NOTA INTRODUCTÒRIA
Em diuen Elena Martínez Castiñeiras i durant deu anys vaig treballar com a detectiu privat. Potser va ser la meva afició a les novel·les policíaques el que em va portar a escollir, després d’haver deixat, per avorrida, la carrera de Dret, els cursos per arribar a ser detectiu. Creia que això em permetria no només resoldre els casos que haurien d’encarregar-me sinó divulgar-los mitjançant els meus llibres. D’aquesta manera evitaria haver de recórrer als trucs, de vegades poc versemblants, que empren els autors del gènere negre, ja que la realitat m’oferiria possibilitats molt més convincents.
No obstant, la privacitat exigida per l’empresa per a la qual treballava em va impedir publicar una sola línia sobre els assumptes que em van confiar. Ara, després de renunciar a la professió, m’he decidit a escriure, però no per aprofitar l’experiència acumulada, sinó per una altra raó, de molt més pes: em sento culpable d’haver contribuït que es condemnés dues persones per un crim que no van cometre.
Publico aquest llibre per insistir un cop més a demanar que es revisi la sentència del tribunal i confio que la lectura d’aquestes planes servirà per crear un mínim estat de consciència col·lectiva que impel·li la justícia a cercar un nou veredicte i els demano que m’ajudin si els puc arribar a convèncer.
El cas al qual vull referir-me es va iniciar el 2010, quan governava el segon tripartit a Catalunya, i a Espanya, el socialista Rodríguez Zapatero, després d’haver estat derrotat Aznar ja el 2004, a conseqüència de la gestió nefasta dels atemptats de l’11 de març.
La corrupció i les seves seqüeles, que havien començat a fer córrer tants rius de tinta i de sang política, i la crisi ja havien esclatat amb virulència. Els bancs que poc temps abans oferien hipoteques a tothom que s’acostava a les seves sucursals, a més d’afegir préstecs molt barats perquè els clients poguessin assolir els seus somnis muntats en quatre rodes, van haver de ser intervinguts. Molts constructors, a banda d’invertir en maons, havien invertit també en política. En temps de vaques grasses es requalificaven terrenys i es repartien sobres ben gruixuts. Aquí, a la terra, tant en despatxos de les administracions estatals o autonòmiques com en prostíbuls de luxe. En el cel, entre núvols, en jets privats, que els empresaris distingits havien començat a utilitzar, com a marca d’èxit imprescindible.
Els diners, en bitllets de cinc-cents euros, corrien sigil·losos cap a la frontera i s’escapolien via transferència o via maletí sense gaires entrebancs.
Els catalans, aquestes quaranta famílies emparentades de les quals parlaria l’estafador Millet —que en aquells dies ja havia desviat fons del Palau de la Música cap a altres butxaques i, per descomptat, a les seves pròpies—, optaven per esquiar a Andorra. Per aprofitar el viatge passaven també per la banca a dipositar els estalvis, fruit de l’esforç de les mossegades i de la tenacitat en l’exigència d’un tres per cent que, en molts casos, diuen, arribava fins al vuit si qui tancava el tracte era una llumenera mafiosa.
Aznar feia anys que havia encunyat l’eslògan «Espanya va bé», que, amb la seva tossuderia, repetiria fins a embafar tothom. Però només havia estat capaç d’articular la primera part de la frase. Completa s’ajustava molt més a la realitat: Espanya va ben encaminada cap al desastre. I això va ser el que va succeir, per més que Zapatero negués, també amb obcecació, durant força temps que no hi havia crisi.