26

Havia enviat una caixa de llibres per a mi mateixa just abans de marxar de Nova York per venir a Itàlia. M’havien garantit que la caixa arribaria al pis de Roma entre quatre i sis dies més tard, però em penso que l’oficina de correus italiana devia entendre malament les instruccions i va llegir «quaranta-sis» dies, perquè ja han passat dos mesos i no he vist ni rastre de la caixa. Els meus amics italians em diuen que simplement me n’oblidi. Diuen que potser arribarà o potser no, però que aquestes coses estan fora de les nostres mans.

—Pot ser que me l’hagin robada? —pregunto a en Luca Spaghetti—. L’oficina de correus l’ha perduda?

Es tapa els ulls.

—No facis aquestes preguntes —diu—. Només serviran perquè t’enfadis.

Una nit, el misteri de la caixa de llibres desapareguda genera una discussió entre jo, la Maria, la meva amiga americana, i el seu marit, en Giulio. La Maria pensa que una societat civilitzada hauria de poder confiar en coses com ara que l’oficina de correus farà els lliuraments ràpidament, però en Giulio dissenteix. Diu que l’oficina de correus no correspon a l’àmbit de l’home, sinó al del destí, o sigui que el lliurament del correu no és una cosa que pugui garantir-se. La Maria, molesta, diu que això no fa més que confirmar la línia que separa protestants i catòlics. La manifestació més clara d’aquesta divisió, diu, és que els italians —el seu marit inclòs— són incapaços de fer plans de futur, ni tan sols a una setmana vista. Si demanes a una protestant de l’Oest Mitjà americà que quedi per dinar amb tu la setmana que ve, la protestant, que es considera mestressa del seu destí, dirà: «Dijous em va bé». Però si demanes el mateix a un catòlic de Calàbria, es limitarà a arronsar-se d’espatlles, girarà els ulls cap a Déu, i preguntarà: «Com podem saber si cap de nosaltres estarà lliure per sopar el dijous de la setmana que ve, si tot és a les mans de Déu i ningú no coneix el seu destí?».

De tota manera, vaig unes quantes vegades a l’oficina de correus per localitzar la caixa, inútilment. L’empleada de correus no està gaire contenta que la meva presència l’obligui a interrompre la conversa telefònica que tenia amb el seu nòvio. I el meu italià —que us juro que ha millorat— em falla enmig de tota aquella tensió. Quan miro de parlar amb lògica de la caixa desapareguda, la dona em mira com si estigués fent bombolles de saliva.

—Que potser la tindreu la setmana que ve? —li pregunto en italià.

S’arronsa d’espatlles:

—Magari.

Un altre bocí d’argot italià impossible de traduir, que vol dir alguna cosa entre «amb una mica de sort» i «no t’ho pensis, passerella».

Potser és a fi de bé, tot plegat. Per començar, ni tan sols recordo quins llibres vaig posar a la caixa. Devien ser els que em pensava que havia d’estudiar si realment volia entendre Itàlia. Vaig omplir la caixa amb tot de material de lectura obligatòria per fer recerca que ara que sóc aquí em sembla superflu. Fins i tot crec que hi vaig entaforar l’edició completa no abreujada d’Història de la decadència i caiguda de l’imperi Romà de Gibbon, a la caixa. Al capdavall, potser sóc més feliç sense ella. Tan curta com és la vida, de debò que em vull passar una norantena part dels dies que em queden llegint Edward Gibbon?