89

No recordo quin és l’últim cop que em vaig empolainar, però aquest vespre he tret del fons de la bossa l’únic vestit mono que tinc —un de tires ajustat, estil botifarra— i me l’he enfundat. M’he pintat els llavis i tot. No sé tampoc quan va ser l’últim cop que me’ls vaig pintar, però a l’Índia segur que no. De camí a la festa faig una parada a casa de l’Armenia, que m’engalana amb unes quantes joies estupendes, em posa una mica de perfum estupend, i em fa desar la bici al seu pati perquè arribi a la festa en el seu cotxe, també estupend, com una dona adulta com cal.

M’ho passo la mar de bé amb els estrangers del sopar, on sento com desperten tots els aspectes socials de la meva personalitat que han estat hibernant. Fins i tot vaig una mica pet, cosa que, tenint en compte que aquests últims mesos els he passat resant a l’ashram i prenent te al meu jardí florit balinès, és tot un esdeveniment. Si estic flirtejant i tot! Feia segles que no flirtejava. Tots aquests mesos he viscut entre monjos i xamans, però de sobte he desenterrat l’instint sexual. No sabria dir, però, amb qui estic lligant; més aviat es podria dir que coquetejo amb tothom. Que potser m’atreu l’enginyós experiodista australià que tinc assegut al costat? («Aquí tots anem mamats», bromeja. «I redactem cartes de recomanació per als mamats novells»). O potser aquell intel·lectual alemany tan callat de l’altra punta de la taula? (M’ha promès que em deixaria novel·les de la seva biblioteca personal). O més aviat l’atractiu brasiler més maduret que ens ha convidat a aquest banquet de collita pròpia? (M’agraden els seus ulls foscos de mirada amable i el seu accent. I cuina de meravella. No sé com, però de sobte li deixo anar una insinuació. L’home s’estava enfotent d’ell mateix, i acabava de dir: «Sóc un brasiler de pa sucat amb oli… Ni sé ballar, ni sé jugar al futbol, ni sé tocar cap instrument», i no sé com ha anat la cosa però el cas és que li he contestat: «És possible, però estic segura que ets un autèntic Casanova». Ha passat un àngel a pas de tortuga mentre ens miràvem francament als ulls, rotllo: «Ei, ei, ei…, quina idea tan interessant». La meva afirmació agosarada flota a l’ambient com una fragància. No la desmenteix. Desvio la mirada perquè noto que m’estic posant com un pebrot).

Canviant de tema, la seva feijoada és deliciosa. Decadent, picant i gustosa, tres qualitats que no comparteix amb el menjar balinès. Després de servir-me porc unes quantes vegades he decidit fer-ho oficial: mai podré ser vegetariana, no mentre hi hagi menjar com aquest al món. Després anem a ballar a la discoteca local. Bé, dic «discoteca» per posar-li un nom, però és més aviat un bar de platja molt estilós, tot i que sense la platja. Hi ha una banda en directe de nanos balinesos que toquen reggae. El públic és una barreja de troneres de totes les edats i nacionalitats, de rodamons, turistes, indonesis i nois i noies balinesos espectaculars ballant desinhibidament. L’Armenia no ha vingut perquè diu que demà ha de treballar, però l’atractiu brasiler maduret es cuida que m’ho passi bé. No balla tan malament com deia. I segur que sap jugar a futbol. M’agrada tenir-lo a prop, que m’obri les portes, estigui pendent de mi i em digui «reina»; tot i que veig que reparteix «reis» i «reines» a dojo, fins i tot al cambrer pelut. Però bé, igualment m’agrada com em tracta…

Feia una eternitat que no sortia de nit; ni tan sols quan vaig ser a Itàlia. I els anys que vaig estar amb en David tampoc no sortia gaire. Em sembla que l’últim cop que vaig sortir a ballar va ser quan encara estava casada… o, més aviat, quan estava feliçment casada. Déu n’hi do, si fa temps! A la pista de ball em trobo amb l’Stefania, una italiana molt simpàtica que he conegut fa poc en una classe de meditació a Ubud. Ballem juntes fent anar els cabells al ritme de la música; la rossa i la morena fent giragonses per tot el local. Poc després de mitjanit, la banda plega i la gent es posa a xerrar.

I aleshores conec l’Ian. Ostres, com m’agrada aquest paio! M’agrada així que el veig. Està boníssim, és una barreja entre Sting i Ralph Fiennes en versió jove. És gal·lès i el seu accent és encisador. Té facilitat de paraula, és llest, fa preguntes, i parla amb l’Stefania amb un italià macarrònic com el meu. Resulta que és el percussionista de la banda de reggae que ha actuat aquesta nit, on toca els bongos. Li faig la gracieta que és un «bongoler», la versió percussionista dels gondolers venecians. Riu, sembla que ens avenim i ens posem a garlar.

A mitja conversa arriba en Felipe, que, per cert, és el nom del brasiler. Ens convida a anar a un restaurant local molt de moda. Ens diu que els amos són europeus, que és obert tota la nit, i ens promet que hi ha birra i gresca a totes hores. Miro l’Ian («que hi vols anar?») i, quan diu que sí, jo també m’hi apunto. Així que anem tots cap al restaurant, sec amb l’Ian i ens passem la nit xerrant i rient. Ui, ui, ui, com m’agrada aquest noi! Feia segles que no coneixia ningú que realment m’agradés «de debò», que diu la gent. És una mica més gran que jo, té una vida interessantíssima i té molts punts positius (li agraden els Simpsons, ha viatjat per tot el món, va passar una temporada en un ashram, em parla de Tolstoi, sembla que té feina, etcètera). Va començar treballant per a l’Exèrcit britànic a Irlanda del Nord, desactivant bombes, i després va convertir-se en un expert internacional en detonació de mines. Va muntar camps de refugiats a Bòsnia, i ara s’havia donat una treva per venir a Bali a aprofundir en la música… Tot en conjunt és realment seductor.

No em puc creure que siguin quarts de quatre de la matinada i encara estigui desperta. I encara menys que aquesta nit no hagi meditat! Estic desperta en plena nit, porto un vestidet i estic parlant amb un home atractiu. No em reconec a mi mateixa. Al final de la nit l’Ian i jo ens confessem que ens alegrem molt d’haver-nos conegut. Em demana si tinc telèfon i li dic que no, però que si vol tinc correu electrònic, i em diu: «Bé, sí, però és que a mi això dels correus no…». Així que només intercanviem una abraçada.

—Ja ens tornarem a veure quan ells… —assenyala el cel— vulguin.

El sol està a punt de sortir i en Felipe, l’atractiu brasiler maduret, s’ofereix a portar-me a casa. Mentre pugem per la carretera serpentejant em diu:

—Reina, t’has passat tota la nit parlant amb el paio més cabró de tota Ubud.

M’acaba de caure l’ànima als peus.

—Ho dius de debò? Creus que l’Ian és un cabró? —li pregunto—. M’estimo més saber-ho ara, així m’evito disgustos.

—L’Ian? —fa en Felipe, i es posa a riure—. No, reina, l’Ian és un tipus seriós. És molt bon tio. Ho deia per mi. Sóc el paio més cabró de tota Ubud.

Avancem una estona en silenci.

—Reina, que t’estava prenent el pèl!

Es fa un altre silenci, i després em pregunta:

—T’agrada l’Ian, oi?

—No sé què dir-te. —Estic una mica confusa, amb tant de còctel brasiler—. El trobo atractiu i intel·ligent. Fa molt de temps que no em paro a pensar si m’agrada algú.

—Ja veuràs com els mesos que et queden a Bali seran fantàstics. Fes-me cas.

—Però no sé si em puc permetre sortir gaire més de festa, Felipe. A més, només tinc aquest vestit. La gent s’adonarà que sempre porto el mateix.

—Ets jove i bonica, reina. Amb un únic vestit en tens de sobra.