VI

Creuar Barcelona de matinada, amb moto, amb els carrers regats i sense quasi circulació, sempre m’ha agradat força i, encara que aquella nit ho feia per raons de feina, em produïa la mateixa agradable sensació transgressora que quan, d’adolescent, tornava a casa enganxada a l’esquena del meu primer nòvio, aprofitant els semàfors —eren temps de certa permissivitat amb l’ús del casc, avui obligatori— per besar-nos.

Creuava Barcelona, igualment enganxada a l’esquena del Jaume, per la Diagonal, per tombar cap a l’avinguda de Sarrià, gairebé deserta. Per no enyorar els llunyans petons dels quinze anys, em concentrava a pensar en la família Solivellas. Em semblava estranya, o almenys peculiar, encara que en el fons potser era tan comuna i corrent com moltes altres. Què sabem, en realitat, de les relacions familiars, de les seves complicacions i complexitats? I això des de molt antic. Quins fills més horribles van tenir Adam i Eva, i de quina mala manera els devien educar perquè acabessin odiant-se!

El concert, tret de l’enfrontament amb el Blai Puig, que fou força desagradable, em féu considerar que la colla de satànics eren uns il·lusos, per molt antisistema que es creguessin. A qui podien importar les seves cançons necròfagues i a qui podien convèncer amb el seu satanisme de pa sucat amb oli? Per molt que s’enfrontessin a pedrades amb els antidisturbis, el dia no gaire llunyà en què els desallotgessin de l’edifici okupat, el seu gest no deixaria de prendre’s com una excrescència del sistema, un simple gra amb pus però sense importància. I el Jordi, malgrat haver tingut la falta de sensibilitat d’anar-se’n de casa la mateixa setmana que ho havia fet el seu pare, em semblava un ingenu, probablement un malcriat a qui ningú havia estat capaç de fer anar dret, d’aquests que consideren que tot se’ls deu, encara que els psicòlegs insisteixin a afirmar que les causes són unes altres i responsabilitzin la família i la societat, fins a arribar a la conclusió que els joves són, per definició, innocents.

Morta de son, vaig pujar l’escala de casa i em vaig ficar al llit. El Jimmy, que dormia en el seu cistell als meus peus, em va rebre rondinant. Probablement l’havia despertat d’un agradable somni carnívor i, en venjança, ell, al seu torn, no va respectar el meu son, que a jutjar pel cansament acumulat devia ser profund. A les set va estirar els llençols fins a arribar a deixar-me sense tapament i em va omplir de llepades i baves. No vaig tenir altre remei que llevar-me. Vaig posar-me una gavardina sobre el pijama i férem una volta molt curta. Vaig poder tornar a adormir-me quasi de seguida després de comprar el seu futur silenci amb dos ossos de vaca d’allò més suculents que guardava per fer brou.

Durant aquell diumenge vaig telefonar diverses vegades a la Montsina, igual que a la secretària de Solivellas, però seguien sense contestar. Tampoc el Jordi, com ja havia previst, va agafar el mòbil. Vaig decidir treure el cotxe del garatge i anar fins al seu cau, i em vaig endur el Jimmy no perquè fes de Milú sinó perquè es distragués durant el trajecte. Quan vaig arribar, el bateria havia volat, però un company em va assegurar que el trobaria en un bar que quedava a dues cantonades i, en efecte, era allà. En veure’m es va aixecar, feia cara de ràbia.

—Anem fora —em va dir. Probablement tractava d’evitar que els seus col·legues sentissin la conversa.

La roba que vestia era diferent de la de la nit del concert, bruta, suada i fastigosa d’allò més. S’havia dutxat i s’havia posat una samarreta neta i uns texans foscos. Sense maltractar la bateria, tenia l’aspecte idoni per despatxar dolços a la pastisseria de la seva mare. Galtaplè, grassonet, amb un posat d’allò més patxorra, ben segur que entre client i client espessigava la pasta fullada i amb dissimulació entaforava un o dos dits a les merengues i els pastissos de nata.

—He vingut amb cotxe —li vaig dir—, si vols parlem allà, si no et molesten els gossos, perquè he portat el meu.

Em va seguir sense dir ni piu. Vaig amonestar el Jimmy perquè s’estigués quiet i vaig obrir la porta de la dreta al Jordi.

—No m’agraden els meus pares —em va dir a boca de canó—, són uns hipòcrites. El meu pare és un mariconàs de la merda i ella mentre no se sàpiga res, dissimula.

Comencem bé, vaig pensar, encara que vaig imaginar que els insults estaven buits de contingut, eren només insults. No em semblava que ell fos homosexual. Quant a ella…

—Què és el que no es pot saber? —li vaig preguntar intrigada.

—Que al meu pare li telefonaven per fer-li xantatge.

Em vaig quedar d’una peça. Per què la Montserrat no m’ho havia ni tan sols esmentat?

—Qui?

—No ho sé, ell creia que eren amics meus, que ho feien de part meva.

—Què deien?

—Que si no els feia uns ingressos al compte que ell sabia el pelarien.

—Ho va denunciar als Mossos?

—La mare no ho va voler.

—I és veritat que són els teus amics els que l’amenaçaven?

—No, però això els anava bé a tots dos. Treia importància als negocis bruts del bèstia del meu pare.

—Quins negocis?

—Negocis bruts, seus o del cap de la seva empresa.

—Negocis de quin tipus?

—No ho sé.

—Pots fer memòria?

—No sé quins negocis. Ja t’ho he dit —em contestà amb violència i vaig decidir canviar de tema.

—I per què te’n vas anar de casa el mateix dia que el teu pare?

—Casualitat, n’estava fart. Pregunta-l’hi a ell quan torni per què va marxar el mateix dia que jo vaig decidir pirar. N’estava tip dels dos. Ella amb els rotllos del tarot i la bruixa. Volia que anés a veure-la perquè em netegés l’aura, i com que no hi vaig anar em va obligar a prendre un beuratge purificador. Un vomitiu espantós. Quin fàstic, per poc la palmo. I ell, furiós, repetia que eren els meus amics els que trucaven de matinada per insultar-lo.

—I era veritat?

—Alguna vegada, quan s’havia posat molt borde impedint-me que deixés la pastisseria per assajar.

—Tens idea de per què ha desaparegut, el teu pare?

—No, ni m’importa. No m’importa una merda ni ell ni ella. Una merda, entens? I ara que ja ho saps espero no veure’t més.

Va sortir del cotxe donant un cop de porta, semblant al que degué donar a la de casa seva i que la casualitat va fer coincidir amb la del seu pare, encara que les raons no fossin les mateixes.

Hi havia moltes coses fosques en aquella família. Per què la meva clienta m’havia amagat que els feien xantatge i no ho havia denunciat als Mossos? Les trucades obrien una nova pista que, segons em semblava, la senyora Solivellas intentava amagar.

Abans de posar el cotxe en marxa vaig telefonar a la Montserrat, amb l’excusa de si tenia cap notícia del seu marit.

—Com pot suposar, si en tingués, l’hauria avisat immediatament —em va contestar molesta, en un to brusc, una miqueta impertinent, que vaig disculpar perquè ho devia estar passant fatal.

Li vaig dir que acabava de parlar amb el seu fill.

—Segur que estava amb males companyies, amb aquests de la banda que ens van voler fer xantatge.

La meva clienta s’avançava a la meva pregunta amb una suposició que al·ludia als xantatgistes. Era força intuïtiva i molt oportuna, però de les dues qualitats es deduïa que no m’havia dit la veritat, que m’amagava coses, i això em preocupava. De quin xantatge es tractava? Havia pagat diners als xantatgistes, el seu marit, abans de desaparèixer? Quant demanaven? I per què? Quina era l’amenaça? La resposta va ser que no sabia res. Res de res.

—Quan jo em posava al telèfon, penjaven. Amb mi no van parlar mai, ni mitja paraula, només amb el meu marit.

—Han tornat a telefonar des que ell no hi és?

—No.

—Demà l’acompanyaré a comissaria, senyora Solivellas. És urgent que formuli una denúncia. Per què no em va dir això del xantatge?

—Preferia que l’hi digués el noi, jo estic segura que els seus amics tenen alguna cosa a veure amb l’assumpte del xantatge, però em nego a creure que la desaparició del Robert pugui relacionar-se amb ells, no puc ni imaginar que el meu fill ho consentís. No, no, això no.

Ara la veu de la Montserrat s’havia endolcit i m’arribava entretallada i entre sanglots. Em vaig acomiadar no sense dir-li que jo creia que el seu fill era innocent però no vaig afegir: mentre no es demostri el contrari.

Vaig tornar al bar per preguntar-li al Jordi si el seu pare havia esmentat mai on havia de fer els ingressos. Em va rebre amb cara de pocs amics, mentre engolia un entrepà de tomàquet i anxoves que regalimava oli.

—No, mai, era un invent per putejar-me. Ell sabia qui eren els que telefonaven i per què ho feien.

—Saps que és fàcil esbrinar els telèfons? Les companyies hi tenen accés i els passen a la policia.

—Si no eren idiotes, devien trucar des de cabines, o és el que hauria fet jo, en un cas així —va suggerir amb la boca plena. I després va afegir—: treballes per a la bòfia. El Blai et coneix. No sóc tan ximplet ni els meus amics tampoc. I no fem res mal fet, encara que ni a tu ni als que et paguen els agradi. Val ja? —i emportant-se el que li quedava d’entrepà i una ampolla de cervesa va sortir al carrer.

Vaig tornar cap a Barcelona. Vaig aparcar el cotxe a la travessera de Gràcia, molt prop de l’entrada de Tibidabo Assessors, i caminant vaig entrar als pàrquings de la zona. Les visites van ser minucioses i inútils. Ni rastre de l’Audi Quattro blau metal·litzat dels Solivellas, del qual la Guàrdia Urbana, amb la qual vaig contactar, tampoc tenia notícia. Hauria d’esperar a dilluns per convèncer la Montserrat que telefonés a les empreses que, previ pagament, busquen automòbils robats dins i fora del país.

Cansada, de tornada a casa, a la ràdio vaig sentir per casualitat que la policia havia precintat una sèrie d’oficines d’empreses que es dedicaven a tràfics il·lícits relacionats amb l’evasió de capital tant a Madrid com a Barcelona. L’operació acabava de començar i no es volien donar més dades fins a tenir-les contrastades i fefaents. Vaig pensar que el comissari Calvo em podria confirmar si entre les empreses hi era Tibidabo Assessors. El meu pare, que era guàrdia civil —com el de Carod, ves per on, un detall que m’uneix també amb don Antonio Machado, el sogre del qual també ho fou—, havia treballat amb Calvo; tots dos, des de diferents cossos de seguretat de l’estat, s’havien dedicat al final de les seves carreres als delictes monetaris. Calvo, malgrat estar jubilat, tenia encara contactes dins de la policia. De seguida que vaig aparcar el cotxe li vaig trucar. Li vaig demanar que esbrinés què passava amb Tibidabo Assessors. Tant ell com la seva dona, gallega com la meva mare, m’estimaven molt, em coneixien des de petita i, potser perquè no tenien fills, m’havien agafat encara més afecte. Em tractaven com a neboda i jo a ells com a oncles.

—Si véns ara, faré un parell de trucades. La Rosalía estarà encantada que et quedis a sopar, i a més tenim grelos, els va portar la meva neboda, la Margariña, la de Pontevedra.

El comissari Calvo i la seva dona solien passar mig any a Barcelona, en un pis humil del barri de Sants que van comprar amb grans esforços, i l’altre mig a Galícia, per poder trobar a faltar la seva terra quan eren a Barcelona i Barcelona quan arribaven al seu llogaret. Per sort, els vaig enxampar encara a la ciutat. Sabia que planejaven marxar aviat per passar el Nadal al poble. Després dels petons i abraçades de la Rosalía, que de nena m’atabalaven una mica i ara fins i tot em commouen, Rafael Calvo em va donar un paper amb una llista de noms entre els quals figurava Tibidabo Assessors. Es tractava d’empreses implicades presumptament en fraus que o havien començat a ser investigades o ho serien aviat. En el cas de Tibidabo se’ls acusava, a més, de blanqueig de diners; amb l’excusa d’actuar com a intermediaris d’empreses exportadores tenien fàcil accés a desviar fons a l’estranger.

Davant un plat de grelos fumejant amb uns cachelos sensacionals, portats també per la neboda, i un lacón que distribuïa a Catalunya un carnisser del mercat de Santiago, els vaig explicar fil per randa l’assumpte en el qual m’havia ficat i els vaig preguntar el seu parer. La Rosalía tenia també un olfacte fi, potser contagiat pel del marit després de tants anys de matrimoni. Tots dos van opinar el mateix: la desaparició de Solivellas estava sens dubte relacionada amb els problemes de la seva empresa. La seva dona ho sabia i tot el que m’havien explicat no era més que una manera d’embolicar la troca per convertir-la en una cortina de fum d’allò més espessa.