21

A vegades em pregunto què hi faig, aquí, ho reconec.

Tot i que he vingut a Itàlia per tal de sentir plaer, les primeres setmanes de ser aquí vaig tenir una mica de pànic per com ho havia de fer. Francament, el plaer per si mateix no forma part del meu paradigma cultural. Provinc d’una llarga nissaga d’homes i dones massa seriosos. La meva mare prové d’una família de grangers suecs immigrats que, a les fotografies, sembla que haguessin de voler trepitjar qualsevol mena de plaer que trobessin amb les seves botes de claus. (El meu oncle quan en parla en diu els bous). El meu pare prové d’una família de puritans anglesos, i ja se sap que aquesta mena de gent són sempre uns grans amics de la broma. Si segueixo l’arbre genealògic del meu pare fins al segle XVII hi trobo parents amb noms com ara Diligència i Mansuetud.

Els meus pares tenen una petita granja, i la meva germana i jo vam créixer treballant. Ens van ensenyar a ser de fiar, responsables, sempre les primeres de la classe, les cangurs més eficients i més ben organitzades de la ciutat, maquetes a escala de la nostra mare, grangera i infermera, sempre treballadora. Un parell de navalles suïsses, preparades per fer mil tasques alhora. Tots plegats ens ho vam passar bé, durant la nostra infància, vam riure molt, però les parets estaven empaperades amb llistes de coses que s’havien de fer i mai a la vida no vaig practicar ni presenciar un moment d’oci, de no fer res.

En general, els americans som incapaços de relaxar-nos i gaudir del plaer per si mateix. El nostre és un país que busca entreteniment, però no necessàriament plaer. Els americans ens gastem mils de milions per divertir-nos sense parar, ja sigui amb pornografia, parcs temàtics o guerres, però això equival a una fruïció relaxada. A Amèrica es treballa més dur, durant més hores i amb un estrès més gran que en cap altre lloc del món. Però, tal com em va dir en Luca Spaghetti, sembla que ens agradi. Hi ha estadístiques alarmants que ratifiquen aquesta tesi i que demostren que molts americans se senten més feliços i realitzats als despatxos que no pas a casa. La conseqüència inevitable és que treballem massa, ens cremem i després ens passem el cap de setmana en pijama, menjant cereals directament de la capsa i mirant la tele en un estat de coma lleu (que sí, és el contrari de treballar, però que no és ben bé una forma de plaer). Els americans no sabem no fer res. I aquesta és la causa del trist estereotip dels americans: l’executiu estressat que se’n va de vacances però no es pot relaxar.

Una vegada vaig preguntar a en Luca Spaghetti si els italians tenen el mateix problema quan se’n van de vacances. Va riure tan fort que va estar a punt d’estavellar la moto contra una font.

«De cap manera!», va dir. «Som els mestres d’il bel far niente, nosaltres».

És una expressió fantàstica. Il bel far niente vol dir «la bellesa de no fer res». Però mireu: tradicionalment, els italians han estat un poble treballador, en especial els braccianti, els peons més soferts (que rebien aquest nom perquè només tenien la força bruta dels seus braços —braccie— per sobreviure en aquest món). Però fins i tot en aquest context de feina dura, els italians sempre han tingut en gran estima l’ideal d’il bel far niente. Aquesta bellesa del no fer res és l’objectiu últim de la feina, la fita que més elogis et portarà. Com més exquisit i deliciós sigui aquest no fer res, més alta serà la fita vital que hauràs assolit. I per arribar-hi no cal que siguis necessàriament ric. Hi ha una altra expressió meravellosa: l’arte d’arrangiarsi; «l’art de sortir-te’n, de treure alguna cosa del no-res». L’art de convertir quatre ingredients senzills en un banquet o una reunió d’amics en tot un festival. I això ho pot fer qualsevol que tingui talent per a la felicitat, no només els rics.

En el meu cas, però, un dels principals obstacles en la recerca del plaer era el sentit purità de la culpa que tenia ben arrelat dintre meu. De debò que me’l mereixo, aquest plaer? Això és molt americà, també; la inseguretat sobre si ens hem guanyat o no la felicitat. Als Estats Units, el món de la publicitat es basa en la necessitat de convèncer el consumidor dubtós que sí, que avui s’ha guanyat un requisit especial. «És per a tu, aquesta Bud! Avui et mereixes un respir! Tu ho vals! Has fet un munt de feina, nano!». I el consumidor insegur pensa: «Sí! Gràcies! Ja ho crec que me’l compraré, aquest pack de sis cerveses, què collons! Potser fins i tot me’n compraré dos!». I en acabat ve la farra reactiva. Seguida pel remordiment. Segurament, a la cultura italiana aquestes campanyes no funcionarien tan bé, perquè aquí la gent és conscient que té dret a gaudir de la vida. A Itàlia, la resposta més probable a la frase «Avui et mereixes un respir» seria: «Ui, quina sorpresa. Doncs al migdia faré una pausa per anar a casa teva i ficar-me al llit amb la teva dona».

I deu ser per això que, quan vaig explicar als meus amics italians que havia anat al seu país per gaudir de quatre mesos de plaer pur, ningú no hi va trobar cap problema. Complimenti! Vai avanti! «Felicitats», em deien. «Endavant. Passa-t’ho bé. Ets a casa teva». Cap d’ells no em va dir: «Que irresponsable» o «Quin luxe tan egoista». Però, encara que tingui el vistiplau dels italians per passar-m’ho bé, no em puc deixar anar del tot. Les primeres setmanes de ser a Itàlia, notava que les meves sinapsis protestants emetien xiulets d’angoixa, buscant una tasca a acomplir. Em volia enfrontar al plaer com si m’haguessin posat deures, com si fos un treball per a la classe de ciències. Barrinava preguntes com ara: «Quina és la manera eficient per maximitzar el plaer?». Pensava si m’havia de tancar en una biblioteca mentre fos a Itàlia per investigar a fons la història del plaer. O si havia d’entrevistar italians que haguessin gaudit molt al llarg de la vida per preguntar-los quines sensacions els havien produït aquests plaers i escriure’n un informe. (A doble espai i amb marges de dos centímetres i mig, potser? Per dilluns a primera hora?).

Quan em vaig adonar que l’única pregunta que em podia formular era «Com defineixo el plaer?» i que realment era en un país on podria explorar lliurement la qüestió, tot va canviar. De cop i volta es va fer… deliciós. L’únic que havia de fer era preguntar-me cada dia, per primer cop a la vida: «Què et ve de gust fer, avui, Liz? Què et resultaria un plaer?». Com que no havia de tenir en compte l’agenda de ningú ni havia de preocupar-me de cap altra obligació, finalment la pregunta es va definir, i només m’afectava a mi mateixa.

Un cop em vaig haver donat permís executiu per gaudir de la meva estada, em va resultar interessant veure quines coses no volia fer a Itàlia. En aquest país hi ha tantes manifestacions de plaer que no tenia temps de tastar-les totes. Valia més que em llicenciés en un sol plaer o corria el risc que tot plegat em depassés. Així, doncs, no vaig centrar-me en la moda, l’òpera, el cinema ni en els cotxes de luxe, i tampoc vaig anar a esquiar als Alps. Ni tan sols volia anar a veure gaires obres d’art. Em fa una mica de vergonya reconèixer-ho, però durant els quatre mesos que vaig ser a Itàlia no vaig visitar ni un sol museu. (De fet, la cosa és encara pitjor. He de confessar que sí que en vaig visitar un, de museu: el Museu Nacional de la Pasta, a Roma). Vaig descobrir que només volia fer àpats meravellosos i parlar tant italià com pogués. Res més. O sigui que de fet vaig fer una doble tria: em llicenciaria en parlar i menjar (amb una intensificació en gelato).

El plaer que vaig sentir parlant i menjant va ser inestimable i a la vegada molt senzill. A mitjan octubre vaig passar unes hores que a ningú que em veiés de fora li semblarien gran cosa però que figuraran sempre entre les més felices de la meva vida. A només uns quants carrers de casa vaig trobar un mercat que per algun motiu m’havia passat per alt fins a aquell moment. Vaig acostar-me a una paradeta de fruites i verdures regentada per una dona italiana i el seu fill; tenien espinacs esponerosos, d’un verd gairebé d’alga, tomàquets tan vermells i sangonosos que semblaven l’òrgan vital d’una vaca i un raïm de color de xampany amb la pell tan tibant com els leotards d’una corista.

Vaig triar un menat d’espàrrecs prims i lluents. Vaig ser capaç de preguntar a aquella dona, en un italià prou còmode, si em podia endur només la meitat dels espàrrecs. Era jo sola, li vaig explicar, amb uns quants ja faria. Ella em va treure els espàrrecs de les mans i en va fer dues meitats. Li vaig preguntar si el mercat sempre era al mateix lloc i ella em va dir que sí, que obrien cada dia a les set del matí. En acabat, el seu fill, que era força ben plantat, em va mirar amb ulls murris i va dir:

—Bé, ma mare intenta ser aquí a les set… —Vam riure. I tota la conversa va tenir lloc en italià, una llengua en què només uns quants mesos abans era incapaç de dir una paraula.

Vaig tornar al meu pis, vaig agafar un parell d’ous frescos i marrons i els vaig passar per aigua. Vaig treure la clofolla dels ous i vaig servir-los en un plat al costat dels set espàrrecs (que eren tan prims i tan cruixents que no van necessitar cap mena de cocció). Vaig posar unes quantes olives al plat, també, els quatre trossos de formatge de cabra que havia comprat el dia abans en una formaggeria que hi ha una mica més avall del meu carrer i dos talls de salmó rosat i oliós. Per postres un préssec boníssim que la dona del mercat m’havia regalat, encara tebi per l’escalfor del sol romà. Em vaig estar molta estona sense poder tocar aquella obra mestra, una veritable expressió de l’art de sortir-se’n, de treure alguna cosa del no-res. Finalment, quan em vaig haver omplert els ulls amb la bellesa d’aquell dinar, vaig seure en una clapa de sol i el vaig devorar fins a l’última engruna, amb els dits, mentre llegia el meu article italià de cada dia. La felicitat envaïa cada molècula del meu cos.

Fins que —com m’acostumava a passar cada vegada que sentia una felicitat com aquella durant els primers mesos de viatge— va saltar l’alarma de la culpabilitat. Vaig sentir la veu del meu marit que em parlava amb aire despectiu a cau d’orella: «O sigui que és per això que vas deixar-ho tot? Per això vas esquarterar la nostra vida en comú? Per uns quants espàrrecs de marge i un diari en italià?».

Li vaig respondre en veu alta.

«Per començar», vaig dir, «em sap molt de greu, però tot això ja no és cosa teva. I, en segon lloc, per respondre la teva pregunta… Sí».