64

No hi ha dubte que ha de ser una altra de les bromes d’en Swamiji.

No volies ser «la noia silenciosa» del fons del temple? Doncs au…

Però a l’ashram sempre passen aquestes coses. Prens una decisió important sobre el que has de fer o com has de ser, i aleshores les circumstàncies fan que immediatament t’adonis que saps ben poc de tu mateixa. No sé quantes vegades ho haurà dit en Swamiji al llarg de la seva vida, com tampoc no sé quantes vegades ho ha estat repetint la meva guru des que en Swamiji va morir, però sembla evident que encara no he acabat d’assimilar la veritat de la seva premissa més insistent: «Déu habita dins teu, com tu».

Com si fos tu.

Si hi ha una veritat sagrada en aquest ioga, està sintetitzada en aquesta afirmació. Déu habita dins teu, com si fos tu, exactament tal com tu ets. Déu no té cap interès a veure’ns fer una demostració de personalitat perquè tenim una idea sonada de com ha de ser o com ha de comportar-se una persona espiritual. Sembla que en el fons tots creiem que, per tal de ser sagrats, hem de fer un canvi de personalitat superradical, que hem de renunciar a la nostra individualitat. Aquest és un exemple típic del que a Orient en diuen «pensar erròniament». En Swamiji solia dir que els renunciants cada dia troben alguna cosa nova a la qual renunciar, però que el que aconsegueixen normalment no és la pau, sinó la depressió. Sempre deia que el que necessitem no són l’austeritat i la renúncia per se. Per arribar a Déu només cal que renunciem a una cosa: a la sensació que Déu no forma part de nosaltres. Fora d’això, hem de mantenir-nos tal com ens van fer i conservar la nostra personalitat natural.

Per cert, i quina deu ser la meva personalitat natural? M’encanta estudiar en aquest ashram, però el meu somni de trobar la divinitat lliscant silenciosament per aquest lloc amb un somriure amable i eteri… Qui és, aquesta? Segurament deu ser alguna tia que he vist en algun programa de televisió. La veritat és que em sap greu admetre que mai no em convertiré en aquest personatge. Sempre m’han fascinat aquestes ànimes delicades i espectrals. Sempre he volgut ser «la noia silenciosa». Suposo que deu ser perquè sóc tot el contrari. És per això que sempre m’han agradat tant els cabells foscos i amb molt de volum, perquè els meus cabells no ho són i mai no ho seran. Però en algun moment hem de reconciliar-nos amb el que tenim, i si Déu hagués volgut que fos una noia tímida de cabells foscos i voluminosos m’hauria fet així. Però no ho va fer. Així que el més pràctic és acceptar-me tal com sóc i encarnar-me en mi mateixa.

O com va dir el filòsof pitagòric Sext: «L’home savi sempre s’assembla a ell mateix».

Això no vol dir que no pugui ser devota. Com tampoc que no pugui sucumbir totalment davant l’amor de Déu. Ni que hagi de deixar de servir la humanitat. No m’impedirà millorar com a ésser humà, afinar les meves virtuts i treballar a diari per minimitzar els meus vicis. Per exemple, sé que mai no passaré desapercebuda a les festes, però això no implica que no pugui vigilar seriosament com parlo i millorar alguns aspectes; tot això treballant des del meu interior. Sí, m’agrada xerrar, però potser no tinc per què renegar gaire ni buscar sempre la rialla fàcil, com tampoc he de parlar constantment de mi mateixa. O mira, un concepte totalment radical: potser puc deixar d’interrompre els altres quan parlen. Perquè per molt creativa que vulgui ser a l’hora d’interrompre les converses, només ho puc veure d’una manera: «No tinc cap dubte que el que dic jo és més important que el que tu estàs dient». I l’única explicació que li trobo és que penso que: «No tinc cap dubte que sóc més important que tu». I això s’ha d’acabar.

Seria molt útil incorporar tots aquests canvis. Però per molt raonables que siguin els canvis que apliqui als meus hàbits conversacionals dubto molt que mai m’arribin a conèixer com «la noia silenciosa». Per molt bonica que sigui aquesta imatge i per molt que m’hi esforci no passarà. Perquè hem de ser honestos. Quan la dona de l’Oficina de Seva de l’ashram em va assignar el meu nou càrrec d’Amfitriona social, em va dir: «A la persona que fa aquesta feina normalment sempre li diem Floreta Ensucrada, perquè ha de ser social, alegre i tenir sempre un somriure als llavis».

Què volíeu que li digués…?

Li estrenyo la mà, m’acomiado en silenci dels meus vells propòsits fantasiosos i anuncio: «Senyora, sóc la persona que estan buscant».