85

Tot i això (i malgrat que anava amb els meus quatre germans), l’endemà em va atropellar un autobús. Bé, era més aviat una camioneta, però el cas és que m’ha tirat de la bici quan baixava per la carretera, que no té vorals. Vaig aterrar en una séquia de ciment. Uns trenta balinesos van presenciar l’accident i van baixar de les motos respectives per ajudar-me (el bus ja feia estona que havia marxat). Tothom em va convidar a fer un te a casa seva o es va oferir a portar-me a l’hospital. Tenint en compte el que podria haver passat, però, podríem dir que no va ser res. La bicicleta estava sencera, tot i que el cistell s’havia abonyegat una mica i el casc s’havia esquerdat. (Sempre és millor esquerdar-se el casc que no pas el cap). Pel que fa a mi, el més greu va ser un tall profund al genoll ple de pedretes i brutícia que, a causa d’estar exposat al clima tropical, es va acabar infectant força.

No havia volgut amoïnar en Ketut Liyer, però després d’uns dies decideixo pujar-me el camal dels pantalons, treure’m la bena groguenca i ensenyar la meva ferida al xaman. L’examina amb preocupació.

—Infecció —diagnostica—. Molt mal.

—Sí.

—Has d’anar al metge.

La seva resposta m’agafa per sorpresa. Que no era metge, ell? Però per alguna raó no vol fer-se’n càrrec, així que no insisteixo. Potser no fa receptes per als occidentals. O potser és que tot formava part d’un pla secret perquè, al cap i a la fi, va ser gràcies al meu genoll accidentat que vaig conèixer la Wayan. I a partir d’aquell moment, tot el que havia de passar… passa.