17

Feia uns dies que havia deixat de prendre la medicació. Em semblava una bogeria, prendre antidepressius a Itàlia. Com podia estar deprimida, aquí?

Per començar, mai no m’havia volgut medicar. Em vaig enfrontar molt de temps a la idea, bàsicament per una sèrie de motius personals (verbigràcia: els americans estan sobremedicats, encara no es coneixen els efectes a llarg termini que tot plegat pot tenir sobre el cervell, és un crim que als Estats Units fins i tot els nens prenguin antidepressius; tractem els símptomes i no les causes d’aquesta emergència nacional de salut mental…). Amb tot, aquells últims anys de la meva vida no hi havia dubte que tenia problemes i que els problemes no se n’anirien ràpidament. A mesura que el meu matrimoni es dissolia i que el drama amb en David evolucionava vaig anar desenvolupant tots els símptomes d’una depressió major. Pèrdua de la son, la gana i la libido, atacs de plor incontrolables, mals d’esquena i de panxa crònics, alienació i desesperació, problemes per concentrar-me en la feina, incapacitat d’enfadar-me ni tan sols quan els republicans van robar unes eleccions presidencials… la cosa continuava més i més.

Quan et perds en aquests boscos, a vegades trigues una mica a adonar-te que estàs perdut. Durant molt de temps et convences que només t’has allunyat unes quantes passes del camí, que d’un moment a l’altre trobaràs la drecera per tornar al camí principal. I en acabat es fa de nit, una vegada i una altra, i comença a ser hora de reconèixer que t’has desorientat tant que ni tan sols saps per quina banda sortirà el sol.

Em vaig prendre la meva depressió com si fos la batalla de la meva vida i, evidentment, ho era. Em vaig convertir en una estudiosa de la meva pròpia experiència depressiva, mirava de descabdellar la troca de les causes. On era, l’arrel de tota aquella desesperació? Era psicològica? (Culpa de la mare i el pare?). Era només temporal, una «mala època» de la meva vida? (Quan s’acabi el divorci, la depressió també s’acabarà?). Era genètica? (La malenconia, amb noms molt diversos, fa generacions que campa per la meva família, juntament amb el seu trist nuvi, l’alcoholisme). Era cultural? (Tot plegat és només la pluja radioactiva d’una americana postfeminista amb estudis que mirava de trobar l’equilibri en un món cada vegada més estressant i alienador?). Era astrològica? (Estic tan trista perquè sóc una càncer de pell fina i tots els meus signes principals estan controlats per l’inestable gèminis?). Era artística? (Que no és cert que les persones creatives son tan supersensibles i tan especials que sempre tenen depressions?). Era evolutiva? (Porto a dins un pànic residual que prové dels mil·lennis que la meva espècie ha hagut de sobreviure en un món brutal?). Era kàrmica? (Aquests espasmes de dol són conseqüència d’un mal comportament en èpoques pretèrites, els últims obstacles abans de l’alliberació?). Era hormonal? Dietètica? Filosòfica? Estacional? Mediambiental? Potser tenia un anhel universal de Déu? O només necessitava que algú em fes una bona repassada?

Quina quantitat tan gran de factors constitueixen un únic ésser humà! En quants nivells diferents treballem, quantes influències rebem del nostre propi cervell, del cos, de la història, la família, la ciutat, les ànimes i els àpats! Vaig acabar tenint la sensació que la meva depressió era una combinació sempre canviant de tots aquells factors, i que probablement també incloïa altres coses que era incapaç d’expressar o assenyalar. O sigui que vaig afrontar la batalla a tots els nivells. Vaig comprar llibres d’autoajuda amb títols d’aquells que et fan passar vergonya (sempre em preocupava d’embolicar-los amb l’últim número de Hustler, perquè els desconeguts no sabessin què llegia). Vaig començar a rebre ajuda professional d’una terapeuta tan amable com penetrant. Vaig resar com una novícia. Vaig deixar de menjar carn (no gaire temps, tot s’ha de dir) quan algú em va dir que m’estava menjant «la por de l’animal en el moment de morir». Una massatgista terapèutica new age em va dir que havia de portar pantis de color taronja per reequilibrar els meus txakres sexuals, i, què voleu que us digui, la veritat és que ho vaig fer. Vaig prendre el coi de te de pericó, prou per revifar tot un gulag rus, sense cap efecte perceptible. Vaig fer exercici. Vaig buscar les arts més exaltadores i em vaig protegir amb molta cura de qualsevol pel·lícula, llibre o cançó trista (n’hi havia prou que algú esmentés les paraules Leonard i Cohen a la mateixa frase perquè hagués de sortir de l’habitació).

Vaig intentar aturar els plors infinits amb totes les meves forces. Recordo que una nit, arrupida al mateix racó del sofà, plorant una vegada més davant la mateixa seqüència de pensaments afligits, em vaig preguntar: «No pots canviar res d’aquesta escena, Liz?». I l’únic que se’m va acudir va ser aixecar-me, encara plorant, i mirar d’aguantar l’equilibri amb un sol peu al mig de la sala d’estar. Només per demostrar que —si bé no podia aturar les llàgrimes ni canviar el meu penós diàleg interior— encara no havia perdut del tot el control: com a mínim podia plorar histèricament mentre m’aguantava amb un sol peu. Ei, era un començament.

Vaig travessar el carrer per anar per la banda del sol. Vaig recolzar-me en la meva xarxa de suport, apreciava la família i cultivava les meves amistats més il·luminadores. I quan una d’aquestes revistes de dones tan taxatives em va dir que la meva baixa autoestima no m’ajudava gens a superar la depressió, em vaig fer fer un pentinat ben atractiu, em vaig comprar maquillatge del bo i un vestit bonic. (Quan una amiga va lloar la meva nova imatge, l’únic que li vaig poder dir, amb to lúgubre, va ser: «Operació autoestima; avui és el puto dia u»).

L’última cosa que vaig intentar, després de gairebé dos anys de lluitar amb aquella pena, va ser la medicació. Si puc abusar una mica de les meves opinions, crec que sempre és l’últim que s’ha de provar. En el meu cas, la decisió de seguir el camí de la «Vitamina P» va aparèixer després d’una nit en què em vaig passar hores asseguda al terra del lavabo mirant de convence’m de no tallar-me les venes amb un ganivet de cuina. Aquella nit vaig guanyar la discussió amb el ganivet, però em va anar d’un pèl. Hi havia altres idees que em rondaven, com ara si saltar per la finestra o fotre’m un tret al cap em servirien per aturar el patiment. Però en el fet de passar una nit amb un ganivet hi havia alguna cosa que em va fer donar el pas.

L’endemà al matí, a trenc d’alba, vaig trucar a la meva amiga Susan i li vaig suplicar que m’ajudés. No crec que en tota la història de la meva família hi hagi hagut cap dona que ho hagi fet, que mai s’hagi assegut al mig de la carretera i hagi dit, a mitja vida: «No puc fer un sol pas més; necessito que algú m’ajudi». A cap d’elles no li hauria servit de res deixar de caminar. Ningú no les hauria ajudat, no hi havia ningú que pogués. L’únic que hauria passat és que tant elles com les seves famílies s’haurien mort de gana. No podia deixar de pensar en aquelles dones.

I no oblidaré mai la cara de la Susan quan va entrar corrents al meu pis al cap d’una hora que li truqués demanant ajuda i em va veure feta un parrac al sofà. La imatge del meu propi dolor que la Susan em va transmetre amb la por evident que sentia per la meva vida segueix sent un dels records més espantosos d’aquells anys espantosos. Em vaig tornar a fer un parrac mentre la Susan feia trucades i em trobava un psiquiatre que em pogués visitar aquell mateix dia per parlar de la possibilitat de receptar-me antidepressius. Vaig escoltar la conversa unilateral de la Susan amb el metge, i vaig sentir que deia: «Em fa por que la meva amiga es faci mal de debò». A mi també me’n feia.

Aquella tarda, quan vaig anar a veure el psiquiatre, em va preguntar per què havia trigat tant a buscar ajuda, com si durant tot aquest temps jo no m’hagués estat intentant ajudar a mi mateixa. Li vaig explicar les meves objeccions i reserves envers els antidepressius. Vaig deixar còpies dels tres llibres que havia publicat a la seva taula i li vaig dir: «Sóc escriptora. Sisplau, no em faci mal al cervell». Ell em va dir: «Si tingués una malaltia del ronyó, no dubtaria a medicar-se… Per què dubta tant en aquesta situació?». Però això només demostra que no sabia res de la meva família: era perfectament possible que un Gilbert no es mediqués per una malaltia del ronyó, som una família que contempla qualsevol malaltia com un senyal de fracàs personal, ètic i moral.

Em va receptar diferents drogues —Xanax, Zoloft, Wellbutrin, Busperin— fins que vam trobar la combinació que no em feia venir ois ni convertia la meva libido en un record borrós i distant. Ràpidament, en menys d’una setmana, vaig sentir que un dit de llum s’obria pas al meu cap. A més, finalment vaig poder dormir. I va ser allò, el veritable regal, perquè si no pots dormir no pots sortir del fang, és totalment impossible. Les pastilles em van tornar hores nocturnes de recuperació, van fer que les mans em deixessin de tremolar i em van treure la tenalla del pit i el botó d’alarma de dins del cor.

Sigui com sigui, no em vaig rabejar mai en aquelles drogues, tot i que em van ajudar de seguida. Tant me feia qui em digués que les medicines eren una bona idea i que no tenien cap risc; a mi sempre em van inspirar un conflicte interior. Les drogues eren part del meu pont cap a l’altra banda, però les volia deixar tan aviat com pogués. Vaig començar a prendre medicació al gener del 2003. Al mes de maig ja havia disminuït considerablement la dosi. En qualsevol cas, aquells havien estat els mesos més durs; els últims mesos del divorci, els últims mesos desballestats amb en David. Hauria pogut suportar aquella època sense les drogues, si hagués aguantat una miqueta més? M’hauria pogut sobreviure a mi mateixa, tota sola? No ho sé. És el que passa amb la vida humana: no hi ha grups de control, no tenim manera de saber què hauria passat si s’hagués canviat alguna de les variables.

El que sé és que les drogues van fer que la desgràcia no semblés tan catastròfica. I els ho agraeixo. Però continuo tenint sentiments profundament ambivalents respecte als medicaments que alteren l’estat d’ànim. El seu poder m’impressiona, però em preocupa que s’acabin imposant. Crec que s’haurien de receptar i fer servir de forma molt més restringida de com es fa ara als Estats Units, i mai sense un tractament paral·lel de consells psicològics. Medicar els símptomes d’una malaltia sense explorar on és l’arrel del problema és una manera molt tossuda, típicament occidental, de pensar que es pot fer que algú estigui millor. Pot ser que aquelles pastilles em salvessin la vida, però ho van aconseguir únicament perquè actuaven a la vegada que vint altres esforços simultanis que vaig fer en aquella mateixa època per mirar de rescatar-me a mi mateixa, i espero no haver de tornar a prendre cap d’aquestes drogues mai a la vida. Un metge em va dir que era possible que hagués de prendre antidepressius de forma intermitent al llarg de tota la meva vida a causa de la meva «tendència a la malenconia». Espero pel que més estimo que s’equivoqui. Tinc intenció de fer tot el possible per demostrar que s’equivoca, o com a mínim per lluitar contra aquesta tendència melancòlica amb totes les eines que tingui al taller. Si aquesta tossuderia em durà a la derrota o si és una tossuderia salvadora, no ho sabria dir.

Però aquí em teniu, de ple en aquesta batalla.