguantar les bigues, segurament perquè no devien tenir prou gent per moure’ls… Sí, m’agrada força, aquest aire de mercat d’encants de la basílica…».

La Catherine porta el mapa i la guia verda Michelin, i jo el pícnic que farem per dinar (dos panets grossos com una pilota de softball, salsa picant, unes quantes sardines escabetxades enrotllades sobre olives verdes i carnoses, paté de bolets amb gust de bosc, boles de mozzarella fumada, ruca a la brasa amb una mica de pebre, tomàquets cherry, formatge pecorino, aigua mineral i una mica de vi blanc fred), i mentre penso on menjarem, ella diu en veu alta: «Com és que se’n parla tan poc, del concili de Trento?».

Em porta a dotzenes d’esglésies romanes, i sóc incapaç de retenir-les: Sant Això, Sant Allò i Sant Vés-a-saber-qui dels Penitents Descalços de la Sagrada Desgràcia…, però que no pugui recordar els noms i els detalls de tots aquests arcbotants i cornises no vol dir que no m’agradi ser aquí amb la meva germana, amb aquests ulls de cobalt que no es perden res. No recordo com es deia l’església aquella que tenia uns frescos que semblaven els murals heroics que es van fer per promocionar les obres públiques durant el New Deal, però sí que recordo que la Catherine me’ls va assenyalar i em va dir: «Per força t’han d’agradar, els papes estil Franklin Roosevelt d’allà dalt…». També recordo un matí que ens vam llevar d’hora i vam anar a missa a l’església de Santa Susanna, i ens vam agafar les mans mentre escoltàvem els himnes gregorians que les monges cantaven a l’alba, totes dues amb llàgrimes als ulls, trasbalsades per les ressonàncies d’aquelles pregàries. La meva germana no és una persona religiosa. En realitat, ningú de la meva família no ho és. (Fa temps que dic que sóc «l’ovella blanca» de la família). A la meva germana, les meves investigacions espirituals li interessen sobretot des del punt de vista de la curiositat intel·lectual.

«Em sembla preciosa, aquesta mena de fe», em xiuxiueja a l’església. «Però simplement no puc, no puc…».

És un altre exemple de les diferències en la nostra visió del món. Al barri de la meva germana hi ha una família que fa poc va patir una doble tragèdia, quan els metges van diagnosticar un càncer a una mare jove i el seu fill de tres anys. Quan m’ho va explicar, la història em va colpir tant que només vaig poder dir: «Déu meu, aquesta família necessita un miracle». La Catherine em va respondre amb fermesa: «Aquesta família necessita alguna cosa calenta» i a continuació va organitzar tot el barri perquè tothom fes torns per portar el sopar a la mare i el fill, cada nit durant un any. No estic segura de si la meva germana s’acaba d’adonar que és un miracle, això.

Sortim de Santa Susanna i em diu: «Saps per què necessitaven planificació urbana, els papes de l’edat mitjana? Bàsicament, perquè cada any venien dos milions de pelegrins de tot Occident per fer el trajecte entre el Vaticà i la basílica de San Joan del Laterà (a vegades de genolls i tot), i havien de tenir infrastructures per a tota aquesta gent».

Si la meva germana té alguna fe és en l’aprenentatge. El seu text sagrat és l’Oxford English Dictionary. Quan estudia, amb el cap cot i els dits que li corren per les pàgines, és amb Déu. Encara tornaré a veure resar la meva germana, avui: quan som al mig del fòrum romà, s’agenolla, treu una mica de brossa de terra (com si esborrés una pissarra) i després recull una pedreta i em dibuixa el plànol d’una clàssica basílica romànica. Assenyala primer el dibuix i després la runa que té al davant, i em fa veure (fins i tot algú amb tan poca vista com jo ho pot entendre!) quina pinta devia tenir aquell edifici divuit segles enrere. Amb un dit traça a l’aire els arcs que falten, la nau, les finestres desaparegudes fa tant de temps. Com en Harold amb el seu llapis lila, omple el cosmos vacant amb la imaginació i transforma la runa en un mapa complet.

En italià hi ha un temps verbal molt poc utilitzat que es diu passato remoto, el «passat remot». Es fa servir quan parles de coses situades en un passat molt llunyà, coses que van passar fa tant de temps que ja no t’afecten de cap manera, com per exemple la història antiga. Però si la meva germana parlés italià, no faria servir aquest temps verbal per parlar d’història antiga. En el seu món, el fòrum romà no és remot ni és passat. És exactament tan present i tan proper com jo.

L’endemà se’n va.

—Escolta —dic—, recorda’t de trucar-me quan l’avió hagi aterrat sa i estalvi, d’acord? No vull semblar morbosa, però…

—Ja ho sé, maca —em diu—. Jo també t’estimo.