XXXVII

Mentre prosperava la possibilitat de la causa contra Solivellas i Puig per la mort del pare del primer, Manuela Vázquez s’havia fet càrrec de la recerca sobre qui enviava els CDs tal com jo li havia encomanat a l’inspector Melquíades Álvarez.

Em va agradar molt que la designessin a ella perquè intuïa que no tindria aturador fins a arribar a la trama de les males bèsties que comerciaven amb aquelles fotos. La meva obsessió era arribar a temps de protegir la Liu i la resta de nens que apareixien en les imatges, que només un depravat com Solivellas, abusador de les seves pròpies filles, podia haver difós, encara que Melquíades Álvarez aixequés una cella quan li vaig explicar tot el que m’havia confiat la Montsina sobre els abusos del seu pare i fes un comentari que em va semblar d’allò més misogin:

—Hi ha algunes ties que són capaces de tot, inclús, com aquesta, d’acusar d’abusos sexuals el seu pare, ara que és mort.

—Per què hauria d’acusar-lo si no fos veritat? —li vaig preguntar replicant-li—. No ho entenc, què hi guanyava? Plorava mentre m’ho deia. Semblava molt sincera.

—Comediantes, t’ho asseguro, zorras. Quan jo vaig començar, no sabeu quantes n’arribaven a la comissaria de Sants, el diumenge al matí, explicant que les havien violat i era mentida.

La sotsinspectora, que per la cara que feia semblava no estar d’acord amb el seu superior, va esperar que aquest acabés abans d’intervenir:

—Són excepció, les que menteixen. Jo et vaig substituir a Sants, jefe, i puc assegurar-te que no eren tantes. Algunes fresques que tenien el promès o el marit lluny i l’hi havien fet el salt amb qualsevol a la discoteca i per si de cas es quedaven embarassades denunciaven un abús, quan era consentit. Però això, jefe —va tornar a introduir la paraula que, pel que semblava, agradava al seu superior—, no és res comparat amb la violència de gènere que s’exerceix en les famílies. Jo sí que crec la Montsina, per descomptat. Quin exemplar de pater familias era Solivellas!, per tirar coets. Si no fos que per llei hem de perseguir el culpable o culpables de la seva mort fins a asseure’ls a la banqueta dels acusats, i aquests dos desgraciats ens han donat tantes pistes…, fan venir ganes d’agrair-los el que feren.

—Sotsinspectora, com t’atreveixes a dir això?

—Dic sempre el que penso, jefe, ja ho saps.

—Doncs no hauries de fer-ho.

—Si m’ho permet, jefe —va passar al vostè dedicant-li un maliciós somriure—, vostè tampoc. Fa un moment s’ha referit a les dones com a guineus, ha dit que eren zorras i això…

—Ja hi som —féu ell alçant el to—, he oblidat que davant teu no puc dir amb llibertat el que penso, pertanys al comitè de bones pràctiques sobre la igualtat de gènere. Ho retiro. On he dit zorras diré gatetes. Correcte?

—Pitjor, molt pitjor, us sembla que quan empreu aquest tipus de paraules us mostreu amables i condescendents cap a les dones, i no és així, supureu masclisme per tots costats. En fi, jefe, ho deixem.

—Gatetes, és un diminutiu afectuós —va dir ell, rient.

—Deixem-ho córrer. Què pensarà la detectiu de vostè i de mi si seguim embullant-nos amb els insults que dedica a les dones?

Era la primera vegada que un policia, una policia, m’al·ludia per la meva professió i això em va agradar. Encara que a Melquíades les proves que jo havia aportat li havien semblat importants, no havia tingut mai en compte que jo, encara que no formés part del cos, tenia una formació semblant a la seva. La Manuela me l’atorgava i la seva apreciació em va reconfortar.