2

I ja que sóc aquí al terra en acte de súplica, deixeu-me que em quedi així mentre torno tres anys enrere fins al principi de tota la història; un principi que em va trobar exactament en aquesta postura: de genolls, a terra, resant.

La resta de l’escena de fa tres anys era diferent, però. Aquella vegada no era a Roma, sinó al bany del pis de dalt d’una gran casa als afores de Nova York que feia poc que havia comprat amb el meu marit. Era un novembre fred, cap a les tres de la matinada. El meu marit dormia al nostre llit. Jo m’amagava a la cambra de bany en el que potser era la quaranta-setena nit consecutiva i —igual que en totes les nits anteriors— plorava. Plorava tan fort, de fet, que un gran llac de llàgrimes i mocs s’estenia davant meu, a les rajoles del bany, un veritable llac inferior (si m’ho permeteu) creat per la vergonya, la por, la confusió i el dolor que sentia.

No vull continuar casada.

M’esforçava molt a no saber-ho, però la veritat no deixava d’insistir.

No vull continuar casada. No vull viure en aquesta gran casa. No vull tenir un fill.

Però se suposava que en volia tenir, de fills. Tenia trenta-un anys. El meu marit i jo —que feia vuit anys que estàvem junts, sis dels quals casats— havíem construït tota la nostra vida entorn de l’expectativa compartida que, un cop passats els trenta, entrats a l’edat xaruga, jo voldria posar seny i tenir fills. Quan arribés el moment, suposàvem tots dos, m’hauria cansat de viatjar i estaria contenta de viure en una llar gran i plena de tràfec, amb una colla de nens, flassades fetes a mà, un jardí al pati de darrere i un rostit fent xup-xup als fogons. (Que tot plegat sigui una imatge força acurada de la meva mare dóna idea de fins a quin punt m’era difícil veure la diferència entre jo i la dona d’empenta que em va pujar). Però —vaig descobrir amb horror— jo no volia res d’això. De fet, a mesura que la vintena s’acostava al seu final, el termini dels TRENTA m’havia contemplat amenaçadorament, com una sentència de mort, i vaig descobrir que no em volia quedar embarassada. Vaig esperar que em vinguessin les ganes de tenir un fill, però no van venir. Sé el que és voler alguna cosa, creieu-me, conec perfectament la sensació del desig. Però no la tenia. És més, no podia deixar de pensar en el que ma germana m’havia dit una vegada, mentre donava el pit al seu primogènit: «Tenir un fill és com tatuar-te la cara. Has d’estar convençuda que és el que vols abans de comprometre-t’hi».

Com me’n podia desdir, ara? Tot encaixava. Se suposava que havia de ser aquell any. De fet, ja feia uns quants mesos que provàvem de quedar-nos embarassats. Però no havia passat res (a banda del fet que jo, gairebé com si fos una burla d’un embaràs, tenia marejos psicosomàtics als matins i vomitava nerviosament l’esmorzar). I cada mes, quan em venia la regla, em trobava xiuxiuejant furtivament al bany: gràcies, gràcies, gràcies, gràcies per donar-me un altre mes de vida…

M’havia estat intentant convèncer que tot això era normal. Havia decidit que totes les dones es devien sentir igual quan miraven de quedar-se prenyades. (La paraula que feia servir era «ambivalent», evitant una descripció molt més acurada com ara «completament aterrida»). Intentava convence’m que els meus sentiments eren els habituals malgrat la gran quantitat de proves que demostraven el contrari, com ara una coneguda que m’havia trobat tot just la setmana anterior, que acabava de saber que estava prenyada per primer cop després de dos anys i un ull de la cara en tractaments de fertilitat. Estava extàtica. Sempre havia volgut ser mare, em va dir. Em va confessar que feia anys que comprava roba de nadó d’amagat i que la guardava sota el llit perquè el seu marit no la trobés. Vaig veure l’alegria del seu rostre i la vaig identificar. Era l’alegria exacta que jo mateixa havia irradiat la primavera anterior, el dia que la revista per a la qual treballava em va enviar a Nova Zelanda per escriure-hi un article sobre la recerca del calamar gegant. I vaig pensar: «Fins que la perspectiva de tenir un fill no m’entusiasmi tant com la perspectiva d’anar a Nova Zelanda a buscar un calamar gegant, no puc tenir un fill».

No vull continuar casada.

Durant el dia rebutjava el pensament, però de nit em consumia. Quina catàstrofe. Com podia ser tan imbècil i tan fresca d’haver-me ficat d’aquella manera en un matrimoni només per acabar-ne fugint? Feia només un any que havíem comprat la casa. Que no l’havia volguda, aquella casa tan maca? Que no m’havia encantat? I doncs, per què rondava els vestíbuls cada nit, ara, udolant com Medea? Que no estava orgullosa de tot el que havia acumulat: la luxosa casa de la vall del Hudson, el pis a Manhattan, les vuit línies de telèfon, els amics, els pícnics i les festes, els caps de setmana que em passava vagarejant pels passadissos de l’hipermercat que ens havia vingut de gust, comprant un altre electrodomèstic a crèdit? Havia participat activament en cada moment de la creació d’aquella vida: aleshores, com és que no hi trobava res que fes per mi? Per què em sentia tan aclaparada per les obligacions, tan farta de ser la font d’ingressos principal, la majordoma, la coordinadora social, la passejadora de gossos, l’esposa i futura mare i —en els pocs moments que em robava per a mi mateixa— l’escriptora…?

No vull continuar casada.

El meu marit dormia a l’habitació del costat, al nostre llit. L’estimava i no el suportava, a parts iguals. No podia despertar-lo per compartir la meva angoixa amb ell: de què serviria? Feia uns quants mesos que veia com m’ensorrava i em comportava com una sonada (tots dos hi estàvem d’acord, amb aquesta paraula), i l’estava esgotant. Tots dos sabíem que me’n passava alguna, i ell havia començat a perdre la paciència. Ens havíem barallat, havíem plorat i estàvem cansats com només ho pot estar un matrimoni que s’enfonsa. Teníem la mirada dels refugiats.

La pila de raons per les quals no volia continuar sent la seva dona són massa personals i massa tristes per explicar-les aquí. En gran part eren problemes meus, però els nostres conflictes també estaven relacionats amb coses seves. Al capdavall, és natural; en un matrimoni sempre hi ha dues persones: dos vots, dues opinions, dos conjunts de decisions, desitjos i limitacions en conflicte. Però no em sembla apropiat discutir aquests temes al meu llibre. I tampoc no puc demanar que ningú cregui que puc donar una versió no esbiaixada de la nostra història, de manera que la crònica del nostre matrimoni fallit no apareixerà en aquest llibre. Tampoc no exposaré els motius pels quals sí que volia seguir sent la seva dona, el que el feia meravellós, ni per què l’estimava, per què m’hi havia casat i per què no em podia imaginar la vida sense ell. No entraré en res d’això. N’hi ha prou de dir que, aquella nit, ell continuava sent el meu far i el meu albatros. L’única cosa més impensable que anar-me’n era quedar-me, l’única cosa més impossible que quedar-me era marxar. No volia destruir res ni ningú. Només em volia esquitllar sigil·losament per la porta de darrere, sense rebombori ni conseqüències, i en acabat engegar a córrer i no parar fins a Groenlàndia.

No és una part feliç de la meva història, ho sé. Però l’explico perquè al terra d’aquella cambra de bany hi estava a punt de passar una cosa que canviaria per sempre el progrés de la meva vida: gairebé com un d’aquells increïbles megaesdeveniments astronòmics en què un planeta de l’espai exterior fa un gir completament inexplicat, el seu nucli fos es desplaça, canvia els pols magnètics de lloc i altera radicalment la seva forma, que de cop i volta es fa oblonga en comptes d’esfèrica. Una cosa per l’estil.

El que va passar és que vaig començar a resar.

Ja m’enteneu… a Déu, com si diguéssim.