44

Entre les moltes feines que en Richard de Texas ha fet a la vida —i sé que me’n deixo moltes— hi ha la d’empleat de planta petroliera, conductor d’un camió de divuit rodes, primer venedor autoritzat de Birkenstocks de Dakota; espolsa-sacs en un abocador de l’Oest Mitjà (ho sento, però no tinc temps d’explicar el que és un espolsa-sacs), paleta en la construcció d’autopistes, venedor de cotxes de segona mà, soldat al Vietnam, «negociant de matèries primeres» (les matèries primeres acostumaven a ser narcòtics mexicans), ionqui i alcohòlic (si és que se’n pot dir una feina d’això), després ionqui i alcohòlic rehabilitat (una feina molt més respectable), granger hippie en una comuna, doblador i locutor d’anuncis de ràdio, i, finalment, pròsper venedor d’instrumental mèdic de gamma alta (fins que el seu matrimoni se’n va anar en orris i en Richard va deixar el negoci a la seva ex i es va haver de «tornar a gratar la panxa»). Ara fa reformes a cases antigues d’Austin.

«No he tingut una trajectòria professional», diu. «No he pogut fer mai res que no fos anar tirant».

En Richard de Texas no es preocupa per gaires coses. No diria pas que és un neuròtic, no senyor. Però jo sí que sóc una mica neuròtica, i és per això que l’he acabat adorant. La presència d’en Richard en aquest ashram em diverteix i em dóna molta sensació de seguretat. La seva confiança parsimoniosa em calma els nervis que duc a dins i em recorda que al final tot anirà bé. (I si no va bé, com a mínim és còmic). Recordeu en Foghorn Leghorn, el gall dels dibuixos animats? Bé, doncs en Richard és una mica així, i jo em converteixo en la seva acompanyant xerrameca, la Chickenhawk. En paraules d’en Richard: «Ens passem la puta estona rient, jo i la Verduretes».

Verduretes.

És el malnom que m’ha posat en Richard. Me’l va atribuir la primera nit que ens vam conèixer, quan va veure com menjava. Vaig intentar defensar-me («Menjava amb disciplina i concentració i ho feia expressament!») però em va quedar el nom.

Pot ser que en Richard de Texas no sembli un típic iogui. Però la meva estada a l’Índia m’ha fet més cauta a l’hora de decidir què és un típic iogui. (No voldreu que em posi a parlar del propietari d’una granja lletera a la Irlanda rural que vaig conèixer l’altre dia, ni de l’antiga monja sudafricana). En Richard va arribar al ioga per mitja d’una exnòvia que el va dur en cotxe des de Texas fins a l’ashram de Nova York perquè sentís parlar la guru. En Richard diu: «L’ashram em va semblar la cosa més estrafolària que mai havia vist i la veritat és que em preguntava on era l’habitació en la qual et demanarien que els donessis tot el que tenies, els diners, els papers de la casa i el cotxe, però no ho van fer…».

Després d’aquella experiència, que va ser fa deu anys, en Richard es va sorprendre de veure que pregava tot el dia. La seva pregària era sempre la mateixa. Suplicava a Déu una vegada i una altra: «Sisplau, sisplau, obre’m el cor». Era l’únic que volia: un cor obert. I sempre acabava la seva pregària per un cor obert demanant a Déu, «i, sisplau, quan l’hagis obert envia’m un senyal». Quan recorda aquella època, diu: «Vés amb compte amb el que demanes en les teves pregàries, Verduretes, perquè ho pots acabar obtenint». Al cap d’uns quants mesos de demanar un cor obert, què us penseu que va tenir en Richard? Exacte: una operació d’emergència a cor obert. Li van obrir literalment el pit, li van separar unes costelles de les altres perquè al seu cor hi arribés finalment una mica de llum del sol, com si Déu digués: «Què et sembla, el senyal que m’he empescat?». O sigui que ara en Richard va sempre amb molt de compte, diu. «Últimament, sempre que demano una cosa en les meves pregàries ho remato dient: “Ah i, Déu, sisplau, tracta’m bé, d’acord?”».

—Què he de fer, amb les pràctiques de meditació? —pregunto un dia a en Richard, mentre frego el terra del temple i ell em mira. (Té sort, ell; treballa a la cuina, ni tan sols cal que hi tregui el cap fins una hora abans de sopar. Però li agrada mirar com frego el terra del temple. Ho troba divertit).

—Per què hi has de fer res, Verduretes?

—Perquè és penós.

—Qui ho diu?

—No puc fer parar quiet el cap.

—Recorda el que ens ensenya la guru; si t’asseus amb la pura intenció de meditar, el que passi després ja no és cosa teva. I doncs, per què jutges la teva experiència?

—Perquè el que passa quan medito no pot ser de cap manera l’objectiu del ioga.

—Verduretes, reina; no tens ni idea del que hi passa, allà.

—No tinc mai visions, ni experiències transcendents.

—Vols veure colors bonics? O vols saber la veritat sobre tu mateixa? Què vols, realment?

—Quan intento meditar és com si només pogués discutir amb mi mateixa.

—Només és el teu ego, que es vol assegurar que segueix manant. És el que fa l’ego. Et manté escindida, fa que tinguis una sensació de dualitat, intenta convèncer-te que ets defectuosa, que estàs sola i trencada i no ets una unitat.

—Però de què em serveix, tot això?

—No et serveix de res. No existeix per servir-te, l’ego. L’única feina que té és la de mantenir el poder. I ara mateix el teu ego està mort de por, perquè estàs a punt de fer que s’encongeixi. Continua per aquest camí espiritual, nena, i el petit pinxo té els dies comptats. De seguida es quedarà sense feina, el teu ego, i serà el cor qui prendrà les decisions. De manera que l’ego lluita per salvar la vida, et fa ballar el cap, intenta afirmar la seva autoritat, et vol tenir arraconada en una punta del corral, lluny de la resta de l’univers. No l’escoltis.

—Com es fa per no escoltar-lo?

—Has mirat mai de treure una joguina a un nen que encara gateja? No s’ho prenen bé, oi? Es posen a cridar i a donar puntades de peu. La millor manera de treure-li la joguina es distreure’l, donar-li una altra cosa per jugar. Desviar la seva atenció. En comptes d’intentar treure’t els pensaments del cap per la força, dóna-li una cosa millor perquè hi jugui. Una cosa més sana.

—Com ara què?

—Com ara amor, Verduretes. Un amor pur i diví.