82

Pel que fa a la dona d’en Ketut, tardem força dies a sintonitzar. La Nyomo, com li diu ell, és grossa i rodanxona, té un problema al maluc que la fa ranquejar i les dents vermelles de mastegar fulla de bètel. Té els dits dels peus corbats i adolorits per l’artritis. És molt perspicaç. M’imposa molt de respecte des del primer moment. Desprèn unes vibracions de vella furibunda que fa pensar en les vídues italianes i les negrones exemplars que sempre van a missa. Sembla totalment disposada a clavar-te una coça al cul a la mínima. Al principi em mirava descaradament amb recel. «Qui és aquesta que cada dia es passeja per casa com un paó?». M’observava des de les entranyes polsegoses de la seva cuina, dubtosa del meu dret a existir. Li somreia i continuava mirant-me impertèrrita, ponderant si fer-me fora amb un pal d’escombra o deixar-me estar.

Però un bon dia es va produir un canvi. Va ser després de l’incident de la fotocòpia.

En Ketut Liyer té una pila immensa de llibres, quaderns i paperots vells sobre els misteris ancestrals de la curació. Estan en sànscrit balinès i va escriure’ls ell mateix amb la seva lletra de puça cap a la dècada de 1940 o 1950, poc després que morís el seu avi, per tenir tota la informació mèdica necessària per escrit. Aquest material no té preu. Hi ha volums sencers que contenen informació sobre arbres, fulles i plantes en general poc comuns i les seves propietats medicinals. Hi ha unes seixanta pàgines plenes de diagrames sobre la quiromància, i més quaderns farcits de dades astrològiques, mantres, encanteris i remeis. El problema és que tots aquests quaderns han estat moltes dècades al servei del verdet i els ratolins, i ara estan pràcticament destrossats. Groguencs, esbocinats i florits, semblen una pila de fulles seques en procés de descomposició. Cada cop que passa una pàgina l’estripa.

—Ketut —vaig dir-li la setmana passada amb un dels quaderns masegats a la mà—, jo no sóc metge com vostè, però em sembla que aquest llibre s’està morint.

—Creus que s’està morint? —va fer rient.

—Senyor —vaig dir solemnement—, aquesta és la meva opinió professional: si no fem alguna cosa pel llibre aviat, li dono sis mesos de vida.

Aleshores li vaig demanar si podia endur-me el llibre al centre per fotocopiar-lo abans no es morís. Vaig haver d’explicar-li què és això de fotocopiar, i li vaig prometre que només tindria el llibre vint-i-quatre hores i no el malmetria. Finalment, després de prometre-li i garantir-li de tot cor que tractaria amb respecte la saviesa del seu avi, va accedir que el tragués del porxo. Amb la bici, vaig anar fins a l’únic establiment que té Internet i fotocopiadores i, amb moltíssima cura, vaig fer un duplicat de totes les pàgines i vaig enquadernar les pàgines noves amb una coberta de plàstic. L’endemà al matí vaig anar a portar-li les dues versions del llibre. En Ketut estava alhora atònit i encantat de la vida, perquè, segons em va dir, feia cinquanta anys que tenia aquell quadern. I ja sabeu que aquests «cinquanta», poden ben bé ser literals o voler dir simplement «molt i molt temps».

Li vaig demanar si podia fotocopiar la resta dels llibres per conservar la informació. Em va allargar un altre exemplar atrotinat, estripat i moribund farcit d’esbossos intricats i amb anotacions en sànscrit balinès.

—Un altre pacient! —em va dir.

—Me l’emporto a la infermeria —vaig respondre.

Va ser un altre gran èxit. Al final de la setmana ja li havia fotocopiat diversos manuscrits. Cada dia, en Ketut feia venir la seva dona, li mostrava les còpies noves i estava exultant. L’expressió de la dona a penes experimentava canvis, però examinava els testimonis de la meva feina amb deteniment.

I el dilluns següent, quan vaig arribar a casa d’en Ketut, la Nyomo va portar-me un cafè en un pot de melmelada. La vaig veure travessar el pati amb el cafè en un plat de porcellana, ranquejant costosament tot el trajecte de la cuina al porxo d’en Ketut, i vaig suposar que seria per a ell. Però no, ell ja s’havia pres la seva dosi i me’l portava a mi. Me l’havia preparat expressament. Vaig voler donar-li les gràcies, però sembla que allò no li va agradar gaire, perquè va fer un gest amb la mà com quan foragita el gall, que sempre vol plantar-se a la taula de la cuina del pati quan la Nyomo fa el dinar. Però l’endemà em porta un altre cafè, en got i amb un bol amb sucre. I l’endemà em porta un got de cafè, un bol amb sucre i una patata bullida freda. Cada dia que passava afegia una sorpresa. Allò començava a semblar el joc de la frase maleïda: «Vaig a casa de l’àvia i m’emporto una poma… Vaig a casa de l’àvia i m’emporto una poma i un globus… Vaig a casa de l’àvia i m’emporto una poma, un globus, un cafè en un pot de melmelada, un bol de sucre i una patata freda…».

Ahir m’estava acomiadant d’en Ketut al pati de casa seva i, de sobte, arriba la Nyomo obrint-se pas amb l’escombra i fent veure que no s’assabenta del que passa al seu imperi mentre escombra. Jo era dreta amb les mans a l’esquena i, de cop i volta, se m’apareix per darrere i m’agafa una mà. Es posa a joguinejar amb els meus dits com si volgués esbrinar la combinació d’un pany, i s’atura quan es troba amb l’índex. M’embolcalla el dit amb el seu puny ferm i gegant i l’estreny una estona. Sento com l’amor que emana de la seva estreta em puja pel braç i m’arriba a les entranyes. Aleshores em deixa anar la mà, s’allunya amb la coixesa artrítica sense obrir la boca i continua escombrant com si no hagués passat res. Mentrestant, em quedo allà en silenci ofegant-me en dos rius de felicitat alhora.