XXIV

Un taxi em va deixar al més a prop que va poder del carrer de Verdi, que, per fortuna per als veïns, és per als vianants en exclusiva. A mesura que m’acostava a la casa de la secretària el cor em bategava més de pressa. Pensava que si es tractava d’ella, si ella era l’assassinada, si a més el fill de Solivellas havia estat segrestat, el seu pare liquidat mitjançant suïcidi, estàvem davant una complexa trama mafiosa i potser sí que jo hauria d’anar amb més compte.

Les xarxes de la màfia que blanqueja diners a Espanya, de vegades gràcies a despatxos honestos, fins que no es demostri el contrari —com per exemple Tibidabo Assessors—, tenien suficients tentacles, i per descomptat testicles, per conèixer, seguir i extorsionar a qui els dugués la contrària: la vídua, jo mateixa, fins el Jaume o el Rafael Calvo. Tots nosaltres estàvem allí enfront d’ells inermes, i més encara la Montsina i la xineta. Déu meu, vaig pensar, si el segrest del Jordi no dóna resultat, si no obtenen d’ell o de la Montserrat el que volen, potser provaran amb la xineta. I sense pensar-ho dues vegades vaig trucar a la vídua.

—On és la nena? —li vaig demanar quan va despenjar.

—Acabo de deixar-la al parvulari. Per què? Què passa? —em va preguntar amb un fil de veu—. És pel Jordi, què sap del Jordi?

—No sé res del Jordi, però si volen fer-li mal, aniran a buscar la petita, no tenen manies. Porti l’Elenita a casa de la seva tia, millor que no es quedi amb vostè, que dormi allà almenys aquesta nit i digui al porter que no deixi pujar a ningú. D’acord?

—Sí, sí, ara mateix, surto.

—Agafi un taxi, no vagi ni torni a peu.

—Si us plau, Elena, vine al més aviat possible. Si us plau —va afegir amb una veu suplicant a punt de plorar—. Ai, Déu meu, Elena, vine, jo sense tu no m’atreveixo a fer res…

Vaig penjar sense fer cas de les súpliques i sense dir-li que tal vegada la Mònica Ribó havia estat assassinada. Pel que semblava ella no havia lligat caps entre la secretària i la víctima del carrer Verdi, perquè no em va fer ni un comentari. És possible que encara que estava subscrita a La Vanguardia, no llegís ni la lletra grossa del diari.

Enfront de la casa de la secretària de Tibidabo Assessors hi havia un munt de curiosos i un equip de televisió que estava entrevistant els veïns. No vaig haver de preguntar res, només d’escoltar les declaracions d’uns quants, a qui el crim els permetria tenir el més estúpid minut de glòria de les seves vides: la dona apunyalada es deia Mònica Ribó i treballava des de feia anys en una empresa. Últimament, segons la veïna a la qual entrevistaven, havia demanat permís per poder cuidar la seva mare molt malalta. Ella solia visitar-les sovint. El més horrorós del cas era, assegurava una altra, com si ho hagués presenciat, que l’anciana moribunda havia vist com l’assassí li clavava set punyalades a la seva pobra filla. Quina mort tan terrible havien tingut totes dues! Déu ens deslliuri d’una mort així!, concloïa eixugant-se les llàgrimes amb un mocadoret de randes, que devia fer olor de càmfora. Una tercera, per contra, afegia que la mare era viva, a la mare no li havien fet res.

Només quan els reporters de TV3 van marxar vaig poder preguntar a la dona que havia assegurat que visitava la Mònica Ribó si sabia quan havia tornat.

—Què vol dir tornar?, d’on havia de tornar?

—D’un viatge, crec que va anar a Colòmbia.

—Però què diu! Si la pobra Mònica no es podia moure, si havia demanat permís a la feina quan l’estat de la seva mare es va agreujar i de la residència la van retornar perquè pogués morir-se a casa, al seu llit, com ella li havia suplicat sempre. Si ho sabré jo, que visc al davant.

—I la cunyada, no tenia una cunyada?

—Cunyada? No, no tenia cap cunyada, la pobra era filla única.

No necessitava saber res més. La Mònica m’havia pres el pèl, s’havia rigut de mi, però, amb quina intenció? Potser només perquè la deixessin en pau. En tenia ben prou amb haver-se quedat sense feina.

Vaig trucar al Rafael Calvo per explicar-li la mort de la secretària i li vaig proposar que m’acompanyés a la consulta del veterinari. Acabaven d’avisar-me que si no volia que ells es desfessin del meu Jimmy, passés a buscar-lo.

El Rafael estava jubilat, de manera que no havia de demanar permís a ningú per sortir, excepte a la molt gelosa Rosalía, i m’anava molt bé que m’ajudés a transportar el meu Jimmy fins a casa. Després convocaria els íntims a l’enterrament, aquella mateixa tarda.

Li vaig proposar al Rafael quedar al costat del quiosc de l’estació de Tres Torres, al cap d’una hora, perquè pogués arribar tranquil·lament. Jo l’esperaria al cafè més proper preguntant-me per què els diaris no es referien a la relació que podia haver-hi entre el cas de Solivellas i el de la secretària i de tots dos amb l’empresa Tibidabo Assessors, el seu tancament i el parador ignorat dels seus dos directius propietaris, les dones dels quals no havia tingut temps de visitar. Ja ho faria més endavant. Potser encara era aviat per lligar tants caps. Potser jo, obsessionada amb el cas, m’estava passant set pobles o vint-i-set.